Havia fet de cambrera, de caixera de supermercat i de telefonista en un call center. Amb cap d’aquestes feines, ni tan sols quan les feia de dues en dues, tenia prou per pagar-se un lloguer a Buenos Aires capital. Filla d’un poble de la província, la María tenia gairebé tres hores de viatge fins a la universitat. Un dia, una amistat de Facebook va compartir que treballava fent espectacles eròtics virtuals. “Li vaig demanar informació i al cap de pocs dies vaig començar a treballar com a model webcam”, explica.
Tot i que li anava bé, encara no generava prou diners per marxar de casa. Amb els mesos, li van començar a arribar propostes de trobades en persona. Hi va accedir amb l’objectiu, ara, de marxar a viure a Espanya. “M’interessava fer coses relacionades amb el sexe i amb l’art, així que abans de marxar vaig recercar productores que fessin les coses diferents.”
La primera setmana, la María va rodar cinc pel·lícules pornogràfiques. Havia generat 2.500 € en set dies. “Era deu vegades més del que havia guanyat treballant un mes sencer.” D’això, avui, en fa deu anys. Des dels vint-i-un, María Riot és treballadora sexual a temps complet. Ara, es dedica a la pornografia, a la prostitució i a la venda de contingut sexual en línia, entre altres coses.
Riot fa servir el terme treballadora sexual a consciència. “Reivindiquem que el treball sexual sigui reconegut com a treball. No perquè el romantitzem o perquè ens empoderi, sinó perquè com que no està reconegut ens enfrontem a males condicions laborals, estem més exposades a abusos, a criminalització per part de la policia, a violència institucional…” Malgrat això, no tothom ho veu així. Tal com passa amb la prostitució —els debats es toquen—, el feminisme discrepa.
És treball o explotació?
“La pornografia és la teoria, la violació és la pràctica”, es llegia en un dels cartells de la passada manifestació del 8M a Barcelona. La frase la va escriure l’activista nord-americana Robin Morgan el 1974, quan tot just es gestaven les guerres del porno que tindrien lloc durant els anys vuitanta als Estats Units. Quatre dècades després, la disputa del feminisme sobre la pornografia entre aquelles que defensen l’abolició i aquelles que reclamen drets segueix ben viva.
"El feminisme no pot donar suport a cap forma de mercantilització del cos i de la sexualitat"
“Es paga persones perquè tinguin relacions sexuals que són gravades i que després es distribuiran. Això és una forma d’explotació sexual, perquè hi ha tota una indústria que s’està lucrant”, assegura Marina Pibernat, antropòloga, historiadora i membre de l’organització Feministes de Catalunya. Segons aquesta associació, el feminisme no pot donar suport a cap forma de mercantilització del cos i de la sexualitat.
Maria José Busquets, activista membre del moviment feminista de Mallorca, coincideix amb Pibernat: “En el context neoliberal en què vivim se’ns fa creure que tot està en venda i la pornografia ofereix un espai laboral per a dones com a servidores sexuals. Com sempre, són les dones més vulnerables i amb menys recursos les que poden acabar dins aquestes xarxes d’explotació”.
En canvi, Patsilí Toledo, activista de l’entitat feminista Ca la Dona i professora de gènere i justícia penal de la UPF discrepa. Assenyala que moltes de les dones que exerceixen la prostitució als països rics del nord global són migrades i racialitzades. Per això Toledo adverteix que hi ha “polítiques racistes [que] s’estan amagant sota una suposada lluita contra l’explotació de les dones”.
“Crec que objectivitza més la dona el paternalisme i la victimització constant que es fa sobre les treballadores sexuals que el fet que apareguem despullades tenint sexe davant d’una càmera”, declara l’actriu porno María Riot. I afegeix que parlar per elles i reduir-les a un discurs moralitzador, que ho entén tot com a violència, relativitza els casos reals de violència i simplifica les seves experiències.
"La nostra és una feina feminitzada, precaritzada i que l’exerceixen persones des de la necessitat, però hi ha moltes feines que compleixen aquestes condicions"
Riot recorda que moltes de les situacions que passen a la indústria del porno passen també en molts altres sectors. “Sí, la nostra és una feina feminitzada, precaritzada i que l’exerceixen persones des de la necessitat. Però també hi ha moltes altres feines que compleixen aquestes mateixes condicions i en cap moment es creu que la solució sigui donar menys drets a les persones involucrades”, explica. L’actriu posa com a exemple les persones que treballen netejant hotels: “La majoria de kellys són dones pobres, però no per això es veu la seva feina com una cosa que cal abolir”. Riot posa de manifest que, en aquest cas, “s’entén que cal donar-los més drets, més reconeixement, més poder. Per què en el treball sexual no? Perquè hi ha un component moral”.
Els sous, l’estigma i les alternatives
Malgrat que hi hagi valoracions diverses sobre la pornografia, el sector pateix la precarietat. Sovint, les actrius de pel·lícules porno han de combinar diverses modalitats de treball sexual per arribar a final de mes. Moltes es donen a conèixer a través de la pornografia, però també viuen de fotos i vídeos a OnlyFans, fan sexting —sexe a través de missatges—, videotrucades sexuals, treballen com a escorts, envien roba interior usada…
“Una escena amb sexe anal, que porta molta preparació i exigència física, a Espanya es paga generalment a 200 o 300 €. A mi en la majoria de pel·lícules on he treballat m’han pagat 500 € o menys”, relata Riot. En canvi, el cost públic de sortir en una pel·lícula porno és encara enorme. “Nosaltres som les que posem el cos i les que paguem l’estigma. Les que quedem relegades de la societat, les que estem discriminades, les que no podem accedir a altres feines o se’ns acomiada d’altres feines si es descobreix que hem fet porno, tenim problemes per tenir parella, amb la nostra família molts portem una doble vida…”, afegeix indignada.
"Una escena amb sexe anal, a Espanya es paga a 200 o 300 €. Però nosaltres som les que posem el cos i les que paguem l’estigma"
Dins de la mateixa indústria de la pornografia han sorgit iniciatives que volen oferir un producte diferent que asseguri condicions laborals justes. Hem parlat amb una de les directores de pornografia ètica —o feminista— més reconegudes del moment, Erika Lust, per descobrir de què es tracta. “El porno feminista originalment va començar com una manera de recuperar un gènere que per tradició s’havia vist només dominat pels homes, d’aportar una perspectiva diferent sobre com representem el sexe, i de celebrar el plaer i l’empoderament sexual de les dones, i persones LGBTQ+ i racialitzades”, explica Lust.
L’actriu porno i activista Tristan Taormino defineix el porno feminista com aquell que crea imatges alternatives i desenvolupa una estètica i iconografia pròpies que expandeixen els discursos i les normes sexuals establertes, a més d’oferir un entorn de treball just, segur, ètic i consensuat. És així com Erika Lust considera que es pot lluitar en contra de l’estigma: “Tenim un recorregut molt llarg per davant en la lluita contra l’estigma de les treballadores sexuals, però és per a aquesta raó que necessitem més espais on se celebri el plaer i l’exploració sexual de totes les persones i de tots els gèneres.”
No obstant això, no tot són blancs o negres i, a vegades, feminista acaba sent una etiqueta marquetiniana. “Hi ha qui creu que és ètic pagar 500 € per un rodatge perquè les productores espanyoles de porno solen pagar 200 €, però jo ho comparo amb el que cobra un actor de publicitat, que en guanya 3.000, i no em sembla just”, explica l’actriu María Riot. Tot i així, assegura que els performers estan cada vegada més organitzats per exigir condicions i tarifes i que, a poc a poc, les companyies els estan escoltant.
L’impacte social del consum
I si dedicar-se a la pornografia, malgrat tot, és una elecció realment lliure? Les feministes abolicionistes no tenen clar que pugui ser així. “L’argument ‘ho fan perquè volen’ està molt fet servir, com si la gent pogués exercir una llibertat al marge de tots els condicionants polítics i econòmics del seu context. Això no existeix”, declara Pibernat des de Feministes de Catalunya. I afegeix que, inclús si fos així, la pornografia no es podria separar de l’impacte que té sobre les persones que la consumeixen.
Molts dels vídeos més consumits a Pornhub ofeguen, insulten, “rebenten” o “destrossen” dones o parts del seu cos
Molts dels vídeos més consumits a Pornhub —una de les plataformes de pornografia gratuïtes més populars— ofeguen, insulten, “rebenten” o “destrossen” dones o parts del seu cos. Tot i que en el sexe, mentre hi hagi desig consensuat, tot s’hi val, hi ha activistes que consideren que el cinema eròtic promou la cultura de la violació. “Erotitza i normalitza la violència contra les dones i la fa sexualment excitants per als homes. Presenta les dones en un pla d’inferioritat, cosificades i reduïdes a parts del seu cos —genitals, anus, pits, boca— a disposició dels homes”, explica Pibernat.
Els adolescents comencen a mirar pornografia als dotze anys i gairebé un 70% consumeixen aquests continguts sexuals de forma freqüent, segons denuncia Save the Children. La sexualitat —assegura l’antropòloga Pibernat— és plàstica i es construeix al llarg de la vida i de les experiències viscudes. “Si les primeres vegades que un nen s’excita sexualment ho fa veient un producte audiovisual a internet en comptes de pensant en el noi o la noia que li agrada, desenvolupa una sexualitat totalment desvinculada de l’altra”, alerta.
No obstant això, la directora de l’Institut de la Comunicació de la UAB, Amparo Huertas, no creu que la solució sigui eliminar la pornografia. “El sexe forma part de les nostres vides. No podem amagar una part tan important com aquesta, perquè llavors tornaríem a la premissa que el sexe és pecat, que no s’ha de fer visible, que és una zona fosca…”
Segons Huertas, s’han de revisar, reconduir i modificar els codis que fins ara han marcat el gènere de la pornografia. Però no només els de la pornografia. Els nens i els adolescents, recorda Toledo, membre de Ca la Dona, “reben moltíssim contingut amb component sexual i de visions sovint sexistes, no només al porno sinó també als videojocs, a les xarxes, al cinema o a les sèries”.
Com lluitar contra el contingut sexista? Aquí sí, totes les entrevistades coincideixen: amb educació sexual. “La pornografia no hauria de ser l’educació sexual per a ningú. No és una guia pràctica sobre el sexe, ni s’ha de prendre com a tal”, assegura Erika Lust. Cal, segons totes les feministes, donar eines als nens perquè entenguin la seva sexualitat, reconeguin el desig de l’altre i discerneixin el contingut sexista per poder construir relacions d’igualtat.
OnlyFans: la xarxa social del porno
Des del confinament per la pandèmia del 2020, s’ha popularitzat molt l’ús d’OnlyFans, que podria descriure’s com la xarxa social de la pornografia. En aquesta plataforma cada creador té el seu perfil, on pot publicar contingut sexual i fer-ne diners. Els usuaris han de pagar per poder veure fotos, vídeos o per xatejar amb els seus perfils preferits, i cada creador escull com monetitzar el seu contingut. “Jo tinc una subscripció de nou dòlars al mes i OnlyFans es queda amb el 20% d’aquella subscripció i de tots els pagaments que es fan a la plataforma”, explica Riot.
Tot i que l’increment de la competència ha fet baixar els preus del treball sexual virtual, OnlyFans, segons Riot, els ha donat més control sobre les finances. Ara poden interactuar de manera directa amb els seus seguidors i vendre el material de manera fàcil i accessible. “Això ens fa més independents de les productores o de les agències —detalla—. Si comptem amb l’estabilitat econòmica que ens permet tenir aquesta plataforma podem dir que no a rodatges que no ens convencen o ser més selectives en altres modalitats de treball sexual”. •