Comèdia de fons monocrom

El màrqueting permet crear artistes bluf i obres producte que només responen a la lògica del mercat. Molt d'allò que es fa passar per art no té cap vàlua, ni estètica ni ideològica. Tanmateix, com va apuntar Carles Soldevila en Bola de neu (1927), resulta difícil d'establir paràmetres de valoració de les arts contemporànies. Més enllà del debat sobre la modernitat o la dicotomia figuració/abstracció, el món de l'art ha entrat en la deriva perversa del mercat, en què la simple cotització de la mercaderia s'imposa a la qualitat, l'originalitat o l'exigència.

Art, de Yasmina Reza, dirigida per Miquel Gorriz, planteja algunes de les funcions que poden atènyer les arts en la societat actual (Teatre Goya). L'adquisició que ha fet Sergi (Lluís Villanueva) d'un caríssim quadre blanc, d'un pintor de moda, obre la capsa de Pandora de la relació d'amistat compartida de fa anys amb Marc (Francesc Orella) i Ivan (Pere Arquillué). La tela blanca esdevé una mena de fal·làcia patètica. Els tres amics -l'esnob, el misantrop i el pusil·lànime, respectivament- hi projecten les percepcions de l'art, les tries vitals o els neguits íntims.

Estrenada amb èxit arreu del món, la comèdia de Reza entrellaça el debat sobre la reconeixença estètica de l'art modern amb els significats que pren l'amistat duradora. Pel que fa a l'art, a més dels criteris estètics i ideològics estereotipats, s'hi destaquen el relatiu prestigi social que és capaç d'atorgar i, sobretot, el valor de la subjectivitat de la mirada. Quant a l'amistat, espai per al diàleg, el consens o la dissensió, s'hi recalquen la dificultat d'empatitzar amb l'altre i les dinàmiques de poder a què condueix.

La direcció de Gorriz ha infós a Art un ritme àgil, cinematogràfic, i una tirada a la caricatura, que li van com l'anell al dit. Ha deixat marge a la tríada d'intèrprets perquè despleguin el seu excel·lent potencial i, en sintonia, brodin una progressió espurnejant i eficaç de duos, trios i monòlegs. És destacable, d'altra banda, l'espai escènic de Jon Berrondo que al·legòricament situa l'espectador davant d'una superposició de marcs de color blanc. Un dispositiu idoni per a una comèdia irònica i intel·ligent, delitosa per al públic de middle class i d'escena comercial. De fons, ben mirat, prou monocrom.