Una influèncer basca, entrevistada per Àngels Barceló, va vomitar quatre o cinc bestieses sobre el pa amb tomàquet. Primer, el seu suposat origen murcià, cosa que he desmentit, documentalment, al meu llibre sobre el pa amb tomàquet. I, segonament, no n’encerta ni una en la seva confecció.
Això va sortir publicat:“el pa amb tomàquet no és català. Això és el que assegura la cuinera i influèncer Ainhoa Aguirregoitia. En una entrevista a la secció ‘Al dente’ del programa ‘Hoy por hoy’ de la Cadena Ser, que condueix Àngels Barceló, Aguirregoitia ha dit: «Tu sabies que el pa refregat no és català?». Seguidament, la cuinera i influèncer afirmava, sense retractar-se: «No és d’origen català». «Què és, d’Alacant?», ha preguntat Barceló i la col·laboradora ha passat llavors a explicar l’origen d’aquest plat tan típic a Catalunya. «Està la cosa entre Andalusia i Múrcia. El van portar els immigrants treballadors allà», ha explicat, tota convençuda”. Paral·lelament, a les xarxes surt un contingut afirmant que el millor pa amb tomàquet del món es fa a Madrid (també fan la millor favada asturiana, la millor paella valenciana, etc.).
El pa amb tomàquet, els espanyols s’esmercen a dir-ne pantumaca i a fer-lo molt malament –amb pa i tomàquets no adequats, i torrat, amb all (no n’ha dut mai) i amb la tomaca no fregada o sucada. Hem d’agrair a uns pagesos de Castelló de la Plana que ara puguem disposar de tomaques de sucar –dits també tomacons, de penjar, etc. tot l’any, que, sobretot fora de l’estiu, són les úniques acceptables. De fet, Castelló és dels pocs llocs del País Valencià on pa amb tomata, normalment amb pernil és corrent. Això de les tomates de penjar no ho sabia ni en Ferran Adrià, de cultura suburbial. En un concurs de pa amb tomàquet que es va organitzar a l’Hotel Barcelona Sants i on un servidor hi feia de jurat, hi va presentar un pa amb tomàquet fet amb tomaques de Canàries, una heretgia. Per cert, l’Oriol Bohigas, il·lustre arquitecte, es va presentar al concurs amb un pa amb tomàquet que se sucava amb un Cacaolat –batut de cacau. Els altres membres del Jurat el van rebutjar, però un servidor el va defensar adduint que això venia d’una tradició catalana, el pa amb tomàquet amb xocolata, que agradava molt a en Lluís Llach i a mi de petit.
Una de les modes actuals, amb rerefons polític, és afirmar que el pa amb tomàquet és d’origen murcià. Fins i tot s’ha arribat a escriure que els obrers murcians emigrats a Barcelona plantaven tomaqueres a les vies del metro –dècada dels anys vint del segle passat. M’és igual el seu origen, sigui murcià o, perquè no, andalús, on és corrent el pa amb tomàquet en forma de puré, que fins i tot es comercialitza –tomatito. Però una de les primeres referències del pa amb tomàquet la trobem una miqueta abans, al 1884, a l’obra de teatre La taberna: drama popular en 9 quadros, altres tants de la vida real, escrita per n'Eduard Vidal i Valenciano i Rossend Arús i Arderiu. Així que, suposant que els primers murcians arribessin a principis de la dècada dels vint, en Tomás portava ja gairebé quaranta anys –com a mínim– menjant pa amb tomàquet. Manuel Vázquez Montalbán, al seu llibre El premio (1996), diu que el pa amb tomàquet “materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americano, el aceite de oliva mediterráneo y la sal de la tierra que consagró la cultura cristiana”.
El pa amb tomàquet –o tomaca, i, en el meu dialecte pa xucat amb tomata, pa amb oli a Mallorca– és molt apreciat com a esmorzar o berenar –acompanyat de truita, pernil, embotits, anxoves, tonyina, formatge etc.– o com a pa per acompanyar els àpats –graellades de carn, així com el peix fregit, com ara sonsos, tot un clàssic que la Carme Ruscalleda va ajudar a difondre, i del qual ha fet un emblema. Típica elaboració de l’aprofitament en la cultura rural, que es feia quan el pa era eixut i que no es podia menjar i els tomàquets molt madurs a punt de ser llençats a les gallines. A més, és molt interclassista: la burgesia barcelonina el va adoptar, i celebrava elegants berenars de pa amb tomàquet fins els anys seixanta. El seu profeta és Leopoldo Pomés que ens va deixar al 2019 i que hi va dedicar un sofisticat llibre
El pa amb tomàquet no s’ha escapat de l’anticatalanisme atiat al País Valencià. Ja fa anys, la revista Valencia semanal (agost de 1978) feia una paròdia de la paranoia blavera –que sostenia, i sosté, que els catalans els han furtat tot, incloent la paella– amb aquest títol, “Boicot al pa amb tomaca”: ”Hemos sido informados por un vecino que ha estado estos días en la zona norte del Regne de Valéncia (sic), región cuyo nombre omitimos para no hacerle publicidad, que ha llegado a tal extremo la fobia con todo lo que produce la rica tierra de Valencia que ha sido prohibida la venta en bares y restaurantes del típico plato valenciano «Pa amb tumaca y pernil». Ante este hecho evidentemente anticonstitucional pedimos al Consell que se defina. No podemos estar dispuestos a las tropelías de quienes nos quieren mal. Primero fue el idioma, luego la bandera, ahora el «pa amb tomaca»: ¿Hasta cuándo podremos seguir aceptando tamaña expoliación?. Si esto no es colonización que venga Sotillo y lo vea. El Consell debe pronunciarse sobre este tema del mismo modo cuando nos robaron a Kempes, a Bonhof y el Virgo de la Visanteta. De lo contrario en cuatro días nos quedaremos a la luna de Valencia, si no nos roban también el satélite”.
Encara que sembli increïble, titular i textos anticatalans del calibre d’aquesta divertida paròdia apareixen, realment i “seriosament”, en diaris valencians com Las Provincias, o El Mundo, la premsa colonialista i atiadora de la burrera de l’autoodi... I la cosa es complica quan parlen de la paella.
El pa amb tomàquet, doncs, no és pantumaca: es fa amb pa de pagès, sense alls, amb tomàquets de penjar sucant el pa. Res de pinzell o tomàquet laminat.