Durant tota la setmana passada, Castelló va viure immersa en les seues festes fundacionals. Nou dies de mascletades, revetlles, colles i un rebombori interminable. "Orgullossísima" de la seua ciutat, va dir, dissabte passat que es sentia una exultant Amparo Marco. Diumenge, des del balcó de l'Ajuntament, i al crit de la "Magdalena Vítol", l'alcaldessa va acomiadar les festes.
No tot, però, van ser bones notícies per a l'alcaldessa de la ciutat. El dimarts 15, mentre el veïnat es preparava per celebrar la Nit Màgica, Fernando Roig, president del Vila-real CF anunciava que, la pròxima temporada, tenia previst retirar la subvenció de 350.000 euros que anualment donava a l'Amics del Bàsquet (anteriorment Tau de Castelló) a través del projecte de mecenatge Endavant.
L'anunci va ser el primer coet d'una mascletada molt més potent: dimarts d'aquesta setmana, el Vila-real CF va fer públic que deixava de patrocinar els catorze clubs esportius de la ciutat de Castelló als quals, des de 2004, havia fet importants aportacions econòmiques. Els equips afectats inclouen atletisme, futbol sala, waterpolo, triatló, hoquei... Amb aquesta decisió els clubs deixaran de percebre, globalment, 700.000 euros. Aquesta quantitat pot semblar menor, però no ho és pas. El Patronat d'Esports de Castelló hi dedica 450.000 euros. La retirada del patrocini és un colp duríssim per a molts d'aquests clubs, que durant els últims anys han bastit la seua estructura esportiva en bona part gràcies als diners procedents de l'equip de futbol de la ciutat veïna.
Un derbi d'egos
Què ha succeït perquè Fernando Roig haja decidit fer creu i ratlla amb Castelló? D'una banda, Pamesa, igual que el gruix del sector ceràmic, no passa el seu millor moment. Ara bé, el mateix Roig ha admès que la seua decisió rau en les desavinences amb el consistori castellonenc. Ho va dir explícitament en la carta que va enviar als clubs afectats: "A causa de certes desavinences en els últims anys amb l'Ajuntament de Castelló, el club ha decidit no continuar amb l'acord de col·laboració amb els clubs de la ciutat de Castelló el pròxim any". Ras i curt.
Durant dècades, el CE Castelló va ser l'equip de referència de la ciutat i la província. Ara, ja no.
Cal retrotraure's l'estiu passat per entendre aquesta patacada. El detonant de l'enuig de Roig va esdevenir quan, a l'agost, el regidor d'esport, Omar Braina, va prohibir al Vila-real utilitzar el pavelló Ciutat de Castelló -on juga l'Amics del Bàsquet-, una instal·lació de propietat municipal, per renovar els abonaments dels socis del Vila-real CF, com havien fet amb normalitat fins aleshores. Roig considerà la posició de Braina un greuge i va fer saber, privadament, el seu malestar. Fou l'espurna que va encendre la metxa d'una bomba que ha acabat per esclatar set mesos després en forma de tisorada econòmica.
L'episodi, tanmateix, il·lustra la tensa relació de tots dos municipis en la qüestió futbolística. Durant dècades, el CE Castelló va ser l'equip de referència de la ciutat, però també de la província. Al barri del Raval, però també a Onda, a Albocàsser o a Benicarló hi havia aficionats que li donaven suport. Molts eren orelluts de doble militància (Madrid i Castelló o Barça i Castelló, per exemple) però professaven respecte i admiració pel club blanc-i-negre. Era un equip de referència en un territori on la identitat provincial -cal no perdre de vista- ha estat molt marcada.
Això, però, canvià de forma radical a partir de 1997, quan Fernando Roig, del bracet de José Manuel Llaneza, va prendre el control del club groguet i se'n va fer amb el control absolut. Des d'aleshores, l'equip no ha parat d'acumular gestes inèdites i de guanyar adeptes. Aquest club de poble, que als 70 i 80 transitava entre la segona i la tercera divisió, planta cara a equips de la talla del Liverpool o el Manchester United i ha esdevingut un habitual de les competicions europees. El 2021 va coronar-se amb l'obtenció de la seua primera Europa League. La premsa internacional s'ha fet ressò del miracle futbolístic d'aquest poble de 51.000 habitants de la Plana.
David, Goliat i viceversa
No és d'estranyar, doncs, que per capacitat competitiva i per projecció, el Vila-real CF genere molta més admiració a les comarques de Castelló que no el club de la capital, immers, des de finals de la dècada dels noranta en una crisi inacabable producte de la mala gestió i la desídia administrativa. Són el yin i el yang, la nit i el dia. Des de l'any 1997 les seues trajectòries no han parat de divergir i avui, quan el Castelló s'enfronta contra el Vila-real ho fa amb l'equip B o C.
Així, mentre el Vila-real CF jugava les semifinals de la Champions (temporada 2005/2006); assolia un subcampionat de la lliga espanyola (2007/2008); arribava a les semifinals de l'Europa League (2010/2011 i 2015/2016); el Castelló vagarejava per tercera i segona divisió. El mateix any, de fet, en què els groguets es van situar a les portes de la final de l'Europa League (cosa que no van aconseguir en caure derrotats contra l'Oporto), el CE Castelló va estar a punt de desaparèixer. Només l'objecació de l'afició ho va impedir. S'hauria sumat així a altres equips històrics que, com la UE Lleida, la SD Compostela o el CD Logroñés han quedat sepultats en el cementiri del baló.
El 2012 el CE Castelló va estar a punt de desaparèixer. Aquell any, el Vila-real va estar a punt de jugar la final de l'Europa League.
Tot plegat pot explicar un cert sentiment d'orgull ferit palpable entre una part de l'afició albinegra. Per dimensió (170.000 habitants a Castelló, per 51.000 de Vila-real) i per capitalitat, li correspondria al Castelló ser l'equip de referència a les comarques nord, el digne hereu d'un club que, a la dècada dels setanta va viure la seua època gloriosa amb els Planelles, Del Bosque, Babiloni i companyia i va estar a les portes d'arrabassar-li una copa del rei a l'Athletic de Bilbao. Temps era temps, però.
Simbòlicament, per als orelluts, és com si el Crevillent militara en primera i l'Elx en tercera; o com si l'Alavés estiguera en 2B i el Salvatierra lluitara per fer-se un lloc en l'Europa League. A Castàlia, als vila-realencs se'ls anomena, despectivament "aldeans", i, en determinats períodes, l'animadversió s'ha fet evident en els càntics de l'afició, fins convertir-se en territori hostil per als pocs aficionats groguets que sovintejaven l'estadi blanquinegre.
Un submarí emergent
"Jo entenc perfectament la postura de l'Ajuntament pel que fa a la prohibició de renovar els abonaments en instal·lacions municipals", assegura Conrado Marín, impulsor de Sentimiento Albinegro, la plataforma de xicotets accionistes que ha dut davant la justícia als gestors que van estar a punt d'aniquilar aquesta entitat centenària.
Entre els albinegres predomina una sensació de greuge. Consideren que Vila-real CF li està menjant el terreny social i simbòlic. Existeix, en definitiva, una lluita per l'hegemonia social. A Castelló, sí, són majoria els qui donen suport a l'equip de Castàlia, però cada volta és més comú, també, que les generacions més joves es sumen a la il·lusió que desperta el submarí, amb els seus fitxatges i la seua lluita per estar present a Europa. Als patis de les escoles de la capital de la Plana no és gens estrany veure criatures lluint la samarreta grogueta. Hi ha una dada ben significativa: dels 20.445 abonats que té actualment el Vila-real, 2.245 procedeixen de la capital de la Plana. Fa vint-i-cinc anys hauria estat impensable que els veïns de Castelló es desplaçaren al Madrigal per gaudir del futbol.
Dels 20.445 socis que té el Vila-real, 2.245 provenen de Castelló ciutat.
De fet, era molt més habitual que el viatge es fera en sentit contrari. Toni Pitarch, historiador i autor de l'himne del Vila-real, és dels qui, de xicotet, va passar algunes vesprades amb son pare veient els partits a Castàlia. Eren els temps en què el Castelló, què aleshores habitava la divisió de plata i feia alguna incursió en Primera (onze temporades hi ha competit), cedia jugadors al Vila-real. Regnava, aleshores, una sensació de concòrdia i companyonia. "El fet habitual, amb el Vila-real, era vore'l jugar amb l'Onda, el Borriana... Jo pensava que, per a nosaltres, estar en segona divisió, era tocar sostre -explica aquest groguet-. I aleshores aterrà Roig i tot va canviar".
Era l'any 1997 quan Fernando Roig li comprà les accions a Pascual Font de Mora. Seguia així els passos dels seus germans. Paco, el gran, era president del València CF des de 1994; Juan, el menut, màxim accionista del Pamesa Basquet. Diuen els qui han seguit la trajectòria que, en realitat, la voluntat primera de Roig era comprar el CE Castelló, aleshores un club en segona divisió, un històric del futbol espanyol al qual, pensava, no li seria complicat traure-li la brillantor.
Els anteriors propietaris del club de Castàlia, però, el driblaren en diverses ocasions quan ja la compra estava pràcticament tancada i Roig se'n fartà. La següent opció era el Vila-real CF. Carlos Fabra, aleshores president plenipotenciari de la Diputació de Castelló i factòtum de la província avalà la jugada, com també la incorporació de Toni Bonet, un amic íntim seu amb qui compartia partides de golf a Borriol, a la presidència del club blanquinegre. Tot dos -Bonet i Roig- apareixerien involucrats temps a venir en els tripijocs econòmics de Fabra.
Roig ha contat amb el suport del sector tauleller per enlairar el Vila-real CF
"El Vila-real actual no s'explica sense la figura de Roig", relata Pitarch. La campanya següent, el club pujà a primera i s'inicià l'època daurada del Vila-real. L'objectiu de Roig, de la mà de José Manuel Llaneza, va ser professionalitzar el club al màxim, dotar-lo d'una estructura empresarial i esportiva sòlida. Comptà, per a fer-ho, amb el suport indisimulat de les institucions valencianes (com els altres equips de futbol de primera divisió, caldria afegir) i també, i sobretot, del potent sector tauleller de la zona de la Plana. "El fet que Roig siga un factòtum en el món del taulell, i els bons resultats de l'equip, han provocat que aquest sector haja donat l'esquena al CE Castelló. Això ha jugat a la seua contra", exposa Conrado Marín. Azuliver, que havia estat tradicionalment patrocinador del Castelló, va deixar de ser-ho tan bon punt Roig va comprar la firma taulellera.
El promotor de Sentimiento Albinegro, però, apunta un punt d'inflexió en la rivalitat estrictament esportiva amb el submarí. En la temporada 92/93, a tocar del final de la lliga, i amb un Vila-real a vora del descens, els groguets guanyaren en l'estadi de Castàlia per 0-1, tot aplanant el camí per a la permanència, en un partit en què els castellonenques van ser bon poc impetuosos. La temporada següents, els papers es canviaren, i aleshores, els inquilins del Madrigal no foren tan benèvols i enviaren els orelluts a la segona divisió B. Aquell episodi marcà, segons els orelluts, un abans i un després en la relació.
Va de retro, Roig
Tornem, però, a l'actualitat. Més que a l'equip de futbol, qui realment acapara l'animadversió dels orelluts és la figura de Fernando Roig, a qui acusen d'actuar en perjudici del Castelló. Amb Roig en la presidència, asseguren, s'ha curtcircuitat la cessió de jugadors, una pràctica absolutament normalitzada en temps pretèrits, quan el Castelló estava per sobre del Vila-real.
Siga com siga, el que és evident és que la campanya d'esponsorització d'altres clubs esportius ha servit per fer més visible la marca i per expandir l'hegemonia grogueta. Molts equips de la província, a més, reben periòdicament entrades gratuïtes per assistir als partits del Madrigal, sobretot quan el rival és de perfil baix, una maniobra que els serveix per ampliar la seua afició i generar simpatia en unes comarques adeptes al bipartidisme futbolístic espanyol del Reial Madrid i el FC Barcelona.
El Vila-real, a més, va arribar fa un temps a un acord de col·laboració amb el Roda, un equip que històricament havia estat pedrera del CE Castelló. Es tracta, evidentment, d'estratègies legítimes, pròpies d'un club que aspira a estar entre l'elit europea i que s'ha dotat d'unes infraestructures impensables quan a l'estadi només acudien 2.000 aficionats. Molts orelluts, ostatges d'unes direccions nefandes, s'hi senten agreujats i un punt humiliats per la dimensió de l'equip del poble veí. "Fa la impressió que hi ha com una mena de guerra freda entre el Castelló i el Vila-real", diu el groguet Toni Pitarch, qui emmarca tots aquests successos i posicionaments en la lògica normal de dos equips rivals i pròxims geogràficament.
Una tibantor larvada
L'episodi d'aquesta setmana, doncs, encaixa dins d'aquesta lògica. Aquesta no és la primera volta que passa un incident d'aquestes característiques. Recentment, l'actual secretari autonòmic i abans vicealcalde de Castelló, Enric Nomdedéu, relatava un episodi similar ocorregut l'any 2015, quan tot just el govern progressista acabava d'instal·lar-se en l'Ajuntament. Segons sembla, l'anterior equip, del PP, havia acordat amb el Vila-real que la plaça de l'Ajuntament de Castelló acolliria la inauguració del Torneig Nacional Pamesa Liga Promises, un esdeveniment on el club groguet havia de tindre un paper preponderant.
El nou equip de govern, format per socialistes i Compromís, ho van trobar inconvenient, sobretot perquè en aquell moment (2015) el club de la ciutat travessava una crisi institucional gravíssima. Per a molts orelluts, la presència de banderes groguetes a l'Ajuntament hauria suposat una humiliació en tota regla. El mateix Nomdedéu es reuní amb Fernando Roig i li exposà les reticències. Aleshores, com ara, el propietari del submarí li advertí que s'estava plantejant retirar els patrocinis als clubs esportius castellonencs. En aquella ocasió, però, l'aigua no arribà al riu i l'esdeveniment va acabar celebrant-se a Vila-real, tal com volia l'equip de govern d'Amparo Marco.
Dijous a la nit, en una entrevista a Radio Castellón Cadena Ser, Amparo Marco, tot i mostrar-se conciliadora, va incidir en que la seua obligació, com a primera edil de Castelló, era salvaguardar els interessos de l'equip de la ciutat. Moltes de les persones consultades per aquest reportatge sostenen que, amb la seua decisió, Roig s'ha marcat un gol en pròpia porta, ja que perjudica la imatge del club i contradiu els esforços fets fins ara en termes d'ampliació de la massa social. Ahir, Roig i Marco van reunir-se en el consistori. Tot i el to cordial, la trobada només va servir per constatar el desencontre.
No s'ha de passar per alt, d'altra banda, que estem a només dos mesos de les eleccions locals i no hi ha res més epidèrmic que els sentiments que es generen al voltant de l'esport rei. La retirada del patrocini ofereix munició de primer calibre per a l'oposició a l'Ajuntament de Castelló. Com conclourà el conflicte? Només el temps ho dirà. Mentrestant, Ajuntament i Vila-real van passant-se la pilota.
--------------------------------------------------------------------------------------------
PITONISSES, CORRUPCIÓ I UN ESPOLI DE SIS MILIONS D'EUROS
"Als orelluts ens queda l'orgull i la resistència. No ens enganyem: és un miracle que el CE Castelló existisca", assegura Conrado Marín, promotor de Sentimiento Albinegro. L'esdevenir dels últims 25 anys del club de la Plana és la història de la concatenació d'un despropòsit darrere l'altre. D'ençà que els clubs van haver de convertir-se en societats anònimes esportives, a final de la dècada dels 90, el cúmul de despropòsits que s'han succeït en la llotja farien empal·lidir el millor dels guionistes: impagaments, diners que desapareixen per art de màgia, jugadors que fan fugina... La cirereta del pastís és, sense dubte, l'episodi en què un dels ex-presidents, José Francisco Laparra, va assaltar una pitonissa per recuperar els 165.000 euros que li havia entregat després de comprovar que el conjur amorós que li havia encomanat no va tenir cap efecte.
Laparra era un dels integrants d'un quartet anomenat Castellnou, en què també figuraven els empresaris José Manuel Osuna, Antonio Blasco i Álvaro Rodríguez-Hesles. Castellnou va prendre les regnes del CE Castelló, l'any 2005, després de comprar-li les accions al fins aleshores màxim accionista, Toni Bonet. Eren els anys en què, al País Valencià, al caliu de la bombolla immobiliària, els gossos es nugaven amb llonganisses. El seu propòsit, segons van dir, era situar a l'equip en la lluita per l'ascens.
Res d'això va passar, però. Al contrari. Afonats en segona B, el Nadal de 2010 es va fer públic que el club tenia un deute amb Hisenda. Els impagaments van abocar-lo a un descens administratiu que el va situar en la tercera divisió en la temporada 2011/2012. Foren anys molt durs per a l'afició orelluda, en què el club va estar a punt de desaparèixer.
"Vam crear Sentimiento Albinegro amb l'objectiu de salvar el club i posar llum sobre allò que havia estat passant en els despatxos de Castàlia", explica Conrado Marín. Foren ells els qui dugueren el cas als tribunals. Les investigacions de la fiscalia van evidenciar que els membres de Castellnou s'havien aprofitat de la seua posició per desviar diners del club a les seues butxaques. La suma balafiada aplegava als 6,6 milions d'euros.
És previst que el judici contra els responsables d'aquest espoli en l'Audiència Provincial de Castelló s'inicie en les pròximes setmanes. Els onze imputats estan acusats d'apropiació indeguda, falsedat en els comptes anuals, administració deslleial, alçament de béns i malversació de diners públics.
En aquesta última etapa, el Castelló ha tingut un pas efímer per la segona divisió: hi pujà el 2020, però descendí novament el 2021 a la 2B, categoria ara denominada Primera Federació. L'estiu passat, el canadenc Haralabos Voulgaris, director d'investigació quantitativa i desenvolupament dels Dallas Mavericks de l'NBA, expert en numèrica i jugador de pòquer professional, va comprar el club. En aquests moments l'equip està enquadrat en el Grup 2 i ocupa la segona posició del tauler.