Montem Signum ‘la muntanya-senyal’, que li vindria d’això: “tots els navegants veuen de lluny el Montseny, que els serveix millor que qualsevol far; i en particular els pescadors del Maresme veuen alçar-se el Montseny, així que es fan una mica enfora: és la ‘senya’ cabdal per fixar els paratges submarins on hi ha millor pesquera”. Amb aquestes paraules presenta Joan Coromines el massís del Montseny a l’Onomasticon Cataloniae.
I així és: el Montseny, i més concretament el seu punt culminant, el turó de l’Home, han estat referència visible des de la mar. Però no només des de l’aigua, perquè els seus 1.716 metres sobresurten per sobre de la depressió vallesana i, a l’interior, resulten ben visibles des de la plana d’Osona. La seua presència s’albira des de terres més llunyanes encara: des del Pirineu oriental o des de la mateixa serra de Collserola, a sobre de Barcelona. Els dies clars d’hivern no resulta gens estrany que desperte nevat, mentre el sol banya la Serralada Litoral.
El turó de l’Home representa, per la seua singularitat i solitud, una fita esportiva de l’esport català. Sota l’aparença altiva i protagonista amb què emergeix per sobre d’una terra baixa de suaus ondulacions, el massís del Montseny disposa d’una riquesa natural d’alt valor ecològic i s’erigeix alhora com a muralla geològica entre la Depressió Prelitoral i la plana osonenca. Els seus sentinelles són el pla de la Calma, la parella del turó de l’Home i les Agudes, i finalment el cim del Matagalls. El Montseny destaca per ser una terra de confluència o, si es vol, de transició entre els ambients d’origen mediterrani i centreeuropeu, amb les corresponents diferències tèrmiques, d’humitat i altimètriques que propicien la formació d’un mosaic de paisatges amb una biodiversitat fora mida i una empremta cultural d’excepció. No cal dir que aquests trets en justifiquen a bastament la merescuda declaració de Reserva de la Biosfera de la UNESCO el 1978.
Anem a pams, però. Al massís, s’hi donen cita realitats ben diferents, contradictòries fins i tot. Als vessants occidental i meridional, regnen unes condicions eixutes i aspres que permeten imposar-se a l’alzinar, la sureda i la pineda a les cotes inferiors. D’alzinars, en trobareu al vessant meridional als boscos de Sant Celoni, però també a Tagamanent, i fins i tot a les cotes baixes més pròximes al poble del Brull, ja a la façana osonenca. En dies de calor, la terra d’alzinar multiplica la temperatura, contràriament a les fagedes, que emeten una frescor auxiliadora.
Si seguiu pujant de cota, l’estatge següent depara alzinars muntanyencs i rouredes, i quan supereu els 1.000 metres d’altitud, la fageda i l’avetosa guanyen la partida. No us atureu ací, perquè si aconseguiu assolir les cotes més elevades, assistireu a un paisatge de cims, lloms i carenes despullats d’arbres. Són els dominis de l’ambient subalpí, que es tradueixen en matollars i prats d’alçada. Per contra, als vessants més freds i humits creix el faig sense complexos.
Quan arriben els primers dies de tardor, mantingueu-vos alerta al canvi de color del seu fullatge; el moment àlgid de la fageda és breu i no es fa esperar. Paga la pena passejar-s’hi durant aquest breu lapse que correspon a la seua metamorfosi; la llum s’hi filtra amb dificultat. El faig es tenyeix d’una paleta d’ocres que atorga calidesa als rajos solars que travessen aquest paradís caducifoli. Les encantadores fagedes entapissen, des de Viladrau, els pendents del turó del Matagalls, o bé circumden la vall de Santa Fe. Si esteu avesats a caminar, haureu de realitzar l’obligada ascensió al Matagalls, el tercer més alt d’aquest massís.
Feu-ho des de l’ermita de Sant Marçal perquè, malgrat la distància de l’excursió, la caminada resulta paisatgísticament variada. Arribats al coll Pregon, l’espai és relaxant i invita a una aturada. El prat, de dimensions contingudes, ocupa una clariana de la fageda, al bell mig de la qual un monòlit homenatja el mestre Pau Casals. Un últim esforç de mitja hora us deixarà al cim del Matagalls, a 1.697 metres d’altitud. El camí no té pèrdua, només cal que seguiu el Sender de Gran Recorregut GR-5-2. Durant aquest darrer tram d’ascensió, al faig el substitueix el ginebró i altres espècies que configuren el matollar d’alçada. El Matagalls és un cim erm i poc expressiu, arrodonit i ben exposat a les inclemències provinents de l’alta muntanya pirinenca, o bé del Mediterrani en dies de llevantada.
La seua àmplia indefinició contrasta amb la rotunda creu que el corona. Amb el temps, aquest element s’ha anat renovant. Sembla que la primera creu es va documentar al 1614, però la més emblemàtica va ser la que el pare Claret hi va col·locar el 1840. Com que el Matagalls conforma un mirador de primer ordre, la gent s’hi aplega, principalment, des de Collformic per ser la variant més curta i amb menys desnivell. Eviteu les hores punta dels caps de setmana, ja sabeu: fins al mig dia, quan el públic busca recer en algun restaurant de la zona.
Al cim trobareu, també, diverses pla ques commemoratives en homenatge al pare Claret, al poeta i excursionista mossèn Jacint Verdaguer i al mossèn Jaume Oliveras. Aquest darrer va tenir un paper destacat en el món muntanyenc català. Va ser el primer a escalar els Encantats el 1910, l’emblemàtica muntanya bífida ubicada al Parc Nacional d’Aigüestortes. Sis anys abans havia completat una gran fita: unir a peu el cim del Matagalls amb la muntanya de Montserrat. El 1972 el Club Excursionista de Gràcia rescatava aquesta gesta i la convertia en caminada de resistència. En l’actualitat, la travessa Matagalls-Montserrat, de poc més de 81 quilòmetres, ha esdevingut la cita ineludible per als excursionistes de llarga distància i la degana a Catalunya.
A mitjan setembre, concentra 2.600 persones de totes les edats i condicions, disposades a passar una mitjana de divuit hores recorrent aquesta geografia. Per qüestions mediambientals, des del 1998 s’evita l’inici al mateix cim. Collformic el va acollir i, des de fa dos anys, l’eixida es dóna al municipi del Brull.
El Brull, a la comarca d’Osona, és una de les portes al Parc Natural del Montseny. El poble és la mínima expressió: l’ajuntament, l’església, la rectoria i el castell, a més de l’entranyable bar de Can Pasqual. Altres nuclis, com Sant Jaume de Viladrover, Sant Cristòfol de la Castanya i l’Estanyol en completen el cens. La seua situació estratègica, de frontissa entre el territori rural i els ambients de muntanya, l’han convertit en un punt de parada obligatòria per als turistes. Al seu territori cohabiten els camps de conreu amb boscos d’alzines, roures, castanyers i pins, els quals ocupen la major part de l’espai. A l’estatge superior, com calia esperar, fagedes, matollars i landes. A peu de carretera, s’alça l’església de Sant Martí del Brull. D’estil romànic, llueix un to rogenc del gres local, com la resta del poble, i va ser documentada ja al 1018.
Els ibers ausetans també hi van deixar, al municipi, la seua petjada. Les dites muralles de Montgròs vigilaven el pas pel congost homònim. Van ser descobertes el 1974 i el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona les va restaurar. Avui són visitables. Només caldrà que us adreceu a la rectoria del Brull, Centre d’Informació del Parc Natural del Montseny, per enrolar-vos en una de les moltes visites guiades que s’organitzen durant els caps de setmana.
A set quilòmetres, el pas natural de Collformic representa l’accés còmode al citat Matagalls i, també, al pla de la Calma. Situat a l’extrem occidental del Parc Natural, constitueix un altiplà extens, tant com que els dies de boira resulta difícil orientar-s’hi. Ací dalt convergeixen els termes municipals del Figaró, Tagamanent, Sant Pere de Vilamajor, la Garriga i Cànoves i Samalús, els nuclis dels quals queden lluny i molt a baix, ben bé a uns 1.000 metres per sota dels nostres peus. El pla de la Calma, com el topònim indica, es mereix una passejada sense presses.
L’aigua, el líquid preciós
El Parc Natural del Montseny té un recurs preciós, l’aigua. La presència del preuat líquid l’ha situat al capdavant del sector de l’aigua envasada i ha representat un veritable recurs econòmic per a la zona. Aigua del Montseny és una empresa líder al mercat, l’origen de la qual es remunta a 1959, amb la deu original ubicada a Sant Esteve de Palautordera i una de més recent a Espinelves.
De Viladrau, ens arriba l’aigua local embotellada. L’empresa va ser creada el 1968 i des d’aquella data pobla les prestatgeries dels principals comerços d’alimentació. Un dels seus eslògans publicitaris de més èxit va ser “Si us plau, aigua de Viladrau”, el qual va ressonar a totes les llars a principis dels anys 90. A Viladrau la realitat local i l’evolució del poble han estat molt vincula des a l’estimada solució líquida i, gràcies a ella, al primer turisme, aquell que es movia per salut i per canviar d’aires.
La quantitat de fonts, la frondositat dels seus boscos i la immensitat de les seues muntanyes van seduir els estiuejants primigenis, a cavall dels segles XIX i XX, després que el doctor Valentí Carulla (1864-1923) promoguera la colònia d’estiueig de Viladrau. Les llargues estades s’amenitzaven bàsicament amb excursions i fontades, que no eren sinó dinars o berenars familiars i festius a les fonts del terme, com la de l’Oreneta.
No només Viladrau sinó el Montseny en general van atraure l’èxode estival. A la vora s’hi concentren, d’altra banda, la major densitat de colònies d’estiueig de Catalunya, tant a la vessant gironina com a la de Barcelona. La raó era evident i Pau Vila ho deixà ben clar en l’obra Resum de Geografia de Catalunya (1928): “El miracle d’aquesta fixació l’ha fet el propi Montseny, que ofereix a una cinquantena de quilòmetres de la capital aspectes alpestres, redossos frescals, prats gemats, vegetació forestal, encingleraments, vessants dilatats, cims emboirats i pluges més abundoses que a la plana. És, com ja hem dit, l’alta muntanya a les portes de la capital”. A Viladrau, hi estiuejava la família Bofill, i Jaume Bofill i Mates, més conegut com Guerau de Liost, hi va escriure La muntanya d’ametistes (1908). La família residia a Can Soliguer, una casa d’elegant estil noucentista. El poeta Josep Carner hi acudia, també, convidat per Guerau de Liost. I Marià Manent, amic dels Bofill, sembla que va viure la Guerra Civil a Ca l’Herbolari, la preciosa casa del segle XVIII construïda per Jacint Bofill, dit l’Herbolari. També s’hi aplegaren Josep Carner, Carles Riba o Agustí Duran i Sanpere per formar un focus passatger d’intel·lectualitat.
Però, abans d’abandonar Viladrau, us invitem a visitar l’Espai Montseny, que és un punt d’informació del parc natural, un equipament espectacular a través del qual entendreu les llegendes d’aquest massís. Està dedicat a les bruixes i al bandolerisme, que va ser liderat a la comarca pel temut Serrallonga, fill del poble.
La solitud del massís i la quantitat de racons apartats van propiciar llocs de retir espiritual. A l’Edat Mitjana es va abandonar la plana fugint de l’amenaça sarraïna, moment que va correspondre a la màxima població d’aquestes muntanyes. Hi van proliferar petits nuclis habitats entorn d’ermites o esglésies. Els edificis religiosos no passaven llavors de ser construccions modestes, perfectament integrades en l’entorn. En trobareu disperses pertot arreu, des de les més accessibles, a les faldes de la muNtanya o als nuclis de població, com la de Sant Julià de Montseny, fins aquelles que ocupen punts enlairats. És el cas de Santa Maria de Tagamanent o la de Sant Miquel de Barretons, que corona un ro quissar a 1.200 metres d’altitud. Als seus peus, penja d’una cinglera el santuari de Sant Segimon.
En un flanc de l’ermita de Santa Fe del Montseny, d’origen romànic, ha crescut un hotel. El lloc és concorregut per turistes, ciclistes i excursionistes. La zona s’ho val: una fageda, un pantà, alguns restaurants i el centre d’informació de Can Casades proporcionen motius suficients per a salvar el desnivell que ens separa de les zones més densament poblades. Un quilòmetre enllà, en direcció a Sant Marçal i a Viladrau, la font de Passavets ens reserva una sorpresa final: una representació de l’ambient subalpí. L’avetosa de Santa Fe és fràgil, molt fràgil; tracteu-la amb la delicadesa, amb el respecte i l’admiració que es mereix.
La trobareu a tocar de la font i del camí que s’enfila al turó de l’Home. En aquest bosc una figura vegetal única il·lustra el compendi d’ambients: un avet i un faig han crescut entrellaçats en una relació de simbiosi i de diferències. Se la coneix com l’abraçada aquesta fusió natural, essència mateixa d’aquestes muntanyes.
