L’escorcoll del Departament d’Economia i Finances és la imatge perfecta de l’estratègia de l’Executiu espanyol per aturar el referèndum. El que es va viure dimecres passat reflecteix d’una banda l’esforç per inhabilitar l’autonomia econòmica de la Generalitat i, per l’altra, desactivar judicialment els preparatius del referèndum. “No segueixin endavant, encara estan a temps d’evitar mals majors”, advertia Mariano Rajoy a Carles Puigdemont. Les declaracions de la nit de dimecres denotaven que el president espanyol no tenia, ni té, intenció de rebaixar la pressió sobre l’1 d’octubre, ans al contrari.
Front econòmic
Amb nocturnitat i traïdoria, l’estiu de 2011, el PP i el PSOE negociaven la modificació del punt 135 de la Constitució via procediment exprés. S’obria així el camí per aprovar la famosa Llei d’estabilitat pressupostària que limitava la capacitat d’endeutament de l’Administració pública al 0,4%. I a aquesta llei s’agafa el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per intervenir les finances catalanes, al·legant que està en perill la recuperació econòmica i la prima de risc. “Això no té fonament, perquè les finances de la Generalitat estan força sanejades. Per tant, l’objectiu és polítc”, argumenta la catedràtica d’hisenda pública Núria Bosch.
El vicepresident, Oriol Junqueras, ha recorregut contra la mesura ja acceptada a tràmit pel Tribunal Suprem, tot i que afirma que això no va en perjudici de la seva aplicació. Aquestes mesures eliminen bona part de l’autonomia financera de la Generalitat que rep de l’Agència Estatal d’Administració Tributària els ingressos provinents de la recaptació de l’IVA, l’IRPF i els impostos especials, d’un costat, i les transferències estatals de l’altre.
“Sumats aquests dos conceptes, fan gairebé dos terços dels ingressos previstos per al 2017”, explica el professor de dret financer i tributari José Maria Tovillas, que creu que les accions de l’Estat “són totalment constitucionals”. En discrepa el professor d’economia pública Antoni Mora, que creu que “hi pot haver dubtes sobre el arguments legals utilitzats pel Ministeri, però, en tot cas, no sembla legítim” i afegeix que, més enllà dels efectes que pugui tenir sobre el referèndum, “amb un futur procés constituent se seguiria en la mateixa situació”. Núria Bosch, però, assenyala que “de moment, sembla que no aconsegueix impedir ni el referèndum ni tot el procés”. Adverteix també que encara li queden eines a l’Estat per augmentar l’asfixia econòmica, com “multar la Generalitat amb una quantia equivalent al 2% del PIB o treure-li alguns dels impostos cedits”.
Front judicial
A la corrua de membres de la Mesa del Parlament, síndics electorals i alcaldes citats a declarar, s’hi sumaven el dimecres passat 14 alts càrrecs de diferents departaments de la Generalitat vinculats a la preparació del referèndum. I han estat especialment polèmiques per la manera com va procedir la justícia.
Al focus de tot hi ha el Jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, titularitat del jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer, conegut per la seva contundència en causes contra els moviments socials o les expressions independentistes. És ell qui instrueix el cas de les declaracions fetes pel també jutge Santi Vidal el 2015 parlant de l’organització del referèndum arran d’una querella presentada per Vox. I a aquesta investigació és a la que es va aferrar per ordenar unes detencions ens què l’advocada Anaïs Franquesa, membre del Centre de Defensa del Drets Humans Iridia, hi veu una “extralimitació” de les seves funcions: “Fa una causa general, que està prohibida”. Coincideix amb ella el jurista Joan Queralt que afirma que “l’Estat ha trobat un jutjat complaent que li agafa totes les causes”.
La cara més visible dels detinguts és el secretari general de Vicepresidència, Josep Maria Jové, que ha estat destituït del seu càrrec per tal de “protegir-lo”, segons han informat des del Govern. Fonts de la defensa expliquen que a la part dispositiva que ordenava els escorcolls no figuraven les detencions i asseguren que “hi ha una premeditada ocultació d’informació”.
Denuncien també que no es van notificar les detencions al Col·legi d’Advocats, cosa que dificultà als lletrats localitzar els seus clients i facilità que la policia accedís als dispositius digitals dels detinguts sense la seva presència. Franquesa afegeix que la causa s’inicia “per imputar determinades persones [com Vidal o Carles Viver Pi-Sunyer] que encara no han declarat, i s’està procedint a detenir les persones que vénen després sense donar l’oportunitat a saber què els imputen”. Les limitacions dels jutjats de primera instància, que no tenen competències per jutjar persones imputades, van fer que l’acció no es dirigís cap als consellers, sinó cap als seus secretaris. “Això és anòmal, perquè si s’investiga un segon és per ordres del primer, el jutge està intentant evitar un problema de competències, però hauria d’abstenir-se i deixar que ho fes el TSJC”, diu Franquesa. Finalment, es qüestiona el plantejament del delicte de sedició que apareix a la querella Vox i que, si bé no figura a les notes del TSJC, sí que és imputat per la Guàrdia Civil a instàncies que sigui revisat pel jutge. Segons Queralt, però, la definició de sedició implica “aixecament públic i tumultuari. L’ocupació pacífica de carrers no ho és”.
A hores d’ara, però, tothom té la mirada posada en les possibles accions futures. “No sé on hi ha el límit per part de l’Estat, s’han ultrapassat totes les línies vermelles”, rebla Franquesa.