El dia que no vaig conèixer Peggy Lee

El Festival In-Èdit, de pel·lícules sobre i amb música, és un éxit anual a Barcelona, i la repercussió que té demana un esforç per exportar-lo a d'altres ciutats. També penso que podrien ampliar les seccions. Podrien ubicar a Filmoteca, per exemple, una revisió o repesca anual de pel·lícules mítiques oblidades o tresors incontestables, per respecte als artistes que van lluitar per fer el maridatge perfecte entre l'art musical i l'art cinematogràfic. Jack Webb va ser un dels més grans, i Pete Kelly's Blues gairebé una obra mestra. Boig pel cinema, creador de Dragnet, col·leccionista de discos de jazz (potser el millor del món, en tenia més de 6.000), Jack Webb era un personatge digne del cinema d'Elia Kazan, i de fet tenia un concepte visual molt similar, amb alguns tocs de Hitchcock i un sentit de l'espai digne d'Orson Welles.

El 10 de desembre del 1997, el dia de l'estrena d'Amistad a Nova York, vaig visitar una subhasta al barri de Chelsea destinada a recaptar fons en benefici d'un asil per a músics de jazz a Fairfield. S'havia anunciat la presència de Peggy Lee, però finalment no hi va anar i aquesta va ser la meva desgràcia perquè mai més vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la en directe, ni de veure-la. La raó era un dels objectes més valuosos de la nit: un petit bagul que contenia la trompeta de Jack Webb, un immens collar de pedres grogues que lluïa Ella Fitzgerald, el barret vermell de Janet Leigh i la pianola de joguina que fa servir Peggy Lee en una escena que posa la pell de gallina quan s'ha tornat boja: la va fer finalista a l'Oscar a la millor actriu de repartiment. Tot i la seva actitud una mica hieràtica, fins i tot freda en escena, aquella dona que va cantar jazz com cap dona blanca més ho ha fet (potser, sí, ho accepto, Annie Ross) va admirar tothom amb una interpretació ajustadíssima fins a la seva gran escena, commovedora, severa, on Jack Webb va mantenir la càmera lluny d'ella per permetre's així fer-la caminar i desaparèixer per una porta al límit de la perspectiva, en un sol pla. I, tot i així, podies llegir-li els ulls perduts en el no-res. Peggy Lee va competir amb Nathalie Wood, Marisa Pavan, Betsy Blair (eren anys que els Oscar eren interessants) i no va poder, lògicament, amb la guanyadora Jo Van Fleet, però Hollywood es va rendir als seus peus.

Els objectes del bagul pertanyien a l'atrezzo de Pete Kelly's Blues (un film, ho he dit?, sobre el Kansas on va néixer Robert Altman, amb clubs de jazz, destil·leries clandestines i gàngsters que semblen Edmond O'Brien; un dels primers films en Cinemascope de la Warner, i un espectacle visual i musical enlluernador), i formaven part de l'afany col·leccionista del director (també protagonista del film, on sortia gent espectacular com Lee Marvin, Andy Devine i Jayne Mansfield venent cigarretes). Algú va comprar a distància aquells tresors, vull pensar que Peggy Lee. Però la nit amagava una sorpresa. També van subhastar, amb un permís especial de Walt Disney, les partitures de tres cançons creades per Sonny Burke i Peggy Lee per a La dama y el vagabundo: "Bella Notte", la "Siamese Cat Song" i la memorable "He's a Tramp". En la segona Peggy Lee cantava el duet dels dos gats malparits, Si i Am. I en la tercera, feia de Peg, aquella gossa engarjolada, francesa i puttanesca amb qui Golfo havia tingut, indiscutiblement, una liaison inconfessable. Jo hauria matat per quedar-me-les! Però la meva economia no anava molt bé aquells temps (de fet, vaig poder anar a Nova York gràcies a la generositat de l'Edmon Roch, que em va acollir al seu apartament de Greenwich Village; l'Edmon treballava llavors, si no recordo malament, amb Whit Stillman. Aprofito per tornar-l'hi a agrair infinitament (pobre, ell dormia al sofà i jo al llit). Però, això sí, em vaig rascar la butxaca per comprar un àlbum de cromos sensacional de les estrelles del Cotton Club, que per cert vaig deixar a algú que mai me'l va tornar.

Pete Kelly's Blues supera de molt, del tot, la majoria de pel·lícules tronades amb cantants de moda, i les barreges mal parides entre gèneres. I considerant que Jack Webb no ha fet història, crec que seria un encert rotund fer-la reviure en l'In-Èdit de l'any vinent, senyores i senyors. De res.