-Com sorgeix aquest projecte?
-La transcripció de les actes de l’època foral respon a un conveni entre les tres universitats valencianes amb estudis d’Història –Universitat de València, Universitat d’Alacant i Universitat Jaume I de Castelló de la Plana– i les Corts Valencianes. El conveni estableix un comitè científic i jo en soc el president.
-I per què s’ha desenvolupat aquesta idea?
-Les actes de Les Corts han sigut transcrites per divulgar sobre el que es parlava i es discutia a les Corts Valencianes des del segle XIII fins la seua abolició amb el Decret de Nova Planta en el XVIII. A cada reunió de Corts es feien actes per separat, i aquestes es les quedaven cadascun dels braços. Hi ha unes actes que es quedava el rei i anaven a parar a l’arxiu reial, altres se les quedava el braç militar, d’altres el braç eclesiàstic i altres el braç nobiliari. No s’han conservat totes les actes de tots els braços, però hi ha algunes actes d’alguns braços que han sobreviscut. La idea és publicar totes les actes valencianes, que en són algunes desenes, del segle XIII al segle XVIII.
-No se n’havia fet res fins ara?
-A mitjan segle XIX l’historiador Pròsper de Bofarull, arxiver de la Corona d’Aragó, va començar a transcriure les actes del Principat. Després algunes entitats van desenvolupar aquesta tasca, tot i que limitant-se als altres regnes de la península, i a partir dels vuitanta s’han publicat les actes d’altres estats de la Corona d’Aragó: les de Sardenya, les de Nàpols i Sicília, les del Regne d’Aragó i les de Catalunya. Però les valencianes no s’havien publicat mai llevat d’algun estudi molt parcial, com ara el de Sílvia Romeu, tot i que no hi ha hagut un estudi ambiciós de totes les Corts. Poc abans de la COVID es va arribar al conveni entre les tres universitats i les Corts, es va licitar el primer i el segon volum. El primer és el dels regnats de Jaume I, Pere el Gran, fets a cura de Vicent Baydal. El segon, que s’està acabant, és el de les Corts de 1417-1418 i el fa Josepa Cortés. Ara hi ha adjudicades una desena de Corts i en quatre o cinc anys tindrem una vintena de volums de les Corts Valencianes publicats íntegrament.
-Hi ha alguna raó per la qual fins ara s’hagen fet aquests treballs sobre altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó i no sobre l’antic Regne de València?
-La raó és més de tipus polític que no historiogràfic, en la mesura que no s’havia pogut arribar mai a una entesa entre les universitats i les Corts Valencianes. S’havien fet pactes als vuitanta, amb les primeres Corts del sistema autonòmic actual, però no van culminar en cap acord. Durant l’etapa del PP tampoc no hi hagué interès en el tema. Qüestions com aquesta haurien de ser política d’estat, però en aquest país mai no se sap, i si hi ha un canvi de govern espere que la continuïtat del projecte no es veja afectada. Al final, qualsevol govern hauria de defensar un projecte com aquest que estudie l’època foral.
-Què ocorria amb el PP?
-Potser no ho veien amb el mateix interès que nosaltres. Això de la història de la institució potser no es mirava amb el mateix interès que ara. Només puc dir que no hi havia cap qüestió enverinada o cap problema concret que impedira fer-ho, però el cert és que han hagut de passar quaranta anys fins començar a concretar-ho i a materialitzar-ho.
-Podria posar algun exemple d’allò que estan rescatant d’aquella època?
-En general, la qüestió és que les Corts tenen un paper polític molt important. Mentre que en altres regnes o estats medievals tenia més importància la figura del monarca, l’existència d’unes Corts servia per a compensar aquell autoritarisme reial. Enfront del rei hi havia el regne, i la representació del regne residia en Les Corts. Per tant, al rei no li feia gràcia ni l’existència de les Corts ni el fet d’haver de convocar-les, cosa que havia de fer ell, i tractava de dilatar-ne al màxim la convocatòria. I quan no tenia més remei, convocava.
-I quan no tenia més remei?
-Quan necessitava diners. El rei podia recaptar ingressos en territoris reials, però no en els senyorials, en els de l’Església o del conjunt dels ciutadans del regne. Per això necessitava de Les Corts, que aprovaren subsidis o donatius que després arribaven al rei. Mentrestant, en altres estats, una vegada aconseguit el subsidi, diguem-ne que el rei passava de llarg de Les Corts. Però en el cas de la Corona d’Aragó hi ha la particularitat que Les Corts no només fixaven la quantitat del subsidi o donatiu, sinó que Les Corts eren encarregades de recaptar i de gastar. I en els textos li deien que “vos, el rei, ni els vostres oficials reials” es podien entremetre en la recaptació. De manera que, qui ho feia, en comptes del rei era el regne, les Corts com a institució permanent, que es va constituir com a tal i després es va conèixer com a Generalitat, que era la comissió delegada permanent de Les Corts. I era la Generalitat la que recaptava els impostos, la que assumia despeses i la que tenia un paper polític dins de l’Estat tan important o més que el del monarca.
-Fins a quin punt?
-A Catalunya, la Generalitat va arribar fins i tot a deposar un rei, Joan II, i a nomenar-ne un altre. Poca broma amb el paper de la Generalitat! A canvi del subsidi que el rei rebia, els braços de Les Corts guanyaven contrapartides polítiques, allò que en deien privilegis i que en definitiva eren cotes cada vegada majors de poder. I si la Generalitat o Diputació del General –nom originari– naixen a la segona meitat del segle XIV, en el context de la guerra amb Castella, en el cas valencià no s’institucionalitza fins el 1418. Aquelles Corts van ser molt importants.
-Quina era la funció de Les Corts?
-Produir documentació legal. Per plasmar-ho en termes actuals, hi ha una Constitució, actualment la de 1978. En el cas valencià, aquest primer text el trobem en la primera redacció dels Furs per part de Jaume I. Però a l’igual que avui, més enllà de la Constitució, en cada període legislatiu es promulguen noves lleis, a les Corts medievals cada acord servia per a promulgar noves lleis. S’anomenaven furs. Els furs valencians, no només els originaris, sinó també els que es pactaven, negociaven i promulgaven en cada acord, estan ara publicats. A les Corts es negociava allò que els braços demanaven al rei i allò que el rei aprovava o es negava a acceptar. Els acords aprovats es convertien en lleis. Si eren acceptades pels tres braços s’anomenava fur. Però si eren aprovades per dos dels tres braços s’anomenava acta d’acord, i tenia un valor menor, tot i que legal. Des d’aquesta perspectiva, publicar avui aquestes actes i furs permet veure qui acudia de la noblesa, de l’església, de les viles reials... La meitat del braç reial era la ciutat de València, perquè demogràficament era la més gran. També hi havia Morella, Xàtiva, Alacant i les ciutats i viles del regne. Es pot veure qui acudia, què acordaven, què pactaven, els acords, els desacords... Tot això és el que trobem en allò que ara s’està publicant.
-Aquest context institucional valencià era singular o era equiparable al d’altres territoris de la Corona d’Aragó o de més enllà?
-És comparable al dels altres estats de la Corona d’Aragó perquè hi havia Corts catalanes, aragoneses... I comparable, d’alguna manera, amb les corts angleses, on el nom de Corts és Parlament. El front d’aquest Regne estava representat pels barons, atès que el pes de les ciutats era menor: l’única gran ciutat era Londres i en menor mesura York. A la Corona d’Aragó hi havia Barcelona, València, Mallorca, Saragossa i Perpinyà, i totes amb molt de pes de les classes urbanes. Ara, dins d’aquesta diferència, ambdós sistemes serien parlamentaris i pactistes, pels pactes entre reis i braços. Aquest pacte existia en Anglaterra, als Països Baixos, i en terminologia europea és diu constitucionalisme, amb la variant local del pactisme. Molt diferent del sistema institucionalitzat i més absolut de França i Castella, on el poder del rei era molt més poderós. Al Regne de València, si el rei no jurava els furs, el Regne no l’acceptava. Jurar les lleis, per tant, no era una simple formalitat, i això no passava a França ni a Castella, on el rei estava menys controlat, era més absolut i per tant també més fort.