Fa un quart de segle, poc abans de les festes de Pasqua del 1998, els dos bàndols en conflicte a Irlanda del Nord van firmar l’Acord de Divendres Sant i, d’aquesta manera, van posar punt i final a un dels conflictes civils més llargs i sagnants d’Europa. El partit polític Sinn Féin va tenir un paper determinant i se’l considerava el braç polític de la Irish Republican Army, la IRA.
Des d’aleshores la popularitat del partit no ha fet més que augmentar. L’any passat, el Sinn Féin va convertir-se en la principal força política a Irlanda del Nord. A la República d’Irlanda les enquestes indiquen que el partit duu tant avantatge a la competència que gairebé sembla impensable no guanyi les eleccions que se celebraran el 2025.
Si fos així, arribaria el moment de la presidenta del partit, Mary Lou McDonald, que podria convertir-se en cap de govern i impulsaria la reunificació d’Irlanda. McDonald, de 53 anys, va assumir la presidència del Sinn Féin fa cinc anys i va convertir-se en la successora de Gerry Adams, veterà de la guerra civil. Amb ella, el partit ha adoptat una imatge que ha resultat ser molt popular entre els irlandesos més joves: la d’un partit que es preocupa pels ciutadans.
Un equip de Der Spiegel es va trobar amb ella a Leinster House de Dublín, la seu del parlament irlandès. McDonald ens rep de bon humor en una oficina on penja una bandera d’Irlanda que arriba fins al sostre.
Ja fa gairebé un any que Irlanda del Nord no té govern i el conflicte derivat de l’estatus especial que el Brexit ha atorgat a la regió ha obert velles ferides. La pau està en perill?
Estic segura que no. Menystenir el que s’ha aconseguit durant els últims 25 anys seria un greu error. L’Acord de Divendres Sant va canviar profundament la societat irlandesa, i sobretot la nord-irlandesa. Tenia l’esperança que a Belfast s’hagués format govern per celebrar el 25è aniversari aquesta Pasqua. Tot i així, encara que els unionistes mantinguin el boicot, Irlanda del Nord no tornarà al passat.
Els unionistes estan ressentits perquè fins i tot l’última versió de l’acord del Brexit firmat entre Londres i Brussel·les no canvia el fet que Irlanda del Nord —a diferència de la resta del Regne Unit— de facto continua formant part del mercat interior de la UE i, per tant, ha aparegut una frontera duanera dins de la Gran Bretanya. La regió s’ha apropat més a la República d’Irlanda, la qual cosa té un alt valor simbòlic. Arran d’això, però, es van cremar autobusos i s’han patit amenaces de mort.
És cert, però continua sent incomparable amb el que els ciutadans d’Irlanda del Nord van viure fa trenta o quaranta anys. La situació és sorprenentment estable i la gent valora que es vetlli per l’ordre, la democràcia i, sobretot, la pau. Ningú no vol tornar al passat.
El passat és present arreu a Irlanda del Nord. Les famílies catòliques i les protestants envien els fills a escoles diferents, enterren els difunts en cementiris separats. Des que es va firmar l’Acord de Divendres Sant, el número de murs anomenats Peace Walls, erigits per separar els veïns els uns dels altres, fins i tot ha augmentat.
Aquesta és la vessant negativa. La positiva és que cada cop hi ha més gent provinent de rerefons diferents que treballa junta, que surt als vespres o fins i tot que forma una família. En molts sentits, la societat nord-irlandesa està més barrejada que mai.
Vostè va néixer quan els “Troubles” van començar. Quins records té d’aquelles dècades de violència?
Jo vaig criar-me al sud, però el conflicte del nord sempre hi era present, com un teló de fons. Era el que marcava el to de les notícies. També va afectar Dublín, on hi va haver atemptats i morts. Des de molt petita vaig ser plenament conscient que al nostre país hi havia alguna cosa que no estava bé, que feia por.
L’Acord de Divendres Sant es va firmar el 1998. En aquell moment, el Sinn Féin era un partit relativament petit que bàsicament es considerava el braç polític de la IRA. Com ha aconseguit alliberar-se d’aquesta càrrega tan pesada del passat?
Gairebé tots els partits irlandesos —també els que fa gairebé un segle que governen a Dublín— van sorgir de la lluita per la independència i tenien algun tipus de vincle amb la IRA. Vist així, el Sinn Féin no té res d’excepcional. Tot i així, és cert que el partit ha crescut moltíssim i ho ha fet perquè ha cregut en si mateix i ha bregat molt.
Durant molt de temps, qui va portar la batuta del país eren veterans de la guerra com ara Gerry Adams i Martin McGuinness, homes controvertits amb vincles amb la IRA. Avui són vostè i la viceprimera ministra Michelle O’Neill, actualment designada cap de govern a Irlanda del Nord.
El lideratge d’Adams i de McGuinness va aconseguir fites històriques i extraordinàries. Michelle O’Neill i jo tenim recorreguts diferents, som dones. Som diferents? Segur. Però els nostres objectius ulteriors són els mateixos: una Irlanda unida i la justícia social.
El periodista i antic polític Shane Ross ha publicat un llibre sobre vostè en el qual afirma que el seu ascens al lideratge del partit forma part d’una estratègia que ve de lluny i traçada pels antics líders de la organització. Parla del “Project Mary Lou”.
Jo no soc el projecte de ningú; jo soc jo. I li puc assegurar que tinc les meves pròpies idees i que decideixo què faig i què deixo de fer.
Tanmateix, el seu ascens dins del moviment republicà és sorprenent. Prové d’una família de classe mitjana de Dublín, mai no ha estat implicada en el conflicte armat. Tampoc no parla gaèlic amb fluïdesa i una vegada vau arribar a dir: “Detesto la Guinness.”
Beure cervesa Guinness no crec que sigui una condició necessària per poder ocupar un alt càrrec polític a Irlanda.
Igualment, com ho ha fet?
A vegades em fa riure que diguin que he aparegut del no-res, que he tingut un “ascens meteòric”. De veritat? Fins a quin punt és meteòric un ascens que ha durat 25 anys? La veritat és que jo també he hagut de bregar molt. Quan vaig entrar al partit, el Sinn Féin era petit i estic orgullosa de poder liderar avui un projecte polític dinàmic i popular que en un futur potser no només liderarà el govern d’Irlanda del Nord.
A nivell de programa, el Sinn Féin té dos pilars fonamentals: el socialisme democràtic i el nacionalisme. Quin dels dos és més important?
Potser d’entrada caldria aclarir al públic europeu què és exactament el nacionalisme irlandès. No té res a veure amb la supremacia, sinó amb l’autodeterminació; és comparable als moviments nacionals de Sud-Amèrica. I el nostre nacionalisme avança de la mà de més igualtat i de més justícia social. Per a nosaltres no es pot aconseguir un sense aconseguir l’altre.
A Irlanda del Nord, entre els veterans del conflicte armat contra els britànics és on el nacionalisme és més palpable. Quan va convertir-se en líder del partit el 2018, vostè va fer un discurs on digué “Tiocfaidh ár lá” (“El nostre dia arribarà”), que era el crit de guerra de la IRA. Era necessari perquè l’acceptessin al nord?
Les i els nord-irlandesos van superar un conflicte molt, molt dur i, per aquest motiu, hi ha coses que les veuen diferent. Tanmateix, per a ells la lluita per l’autodeterminació també està estretament vinculada amb qüestions com l’escassetat, la pobresa i la brutal política d’austeritat del govern Tory de Londres.
Ha assistit al funeral de diverses persones de les quals corria el rumor que eren membres de la IRA; fins i tot ha carregat els seus taüts. Aquesta mena de diplomàcia funerària és necessària per ser la presidenta del Sinn Féin?
Assisteixo al funeral d’una persona en senyal de respecte. Un dels últims als quals vaig anar fou el de Seán Rooney, un jove soldat irlandès que va morir al Líban. Descriure-ho com a diplomàcia funerària em sembla de força mal gust, amb franquesa. Si heu conegut algú, si hi heu treballat… se li mostra respecte. Jo ho veig així.
L’any passat Michelle O’Neill va dir que no hi havia hagut “cap alternativa” a la lluita armada. Això també ho veu així?
Quan una persona creix en una societat desigual on no troba casa ni tampoc feina, i on hi ha soldats britànics que es dediquen a disparar a la gent que es manifesta pels drets civils, aquesta persona buscarà una explicació. Si hi havia alternatives? Sí, és clar que sí. L'alternativa hauria sigut un govern a Irlanda del Nord que no hagués discriminat bona part de la població. L’alternativa hauria sigut un govern a Londres que hagués aturat aquesta discriminació. L’alternativa hauria sigut un govern a Dublín que no hagués fet com si sentís ploure. Desgraciadament, tot això no hi va ser. I el resultat va ser tràgic: un conflicte amarg i previsible.
Actualment el govern britànic està treballant en una llei que a la pràctica implicaria una amnistia per a tots els assassinats i tots els horrors que es van cometre durant els “Troubles”, fins i tot els crims comesos per soldats britànics. Vostè què en pensa?
Aquesta llei sembla haver sortit del cap d’un dictador de nyigui-nyogui. No només implicaria una amnistia, sinó que aturaria totes les investigacions policials i judicials. Hi ha moltíssimes famílies que estan esperant aquestes investigacions des de fa dècades. Si els britànics realment ho acaben aprovant, espero que l’estat irlandès ho denunciï al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Totes les enquestes indiquen que té moltes opcions de convertir-se en la propera cap de govern d’Irlanda a les properes eleccions. En aquest cas, seria la primera vegada que el Sinn Féin seria la principal força política tant al nord com al sud de l’illa. Què implicaria això?
Això implicaria que faríem tot el possible per reunificar Irlanda. Una reunificació ordenada, planificada, democràtica i pacífica.
Segons l’Acord de Divendres Sant, Londres ha d’aprovar la celebració d’un referèndum si és “probable” que hi hagi una majoria a favor. S’ha arribat a aquest punt?
Com a mínim hi som a la vora. Crec que aquesta dècada podrem celebrar plebiscits al nord i al sud del país en els quals es decideixi sobre la unificació irlandesa.
El passat mes de setembre es va fer un cens demogràfic a Irlanda del Nord segons el qual, a dia d’avui, hi viuen més catòlics que protestants. Tanmateix, també augmenta la xifra de ciutadans que no es consideren part de cap bàndol. El partit neutral Alliance Party cada cop és més popular. Això indica que la unificació no és tan evident.
Aquí no parlem de teologia, sinó de democràcia. La fe que professin els ciutadans per a mi no té cap importància. Una persona que estigui en contra del Sinn Féin no necessàriament ha de rebutjar la reunificació. És molt més complex. La societat nord-irlandesa és diversa i cada vegada hi ha més gent que, en els contextos més improbables, es manifesta a favor d’una Irlanda unida. La unificació no és un projecte del Sinn Féin, sinó un projecte comú de tota la illa d’Irlanda.
També podria passar que el referèndum que se celebrés a la República d’Irlanda no sortís a favor seu. Irlanda del Nord és pobre. La reunificació alemanya va tenir un cost de ben bé dos mil milions d’euros.
A Irlanda serà moltíssim menys. Aquesta illa és petita i la frontera amb Irlanda del Nord ja és gairebé imperceptible. Si el Brexit ha tingut alguna cosa bona —i, creieu-me, s’ha de furgar molt per trobar-hi res de bo—, és que ha reforçat el comerç de mercaderies entre Irlanda i Irlanda del Nord, i ha reforçat el vincle econòmic entre totes dues regions. La unificació farà que Irlanda sigui un país més ric, no pas més pobre.
Què pot oferir als unionistes que temen que el Sinn Féin posi en pràctica una política de represàlies si Irlanda s’unifica?
No acceptarem de cap manera la discriminació que van haver de patir els catòlics i els nacionalistes nord-irlandesos. En una Irlanda unificada garantirem els mateixos drets per a tothom. Actualment, els nostres amics unionistes són britànics que viuen en una Irlanda dividida; en un futur seran britànics que viuran en una Irlanda unificada. No tenim cap dret a extirpar la identitat de ningú.
Tanmateix, per a molta gent el Sinn Féin continua sent el partit que justifica la violència de la IRA.
Caldrà fer un procés per sanar les ferides, és clar. Hem de començar a parlar aviat de la forma que adoptarà l’unionisme en un estat irlandès unificat i sobirà. Per aquest motiu hem demanat repetidament al govern de Dublín que creï un consell ciutadà que es dediqui a aquestes qüestions. Una cosa així tindria molt més sentit que no pas fer conjectures polítiques sobre què volen i què no volen els unionistes.
En qualsevol cas, coses diferents de les que volen els republicans.
D’això no n’estic tan convençuda. Sempre em sorprenen les coses que els periodistes i altres persones mencionen com a qüestions urgents de la reunificació. Solen parlar d’himnes, de banderes i de coses simbòliques. Tot això és important, és clar, però si una surt al carrer i escolta la gent, en general sentirà que parlen principalment d’habitatge i del sistema sanitari. Quan em ve una dona o un home del carrer Shankill Road de Belfast —que, com sabeu, és una zona unionista— i em diu que no vol haver de pagar 70 o 80 euros per anar al metge, com han de fer els irlandesos, els dic que tenen tota la raó, que cal que tot Irlanda tingui un sistema sanitari gratuït.
Michelle O’Neill i vostè s’han reunit diverses vegades amb l’actual rei britànic Carles III. Quan va morir la seva mare, li va comunicar les seves més sinceres condolences. Per als veterans de guerra del nord és difícil de pair. Això també són gests que cal fer per accelerar el procés de sanar les ferides?
Totalment. I aquestes trobades van ser realment molt respectuoses i enriquidores. He tingut força tracte amb el rei i em va fer arribar un missatge molt amable quan vaig passar la covid-19 el 2020. És important que ens trobem, com a persones. El passat ha passat: ni el rei Carles, ni els líders dels unionistes, ni jo no el podem canviar. Cadascú té la seva opinió sobre qui tenia i qui no tenia raó, i ja està bé que sigui així. Però ara el que podem fer és construir alguna cosa junts.
Si es fa efectiva la reunificació d’Irlanda i Escòcia acaba independitzant-se, el Regne Unit deixaria d’existir? És una perspectiva que li sembla atractiva?
Els orígens del meu cognom són als Highlands escocesos i segueixo atentament la política escocesa, però les decisions que prenguin ells no tenen res a veure amb mi. Jo el que vull són una independència i una llibertat totals per al meu país. Estic convençuda que els nostres aliats internacionals i els nostres amics europeus ens faran costat en aquest camí perquè una Irlanda unificada també pugui ser membre de la Unió Europea. I probablement no us haurà passat per alt que, amb aquesta resposta, he passat de puntetes per sobre la seva pregunta sense respondre-la.
Gràcies per l’entrevista, senyora McDonald.
Traducció de Laura Obradors