Demèter i Persèfone (Ceres i Prosèrpina a la mitologia romana) són el millor clixé de l’antigor per representar determinats conflictes entre mares i filles. Aquestes dues dones en concret simbolitzaven, entre d’altres coses, el caràcter cíclic de la natura. Us hi heu parat a pensar? Bé deu costar-li molt a la tardor, tan despresa, ella, deixar pas a la primavera. Però sap que la joveneta traurà el cap d’entre les seves faldilles marrons i que, quan ho faci, la seva esplendor serà imparable. Demèter i Persèfone podrien simbolitzar això: la constatació que el trànsit a un altre estat suposa una afirmació i, alhora, una pèrdua. Per això totes les estacions de l’any tenen un punt de mare i un punt de filla. Totes són alguna cosa que gesta i que després deixa pas a una altra. A Demèter, per exemple, sembla que li va costar un munt acceptar que la nena (Persèfone) florís del tot. Li va costar entendre que s’havia fet gran, que havia d’assajar els seus propis errors i viure la vida enllà de la seva protecció. Això hauria estat el desitjable. Les amigues de Demèter l’haurien consolada quan la nena hagués aixecat el vol —Llei de vida! —li dirien. —Llei de vida!
Però, com veureu, la llei de vida no sempre es compleix sense resistències... No ho té fàcil el destí quan intenta passar per sobre de la força natural més potent de l’univers: la que una mare es treu de la butxaca.
El mite grec explica que Hades, el capitost de l’inframón, segresta Persèfone, la filla de Demèter. No ho va saber fer millor, pobre home. Uns bombons haguessin estat bé. Un parell d’anades i vingudes al teatre, potser portar-la a l’arena o a on fos que ella hagués volgut anar. Però no. Ell era així i abans els homes les feien, aquestes coses. Calia posar a lloc les senyores i recordar al món que un cop de puny sobre la taula és la via més ràpida per mostrar qui mana. Una tradició ancestral, vaja.
L’escena és d’allò més bucòlica fins que irromp el baronívol i malvat Hades amb ganes de ser molt baronívol i molt malvat: La bonica i tendra Persèfone (Kore pels amics) recollia floretes, acompanyada d’un estol de carabines que la seva mare havia disposat perquè la noia no anés sola per aquests mons de Déu. No li van servir de res. Les nimfes es van limitar a indignar-se molt i a córrer a explicar a la mare de la noieta l’esdeveniment terrible que havia tingut lloc en aquell prat florit.
—Se l’ha endut! Un malparit se l’ha endut i no hi hem pogut fer res! —xisclaven mentre es duien les mans al cap i a la boca.
—Quin malparit, quin?
—Això no ho sabem, un malparit!
—I ella, s’hi ha resistit? —pregunta l’astorada mare.
—I tant! Amb totes les forces —contesta la nimfa vestida de blau cel, un punt estranyada per la pregunta.
—Vols dir que l’ha mossegat, l’ha esgarrapat, li ha escopit a la cara i li ha donat puntades de peu?
—Tot això ha fet, senyora!
—I puntades de peu a l’entrecuix, també?
—No, a l’entrecuix, no.
—Ho Sabia! Porteu-me la capa, cordeu-me les sandàlies, que baixo a buscar-la!
Als relats on s’explica aquesta història fidelment, es destaca el dolor immens de Demèter davant del rapte i la seva recerca desesperada. Cavalcant un núvol, deixa l’Olimp enrere, la casa dels déus, i enceta un periple per rescatar la seva filla. Un periple que dura nou dies i nou nits i en el qual no dorm, ni menja i pràcticament conté la respiració. Diuen que plorava, desconsolada, diuen que el pit se li va encongir i que va sentir com un fel condensat li impregnava la boca. Això li sonarà a més d’una: se’n diu dolor de mare.
Durant el camí, Demèter va fer parada a Eleusis, a casa de la reina Metanira. El cas és que un dels fills d’aquesta reina va presenciar el rapte de Persèfone i va donar informació providencial a Demèter d’on podia continuar buscant la seva filla (tot i que ja es temia on podia haver anat a petar):
—Els meus germans i jo, vam veure-ho tot! —li diu el jove príncep que li agradava explicar les coses de forma misteriosa—. Les nimfes estaven atabalades. Xisclaven al voltant de l’escena com ocells desconcertats. Les flors que havien collit eren a terra i la terra es va obrir empassant-se les flors tallades i les que encara estaven per collir. Un bon tros de primavera va desaparèixer per sempre. Un home sense rostre va aparèixer i es va endur la teva filla entre les esquerdes profundes, van pujar a un carro empès per dos cavalls negres, ferotges com dos gossos irats. Sota un braç subjectava Persèfone, fort. Com un fardell. Amb l’altre sostenia les regnes que sacsejà bruscament manant les bèsties cap al seu ràpid descens a l’Hades.
—Com un fardell? Els fardells no es mouen!
—No, senyora, els fardells no es mouen pas.
—Que estava inconscient, potser?
—No m’ho va pas semblar. Tenia uns ulls esbategats i un petit somrís als llavis. Semblava tranquil·la. Bé, tranquil·la no és ben bé la paraula... semblava expectant.
—Ho sabia!
El dolor de Demèter es va anar tornant agre. Tant, que va decidir que res més floriria sobre la capa de la terra fins que li tornessin la seva filla. Hauria anihilat perfectament la vida al planeta, el planeta tant se li’n fotia. Zeus hi va intercedir; Rea, la mare del raptor, hi va intercedir. La història s’enrevessa perquè mig Olimp va intentar frenar la ira d’aquella mare a punt de rebentar de mala llet. A més, es veu que la seva filla, a l’avern estant, va tastar una magrana i això era molt greu. Tastar qualsevol cosa d’allà baix, obligava a quedar-s’hi per sempre. I ja tenim la mare encara més enfurismada. Vés a saber si ho havia fet expressament, la molt fresca! Gràcies a Déu (bé, això és un anacronisme) es va arreglar l’assumpte mitjançant un pacte: la noia s’estaria una temporadeta amb ell, a l’inframón i una temporadeta amb ella, a l’Olimp. I gairebé tothom content en aquesta història de fràgil, quotidià, miraculós equilibri.
Danaide 1
La mitologia és plena de gestos conciliadors per intentar evitar mals més grans: guerres, devastació o el que és pitjor: l’enuig d’una mare. Gestos benintencionats de pau, com el que llegíem amb la història de Demèter (la mare protectora) i Hades (el mascle dominant). Tots dos es diputaven la companyia de la dolça Persèfone i la dolça Persèfone no s’atrevia, sembla, a fer un greuge ni a la mare ni al company flamant. Amb gent així l’equilibri és difícil, ho sabreu. Per això la solució va arribar a través d’un repartiment, un “ni tu ni jo” o un “cafè per a tots”, vaja. La noia passaria tres mesos al costat d’Hades, regnant a l’inframón i sentint-se senyora d’alguna cosa i la resta de l’any al costat de la mare, a l’Olimp, fent de bona filla. I tothom mig content per sempre. Com la vida mateixa, tan plena de mitges alegries.
Un altre gest conciliador el trobem al relat que ens parla de les disputes que hi va haver entre dos germans, germans bessons. És el cas del que expliquen que va passar amb els fills del rei Belus, Dànau i Egipte. El pare va deixar-los amb una bona herència, bastant equitativa. Eren bessons, els nois, i tendien a comparar-se més que qualsevol altre germà. Però realment s’assemblaven en moltes coses: el nas ganxut i uns cabells morens que es tornaven vermellosos quan el sol de l’estiu espetegava durant els mesos d’esplendor. Eren barbamecs però la veu gruixuda els donava un deix d’encant de mascle. Tots dos, llargs i desgavellats, caminaven a destemps, com si alguna cosa els desllorigués l’ordre intern entre passa i passa. Egipte, però, era bastant més ambiciós que Dànau. Per això, tot i que el pare va intentar fer-ho tan bé com va poder amb el repartiment de béns, un regne per l’un i un regne per l’altre, a Egipte no li va semblar prou bé i tot plegat va acabar com el rosari de l’aurora. Ja les tenen aquestes coses, les herències... Sobretot si el que ha de parar la mà no espera quatre duros o un piló d’andròmines empolsegades, que el que espera és un regne (o dos) i té una prole llarga acostumada a les altes expectatives dels pares.
El que va passar amb aquests dos germans és vell: ploraren el pare, visqueren un temps a l’ombra de la seva voluntat, cadascun al seu respectiu tros de terra. Amb el temps, recels i rancors (i alguns rumors d’oracle) van fer que l’un fugís de l’altre enduent-se les seves 50 filles, les Danaides, lluny de les urpes (i lluny dels 50 fills) del tiet, Egipte. I per què? Li havien dit que acabaria mort a mans d’un dels fills del seu germà. Que volia casar els seus fills amb les seves filles i que pensava fer-ho per expandir el seu domini. I un rave! Ell i el paquet de criatures van fugir per evitar aquest acompliment. Dànau, es veu, no era amic dels enfrontaments directes i per res del món hauria volgut obrir guerra amb el seu propi germà. Tocava retirada. Diuen que ho van fer en un vaixell amb 50 rems i que a les noies els va tocar remar. Unes noies amb bons braços, en deduïm.
Després de travessar el Mediterrani, van arribar-se a Argos on expliquen que van tenir prou sort i que s’hi van establir. Això sí, després d’haver etzibat una cosa al cul del rei que hi havia i haver-se posat la població a la butxaca amb els coneixements i la tecnologia que Dànau va aportar. Que hi va fer molt de bé Dànau a la seva nova terra, conquerida amb esforç i dedicació. Finalment, semblava que havia trobat el seu lloc i que les nenes creixien felices a la nova llar.
Però va arribar el dia en què la mala llet es va presentar a les seves vides (així, sense avisar, com sol passar sempre): tot d’una, els 50 fills d’Egipte, tossuts i nyics-nyicscom el pare, van anar a trobar les seves cosinetes a Argos.
—Sorpresa! Ara que la cosa us va tan bé, encara tenen més sentit unes bodes. No trobes, oncle? El pare diu que amb aquest enllaç serem la bomba! Mala sort per al rei Dànau, que ja estava ben assentat a la pau i al progrés del seu nou reialme. Entre l’espasa i la paret, no li va tocar més solució que accedir a les noces de les seves 50 filles amb els 50 egipcis, un altre gest conciliador per evitar un mal major. No fos cas que els fantasmes del passat pertorbessin el present, el valuós i pròsper present que havia aconseguit després d’aquell èxode familiar...
El rei Dànau, però, tenia pensada una pèrfida argúcia per venjar-se de tots els sofriments de joventut. Ja n’estava fart, de fer l’estruç. Havia arribat el moment de treure la fura que duia dins. Aprofitaria aquelles noces per fer-la grossa, ben grossa. Així que, molt a l’estil de Joc de Trons (perdoneu l’anacronisme i la blasfèmia) va manar a les seves nenes que, a la nit de noces, pelessin els seus respectius marits. Res, 50 assassinats simultanis. I Totes, obedients com cap altra filla, van pelar els seus marits. Degollats, suposem, amb les dagues que el rei els havia regalat. O trinxats o llescats o foradats. O enverinats amb un petit tall de fulla de daga enverinada, segurament va ser així (sabem que enverinar, directament o indirectament, és la manera més femenina de matar al llarg de la història).
Totes van ser, doncs, bones pubilles i van fer cas del manament del pare. Però una no. Totes van ser castigadíssimes a l’Avern. Una se’n va deslliurar. Hipermnestra, la germana gran de 49 homicides devia tenir algun gen que la feia diferent de la resta i va decidir desobeir el manament del pare, no matar el seu espòs, Linceu, i, a més, estimar-lo per damunt de qualsevol altra cosa. Ella, més romàntica que bona filla, es va enamorar del fill gran de l’egipci (o això vull imaginar-me). Diuen que va ser perquè ell la va respectar durant la nit de noces. Vés a saber! N’hi ha que el matarien només per això. A qui se li acut respectar la muller la nit de noces? Realment, aquell noi era la cosa més sensible de l’antiguitat.
D’altra banda, l’autèntica pregunta de tot aquest assumpte és: què va portar Hipermnestra a desobeir el pare? Què la feia diferent a la resta de germanes? Què la va convertir en tan mala filla i, alhora, en tan bona persona? Sospitem que no va ser pas només l’amor cap al jove Linceu, sinó que una de les forces més poderoses de l’univers va frenar-li la daga. Quina? La que va després del zel d’algunes mares, després de l’enveja entre germans, la força més poderosa de l’univers, regnant sobre totes les altres forces és el poderós ressentiment.
Segur. La Danaide gran estava essencialment dolguda amb son pare, el rei Dànau. Avui encara podem sentir els seus laments:
—Quina necessitat hi ha de tenir 50 fills? Que no en tenia prou amb mi? Tan poc perfecta em trobava, el pare, que havia de provar-ho 49 vegades més? Ah, per l’avi Posidó! El pare no m’estima!
El ressentiment d’Hipermnestra, doncs, va anar creixent amb els anys, el va madurar de valent fins a esdevenir una arma poderosa d’identitat i valentia. En definitiva, de tot plegat, no en podem dir gaire res de bo, tenint en compte els esdeveniments que van venir després. Però això ja és una altra història.