Quina és la relació actual entre la Vall d’Aran i la resta d’Occitània?
Difícil de dir. Culturalment hi ha una relació bastant bilateral. En el sentit que, musicalment parlant, hi ha moltes influències de la música occitana que han arribat a l’Aran i aquí sí que hi hauria un binomi molt clar. En termes relacionats amb la llengua, també hi ha contactes, sobretot amb les acadèmies. Quan es van començar a fer les normes de l’Aranès van intervenir diferents actors, entre els que hi havia l’Institut d’Estudi Occitans.
Políticament, hi ha la relació més pel que fa a la euroregió, entre Catalunya i Occitània que potser amb l’Aran. Però, això hauria de respondre més algun polític en actiu. Socialment, no sé què dir-te, hi ha alguns punts o dates concretes en què els aranesos i els occitans ens ajuntem clarament que és a la Cursa Aran per sa Lengua. És una comunió perquè cada any ve un grup que es diu Nadau, que és molt mític a Occitània i els aranesos és un grup musical que ens el sentim molt nostre. És un dia on s’ajunten els occitans i els aranesos. Hi ha un altre punt social que és la romeria de Montgarri, on s’ajunten els occitans de l’Arieja amb els aranesos. Però són aquests moment puntals.
Per què té sentit fer un podcast sobre música occitana a Catalunya Ràdio?
Primer de tot, he de dir que Sons occitans és el primer podcast que es fa en aranès a Catalunya Ràdio i és un fet històric. És locuta tot en aranès i la música és el vehicle que ens permet conèixer la relació que tenim els occitans i els catalans amb el punt central de la Vall d’Aran. A través de la música, ens permet conèixer més a fons aquesta relació que existeix però que potser a Catalunya és una mica desconeguda. En canvi, a l’Aran, tenim aquesta llengua comú i que a Catalunya és oficial en la variant aranesa. Crec que és important per això. És un podcast que alguna mestra a l’escola m’ha dit que fa servir amb els nens. Per exemple, el capítol que parla sobre el Joan Petit. L’han fet servir per introduir els nanos a la cultura occitana. Amb això ja em dono per satisfeta.
Intenteu anar més enllà de la música…
De fet, la música és un actiu cultural. La cultura sempre diu moltes coses dels llocs. Mostra com és el caràcter i la vida d’un lloc. El que la gent sent. Sense anar més lluny, a l’Aran no ballem sardanes, ens identifiquem potser més amb la música dels Nadau, una aubada o amb la cançó d’Es Caulets. Aquesta és una realitat que està dins de Catalunya i que potser és desconeguda. Per això aquest podcast. A través de la música s’explica tot això. S’hi expliquen anècdotes, històries, cultura, alguna cançó inèdita… Podria ser més un podcast cultural.
Una de les coses que sol passar a Catalunya és que mediàticament se sol escollir sempre una persona com a única representant d’un perfil concret. En el cas de la música aranesa, què hi ha més enllà d’Alidé Sans?
Hem de tenir en compte que l’Aran en si no hi ha molts habitants. Som, aproximadament, uns deu mil. És cert que l’Alidé és la que ha despuntat en aquest sentit, però hi ha altres esferes musicals, que no són tan mediàtiques, però hi són. Hi ha altres grups musicals com els Sarabat… També hi ha gent que posa músiques a bandes sonores que es tradueixen a l’Aranès. Per ser pocs, hi ha aquest moviment. Però, sobretot, el que hi ha a l’Aran, una cultura molt arrelada pel que fa a les colles de danses, de balls aranesos tradicionals. Aquí sí que hi ha molt moviment social i és un moviment molt important. No totes les colles tenen els seus músics, però sí que hi ha molt moviment social respecte això. No són grups que fan cançons, però sí fan aquesta feina de cohesió social a l’Aran.
El reconeixement de l’aranès com a llengua oficial a Catalunya, facilita que grups d’altres terres occitanes amb menor reconeixement puguin actuar a la Vall d’Aran?
Hauria de ser així, però no ho és. Només ho és, com deia, amb els Nadau, que són un grup occità que tenen moltíssima repercussió. Però, tot i que a l’Aran s’han portat altres grups occitans, no han tingut aquesta bona acollida. Crec que en part és perquè no s’ha donat a conèixer, tampoc a l’Aran, tota aquesta varietat musical al voltant de més de vint mil cançons enregistrades sense comptar les cançons dels arxius sonors. Sota el meu punt de vista, no hi ha hagut reconeixement cap a la música occitana. Ens hem centrat amb molts pocs grups musicals. Però això és un deure que tenim pendent.
Un dels objectius del podcast és esmenar aquest deute?
Potser és una mica agosarat dir que sí a la pregunta. Però, sí que és cert que jo em considero militant de la llengua aranesa i occitana. Ho podem canalitzar de diverses maneres. Jo he trobat aquesta escletxa que feia molt temps que li donava voltes. Fa molts anys, quan treballava a Catalunya Ràdio a la Vall d’Aran que ja volia ser una petita sembrada. Ja hi va haver gent que s’escoltava el programa i feien feedback i s’escoltava. També hi ha grups catalans que fan versions en occità i que canten cançons en occità. Després d’aquell primer pas, es va parar. Hi havia un buit musical, que a mi, personalment, em va empènyer a fer aquest podcast. Per la voluntat de donar a conèixer una cosa que és viva i molt reconeguda mundialment. Els cants occitans polifònics del Pirineu són patrimoni immaterial oral a l’Estat francès. A part d’això, hi ha molta més cosa que no es coneixia ni tampoc entre els aranesos. De fet, al podcast tinc molt feedback de gent que diu que no ho coneixia. La realitat hi és. Hi ha molts grups que fan música occitana, però no han tingut visibilitat a Catalunya.
La música occitana va més enllà de la música popular?
A vegades es té el concepte que la música occitana està associada a la música més tradicional, folclórica, als instruments més tradicionals com el bot aranès, la flauta de tres forats, la caramera o l’acordió diatònic. Però, la música va més enllà d’aquests instruments. Hi ha grups o solistes que fan música molt contemporània en el sentit que barregen molts sintetitzadors i elements electrònics. Hi ha una varietat d’estils musicals infinit. Et pots trobar música d’arrel i folk amb un arxiu del Departament on pots trobar una dona cantant una cançó només amb la seva veu en Occità, però això pot evolucionar i algú ho pot cantar més heavy, rap o de música clàssica. Hi ha un intèrpret, Jusèp Cantaloba, que és considerat un dels músics professionals que no és viu però que en el seu moment va recollir la música de l’Auvernia, a través dels cants orals, i la va orquestrar i operar. Hi ha clàssics de Jusèp Cantaloba que ha arribat a cantar Victòria del Àngels. Això és un fet que coneixen alguns aranesos, però tampoc tothom. T’ha d’agradar la música i has d’estar molt al cas. Jo vaig saber això a través de la recerca, no perquè m’ho haguessin ensenyat. Vas buscant i trobes perles, com que també tenim òpera en occità.
Al podcast explica, per exemple, quina és la cançó occitana més versionada.
La cançó, estadísticament, si escoltes música de les balades italianes occitanes o de la part d’Aquitània, de qualsevol part, en tot aquest univers occità, hi ha una cançó que tots senten com el seu himne. Malgrat que després hi ha altres cançons que senten com el seu himnes. Es diu de diverses maneres. A l’Aran es diu Montanhes Araneses, que es va fer un himne oficial. Al Piemont es coneixen com el Se canta. També li diuen la font de Nimes. Alguns diuen que és més del Pirineu que no occitana, perquè al Pirineu aragonès, a la part gascona, també es coneix. Tot aquest himne es diu de diferents maneres. Però, la base musical és la mateixa. Aquesta uneix a tothom, però si vaig al Piemont i trobo gent occitana, la cantarem tots junts. De fet, a les Olimpíades de Torí, aquesta cançó va ser cantada com si fos la cançó propia d’allà.
Recomani’ns alguns grups…
Això, depèn molt dels gustos musicals de la gent. Sí que recomanaria els més clàssics, en el sentit que són els que més coneix la gent. Per començar, recomanaria Nadau. Bàsicament perquè no només canta, sinó que als concerts que fa a l’Occitània, expliquen moltes anècdotes. No només és música. Però, després hi ha altres grups insignia que són La Talvera, Lou Daufin, Jusèp Cantaloba, amb els clàssics ‘Cants d’Auvernia’. També hi ha els Uèi que a mi m’agraden molt, que és una música més electrònica.
Com a polifonistes hi ha La Mal Coiffée, Cocanha o Lo Cor de la Plana. Grups aranesos hi ha l’Alidé Sans, Sarabat o Es Paums. Boisson Divine fan música heavy, Rodin Kaufmann, Òc Brigada Intenacional han tret un disc ara i hi ha també cantants catalans. El Joan Francés Tisnèr és un músic molt especial, que és un músic de sonoritats i és molt eclèctic i diferent a tot. El Jordi Savall també va fer un disc relacionat amb els càtars i Occitània. El Claudi Martí també és un clàssic de la nova cançó o la Rosina de Pèira o la Marilis Orionaa.
S’hi poden afegir els ‘Mossu T’, Lou Seriol, Fabulous Trobadors, Mans de Breish, Jacmelina o el recentment decés, Marcel Amont, i la seva versió d’Aqueros Mountagnos’.