Swarm comença amb un advertiment que crida l’atenció: “Aquesta no és una obra de ficció. Qualsevol similitud amb persones reals, vives o mortes, o amb fets que han passat, és intencional”. Un advertiment que és tota una declaració d’intencions i que ja ens avisa que la història que veurem, que té com a protagonista una noia jove que s’obsessiona amb una estrella del pop que recorda molt a Beyoncé, pot semblar extrema, però que es basa en pulsions ben reals. La d’emmirallar-nos en algú de qui admirem la feina però de qui en realitat no sabem res. La de pensar que el coneixem només perquè el seu art és important per a nosaltres i ens sembla que ens parla directament. “Sap el que estem pensant i hi posa nom”, diu la protagonista de Swarm sobre la cantant que l’obessiona. “És una deessa”. I com a tal, se l’ha de venerar. Aquesta veneració es tradueix l’adquisició d’unes entrades per un concert a un preu completament exorbitant, i que marca fins a quin punt el personatge està obsessionat amb la cantant, sobretot quan veiem que no es pot permetre aquesta despesa ja que passa per una situació econòmica precària. Mentre tot això passa, sentit de fons el brunzit d’unes abelles, com si habitessin dins del cap de la protagonista. Una interferència que ja ens avisa que alguna cosa no va bé i que acabarà pitjor.
Aquest brunzit té una doble finalitat: assenyalar la pertorbació del personatge i alhora donar forma metafòrica a una comunitat de fans particularment obsedida amb la cantant i que funcionen com un eixam (aquí, de nou, s’estableix un símil amb la comunitat de fans de Beyoncé, autoanomenades Beyhive). Ja se sap que les abelles estan disposades a defensar la seva Reina sigui com sigui, i això és exactament el que farà la protagonista de Swarm, que s’endinsa de ple en aquesta caiguda a la foscor quan la nostre fan decideix (a partir d’aquí spoilers) assassinar a cops un personatge que ha menyspreat la seva ídol. Prèviament, la sèrie ha establert els condicionants que han portat el personatge fins aquí, mostrant la protagonista com una jove espantada, que té por de viure experiències de la vida adulta i prefereix continuar tancada en l’adolescència, protegida per la seva millor amiga, de la qual n’és dependent i que, a diferència d’ella, vol viure una vida d’adulta. L’actriu Dominique Fishback (The Deuce) evita una interpretació que remeti a algú que simplement ha perdut els papers. Amb tot el que arriba a fer el personatge, sempre és la noia esporuguida de l’inici.
I és que a aquest primer crim el segueixen molts d’altres, iniciant una espiral de violència, en el que la sèrie també s’enfosqueix, contenint dosis de terror i alhora fent una sàtira del moviment fan més tòxic. Aconsegueix fer-se permanentment incòmode i desagradable, sobretot perquè tracta la protagonista com algú que podries ser tu, assenyalant els tics de fan que també pot tenir l’audiència, i posant-hi un mirall al davant. El guió segueix les conseqüències del punt de partida extrem sense por, la qual cosa és molt agraït en un panorama televisiu on sovint tot sembla massa calculat. És aquí on més es nota que Swarm té darrere a Donald Glover (co-creador de la sèrie amb Janine Nabers, una de les seves guionistes a Atlanta), un creador atrevit que ha esdevingut garantia de ficció que et fa sortir de la zona de confort. Mentre el brunzit de les abelles es fa més intens penso que és una sort que en l’era de l’algoritme puguem tenir sèries així, que s’escapen del grup i t’ataquen amb una bona fiblada.
Swarm
Creadors: Donald Glover i Janine Nabers
Repartiment: Dominique Fishback
Minisèrie: 7 episodis
Plataforma: Amazon