No fa gaire, Selena Gaba encara temia per la seva vida. L’agost passat, rar era el dia que no apareguessin uns quants cadàvers als carrerons del seu barri a la ciutat de Yei a Sudan del Sud. Gaba està convençuda que els assassins eren soldats del Govern. Tot buscant rebels, explica, les tropes perseguien i mataven implacablement membres de la tribu kakwa amb l’excusa que tots ells donaven suport a la rebel·lió.
I doncs, un bon dia, Gaba va agafar i se’n va anar, i es va endur tres dels seus fills, cinc néts i quatre nens del veïnat que havien quedat orfes. Tres dies els va costar arribar a la frontera ugandesa. De nit, s’amagaven dels homes armats entre esbarzers, i dues vegades van dormir en esglésies. Quan Gaba, de 40 anys, va arribar al campament de Bidi Bidi al nord d’Uganda, no duia res seu tret d’un cassó d’alumini sutjós i ple de bonys.
Avui, passat un any i escaig, Gaba ha engegat un petit negoci i és propietària de 900 metres quadrats de terra. Ven fregits en una paradeta, és ama de dues cabanyes i la seua màxima preocupació ara mateix és on trobar sabó.
Benvinguts. Quedeu-vos-hi per sempre si voleu
Aquest destí és possible per als refugiats a Uganda perquè el país aplica la millor política d’acollida de refugiats del món. Les seves fronteres estan sempre obertes. El 2016, no hi hagué cap altre país que acollís més immigrants que Uganda, una nació petita localitzada quasi al centre exacte d’Àfrica. El viatge dels refugiats culmina en un centre d’acollida, per començar, i després, al cap de pocs dies, ja tenen terres en propietat. Cada família rep una parcel·la de 30 per 30 metres en la qual se’ls permet construir una casa i una latrina a fora. El missatge és clar: benvingut a quedar-t’hi; i per sempre, si vols.
Arreu de la regió hi ha espai de sobra ja que als ugandesos no els agrada establir-se ací. La ciutat d’Arua, centre regional de comerç i transport —que disposa d’un petit aeroport— està a 80 quilòmetres de distància. D’ací al Nil, que brolla del llac Victòria cap al nord, la terra és estèril i el clima molt àrid. Però, per a la gent de Sudan del Sud que va fugir de la guerra, és un lloc segur.
Lliçons de la pròpia història
La política de refugiats d’Uganda, que s’ha traduït en l’acceptació de vora un milió de refugiats de guerra de sudanesos del sud fins ara, s’explica també per la seva cultura compartida. Els kakwa i altres grups ètnics viuen a banda i banda de la frontera, frontera traçada per la potència colonial britànica a la fi del segle XIX. Durant dècades hi ha hagut un animat tràfic fronterer entre el sud de Sudan del Sud i Uganda, i són mínimes les diferències culturals entre totes dues regions. A més, els ugandesos són molt conscients de les raons que fan que hom vulgui escapar a un país veí. No lluny d’ací, al nord d’Uganda, les milícies cristianes de l’Exèrcit de resistència del Senyor, comandat pel senyor de la guerra i suposat criminal de guerra Joseph Kony, van tenir terroritzada la població durant més de vint anys.
És clar que hi ha hagut queixes per part de les comunitats d’acollida, que opinen que la càrrega s’ha tornat massa feixuga, i al mateix temps informes aïllats de conflictes deguts a la limitació de recursos. Però el Govern i els treballadors humanitaris el que fan és acompanyar sistemàticament aquests advertiments amb crides a la comunitat internacional perquè proporcionin a Uganda més recursos i que així pugui continuar oferint el mateix tracte familiar a una població de refugiats que cada vegada és més nombrosa. De moment encara no han considerat apartar-se de la seva estratègia de fronteres obertes.
La política de refugiats d’Uganda dista, però, de ser purament altruista. Per al subdesenvolupat nord-oest del país, la ingent ajuda internacional és summament útil. Els grups humanitaris han obert centenars de quilòmetres de carreteres en terra de ningú i ara es troben comunitats on abans només hi havia rocam i bardissar.
Els campaments s’han convertit en pobles i l’afluència de menjar, aigua i material mèdic de les organitzacions humanitàries internacionals es tradueix en un munt de diners que entren al país. Hi ha vora quaranta organitzacions humanitàries registrades en l’oficina del primer ministre, les quals donen feina a milers de persones, la majoria d’ells ugandesos de la regió. Aquests milers de persones necessiten cases, i oficines, camions i cotxes i els corresponents conductors que els facin anar.
Mercats, habitatges i restaurants creixen com bolets, cosa que representa molts centenars de milers d’euros en inversions, possibles gràcies a les necessitats d’un milió de persones que no tenen res —i gràcies al treball i al comerç diaris realitzats pels refugiats de Sudan del Sud.Més encara, tal com —extraoficialment— ens ha relatat un treballador humanitari, el Govern de Kampala s’assegura de quedar-se amb una porció del pressupost de cada projecte. Diu que vora una quarta part dels diners que la seva organització destina a projectes humanitaris dins del país va a parar a les arques de l’Estat.
El total s’ha inflat ràpidament fins a diversos milions d’euros —molts dels quals acaben en els comptes bancaris privats de les elits corruptes. Fa uns quants anys Human Rights Watch (Observatrori dels Drets Humans,HRW), entre altres, va descobrir que la corrupció era un problema cabdal dels que enfrontava Uganda —i també va criticar els països donants i les organitzacions humanitàries per la manera com s’ocupaven d’aquesta corrupció.
Propòsits d’esmena després de cada escàndol
A dir veritat, l’ajuda internacional —fins i tot l’alemanya— queda congelada sempre que es dóna un gran escàndol, com ara el dels anys 2000 quan van desaparèixer 4,5 milions de dòlars dels programes per a la prevenció de la malària i la sida. Però les severes reformes que tot seguit es van comprometre a dur a cap, afirma HRW, aviat acabaren sent purament cosmètiques, en el millor dels casos. I els fons d’ajuda començaren a fluir de nou cap a Uganda passat un temps.
Fins i tot sense els diners que es desvien de les ONG al pressupost estatal, a Uganda hauria d’anar-li millor de com li va. L’economia no ha parat de créixer des de 2000, i el PIB quasi s’ha quintuplicat els darrers quinze anys, fins a més de 24.000 milions d’euros.
Però al nord-est del país encara hi ha gent que s’alimenta a base del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU, es queixa un empleat d’una organització humanitària local. “Tanzània i Kenya han muntat àmplies instal·lacions d’emmagatzemament de cereals amb vista a èpoques de sequera. Planifiquen el futur. Ací a Uganda, res de res”. La fam i la pobresa són un problema polític a Uganda, diu l’home, el qual ens demana de mantenir l’anonimat.
Aquestes crítiques de tipus anònim encara és més fàcil ignorar-les quan el teu país és famós per ser un dels més acollidors del món. I al Govern del president ugandès Yoweri Museveni, li ve com l’anell al dit per dir que Occident té el cor de pedra. Al juny, en una entrevista amb el diari berlinès Tageszeitung, el ministre d’Uganda per als Refugiats, Musa Ecweru, va censurar la UE per haver tancat les seves fronteres als refugiats i va dir: “Les nostres fronteres continuen obertes”.
Aleshores, què és més important? Les nobles intencions del país o els egoistes càlculs de la camarilla governant de Kampala? Per a Selena Gaba i els seus 12 nens, la pregunta és purament teòrica. Té dues cabanyes i tota sola pot sortir-se’n gràcies al suport alimentari que rep —encara que li agradaria tenir més accés als productes sanitaris i un règim alimentari menys monòton. A més, cal construir escoles per als infants. És l’única manera que tinguin un futur. A Uganda i on sigui.
Gaba no sap què li pot deparar el futur. “En la meva cartilla de racionament diu 2040. Vetllaran pel meu benestar fins aleshores”. Això, però, no és el que ella vol. Malgrat ser invitada a quedar-s’hi, el que li agradaria és tornar a Sudan del Sud. Yei és casa seva, però les bandes d’assassins del president Salva Kiir, i desenes de grups rebels, li posen molt difícil poder tornar-hi. Per més agraïts que Gaba i altres refugiats estiguin a Uganda que els hagin obert les seves portes, el que la majoria volen és pau. I poder tornar a casa.