A la zona zero del barri xino de València trobem el carrer de Viana. L’entorn no és noble ni líric, però li deu el nom al príncep de Viana, a qui Ausiàs March li llegia els seus poemes en una petita estança renaixentista. Fins 1859, però, el carrer de Viana no va dir-se així. Era el carrer del Malcuinat.
Aquell any, la comissió municipal de nomenclatura dels carrers va dictaminar molts canvis més. Per exemple, el carrer de la Bedella [sic] va passar a ser el carrer de Borrull, en record d’un erudit jurista i escriptor valencià que esdevindria un dels millors oradors de les Corts de Cadis. De la mateixa manera, el carrer dels Lladres, que rebia el nom de la nissaga Ladrón de Guevara, va passar a ser el del Justícia, en referència a un gran funcionari de l’època foral.
I és que mai no falla. Com a totes les ciutats, cada etapa política sempre ha volgut deixar la seua petjada en els carrers de València. Tots els cicles han quedat tatuats a la seua pell. Els règims entrants han esborrat, resignificat o traduït de manera maldestre els tatoos anteriors, però d’altres, en canvi, han aconseguit suportar el pas del temps.
Luis Fernández Gimeno (València, 1979), enginyer tècnic en topografia i divulgador especialitzat en cartografia i toponímia, hi ha posat fil a l’agulla. Fa anys que redacta un bloc en què comparteix els seus coneixements de la ciutat, havia escrit un parell de llibres sobre la matèria i col·labora setmanalment amb l’espai Locos por Valencia, de la cadena SER, però la publicació de Toponímia i memòria urbana. La configuració del nomenclàtor de carrers de València (1812-2019) suposa un salt qualitatiu.
Es tracta d’un volum extens, de 350 pàgines, amb profusió d’imatges i documents històrics. Un recorregut cronològic amb què descobrim el perquè de les modificacions dels noms de tantes places i carrers. En el cas dels espais més emblemàtics, com ara les tres grans places —la de l’Ajuntament, la de la Reina i la de la Mare de Déu— que conformen el centre neuràlgic de la ciutat, les transformacions de la retolació han estat la tònica habitual.
“El meu iaio matern era funcionari de l’Ajuntament i al rebedor de casa tenia penjat un plànol del pare Tosca reeditat pel Museu de Belles Arts a les acaballes del segle XIX”, explica Fernández per explicar una part de l’origen de la seua passió per la història de la ciutat. L’altra cal buscar-la en els recorreguts a peu pels barris antiquíssims del Carme, la Seu i la Xerea. “El iaio patern provenia de la Manxa i obrí un bar al carrer de la Creu Nova, a tocar de la Pau; la família ens vam fer un fart d’anar-hi des del Pont de Fusta, on vivíem i encara visc”.
“Com a enamorat de la ciutat que soc, m’hauria agradat llegir abans un llibre com aquest”, continua Fernández, “hauria estat molt bé que l’haguera escrit Almela i Vives, però ell, com Corbín i una altra gent, sempre parlaven dels carrers des d’un punt de vista sincrònic, sense especificar-ne els context històric”. Tal com diu, “tots els noms de carrers tenen un perquè, res no és casual”.
Per això s’ha capbussat en els arxius, especialment en l’Arxiu Històric Municipal, on ha llegit centenars d’actes plenàries, amb les decisions que s’hi van prenent. La informació és més detallada a partir de la segona meitat del segle XIX, quan un reial decret fixa les directrius de com ha d’estructurar-se la toponímia. És a dir, que si un carrer fa un gir de 90 graus, passen a ser dos carrers amb nom diferents, si un carrer menut creua un de més gran, també passen a ser-ne dos. L’objectiu era unificar-ne la metodologia.
D’aleshores ençà, els expedients relatius al nomenclàtor són ben habituals. Amb un parèntesi, entre els anys 1911 i 1922, en què no hi ha informació disponible. “És un buit incomprensible, perquè s’hi continuen retolant carrers, però no en queda cap expedient”, comenta Fernández. En aquest cas, ha hagut de recórrer a l’hemeroteca, atès que els canvis de carrers o els noms triats per als de nova planta sempre quedaven reflectits a la premsa. “A més, des dels anys 20 del segle passat, l’arquitecte Godofredo Ros va escriure una columna setmanal a La Voz Valenciana sobre la història dels carrers”, es felicita.
L’estat liberal, l’inici de tot
De totes les èpoques històriques que s’han succeït des de l’any 1812, en quina d’elles ha existit més intervencionisme a l’hora de retolar places i carrers?
Fernández assenyala que “totes les ideologies han volgut deixar la seua empremta”, però marca el punt inicial en les Corts de Cadis, les quals van instar a denominar plaça de la Constitució les principals places dels pobles i ciutats. En el cas valencià, l’actual plaça de la Mare de Déu. Tot i que no en queda rastre, va ser-ho durant el segle XIX i en la primera part del segle XX.
“L’estat liberal de seguida va tenir clar que l’espai públic constituïa una ferramenta molt potent per tal de difondre el nou pensament imperant”, afegeix Fernández. “Llavors hi havia molta gent analfabeta que no sabia llegir, però la gent prengué consciència de la importància de la Constitució de Cadis gràcies a mesures com aquesta”. Fins aleshores els carrers no estaven retolats, sinó que el seu nom es coneixia pel boca a boca. En el cas de la plaça de la Mare de Déu, popularment era la plaça de la Seu, perquè era on hi havia la catedral.
L’altre punt d’inflexió arriba amb la regència d’Espartero, el primer govern de tall progressista. Entre els anys 1840 i 1843. La derrota del carlisme i la victòria de l’anticlericalisme va posar fi a referències com Sant Martí, Santa Caterina, la Companyia... “No eren commemoratius, sinó merament explicatius, definien què hi havia a cada lloc: el carrer de Sant Martí es deia així perquè era on estava l’església de Sant Martí. En aquell moment, però, s’estableixen noms com Torrijos, Riego o Mariana Pineda, és a dir, herois de la independència o màrtirs de la guerra contra els carlistes”.
En 1844, amb la Restauració, tornen els moderats i l’alcalde de la ciutat, José Campo, marquès de Campo, insta a recuperar les denominacions prèvies. Res a veure, òbviament, amb l’època franquista que arribarà un segle més tard, en què la depuració serà molt més intensa.
A la Segona República, molts carrers van canviar de nom a instàncies dels veïns, no de manera oficial. “Retiraven la placa anterior i hi posaven una de fusta amb la denominació nova; després, a partir dels 40, l’arquitecte Francisco Javier Goerlich proposa de retirar-les i d’instal·lar-ne de noves, i és quan passen a retolar-se prop de 300 carrers”.
A la dictadura anterior, la de Miguel Primo de Rivera, el canvi no fou tan brusc. “Va durar relativament poc, vuit anys”, raona Fernández, “i personatges com Emilio Castelar [l’actual plaça de l’Ajuntament duia el seu nom] o Blasco Ibáñez significaven molt més com a literats o com a humanistes que no com a polítics”. Ni tan sols després van canviar-li el nom pel de plaça de la República, com reclamaven alguns partits. No seria fins el franquisme, en esdevenir la plaça del Caudillo, que Castelar va deixar de ser-hi present.
“A la dictadura de Primo de Rivera van introduir-se innovacions folclòriques en la retolació, tot fomentant les festivitats; és el cas, per exemple, de la festa de la Regió”, apunta Fernández. L’actual carrer de la Pau, que s’anomenava de Peris i Valero, va recuperar el seu nom primigeni en 1923. Peris i Valero va trobar-hi un forat a la via actual i que antigament fou de José Nakens, un periodista revolucionari d’origen sevillà.
La represa democràtica
El primer ajuntament democràtic, en mans de socialistes i comunistes, no va capgirar el nomenclàtor tant com alguns podien esperar. Això sí, va esmenar les places i carrers més lligades a la dictadura, com la pròpia plaça del Caudillo, o l’avinguda de José Antonio, ara del Regne de València.
“Ricard Pérez Casado, alcalde de 1979 a 1988, va eliminar aquests noms i alguns altres de ben referencials, com els de Calvo Sotelo, Onésimo Redondo, Ramiro Ledesma o el carrer del Falangista Esteve, que va recuperar la denominació anterior de Periodista Azzati. El primer any, els grupuscles addictes al franquisme van arrencar-hi la placa diverses vegades, posant-hi una altra amb el nom del falangista en qüestió. És un dels carrers que més oposició va generar i, en efecte, no era un canvi tan senzill. L’estàtua de Franco continuava a la plaça, s’estava gestant el 23F i els atemptats contra llibreries com Tres i Quatre eren continuats... Tot allò va provocar que Pérez Casado no fora més agosarat a l’hora de canviar els noms d’uns altres carrers”.
La decisió de més volada adoptada pels socialistes des del govern municipal fou la de la plaça del País Valencià, que rebrà aquest nom en lloc de la del Caudillo en juliol de 1979, així que el PSPV-PSOE assumeix la vara de comandament. La decisió s’adopta amb tanta celeritat que l’expedient ni tan sols no és signat per l’Ajuntament —que encara no té aquesta competència— sinó pel president del Consell preautonòmic, Josep Lluís Albinyana. “Fins aquell moment, les competències radicaven en Madrid i en el governador civil”, remarca Luis Fernández.
La petició fou elevada pel grup socialista municipal i afectava la plaça i tres carrers més: els ja esmentats de Falangista Esteve i José Antonio, i el de Calvo Sotelo, que recuperarà el nom tradicional de carrer de Russafa. “Tots els grups amb representació al consistori estaven d’acord amb la retirada d’aquells noms”, recorda Fernández, “però els noms proposats no aconseguiren la unanimitat”.
El més important de tots, el de la plaça del País Valencià. De fet, els socialistes van accedir, en 1987, a rebatejar-la com a plaça de l’Ajuntament. La batalla dels símbols havia estat guanyada per la dreta, el nom oficial del país era el de Comunitat Valenciana i aquesta n’era una de les conseqüències.
És l’època en què, malgrat tot, la llengua pròpia comença a obrir-se espai a la cartelleria urbana. Les plaques dels carrers nous passen a ser bilingües, i més tard, amb l’entrada de Rita Barberà a l’alcaldia, en 1991, seran directament monolingües. “Els primers quatre anys, el PP va governar en coalició amb Unió Valenciana, que va imposar les normes [secessionistes, no oficials] del Puig en la denominació dels nous carrers. I des de 1995, quan ja governa amb majoria absoluta, Barberà estén per tota la ciutat el reglament de retolació monolingüe aprovat en companyia d’UV, ara sí, amb el valencià normatiu”.
“S’hi va retolar a manta, en la majoria de casos damunt les plaques antigues, sense respectar-ne el valor etnològic o directament retirant-les”, es lamenta l’autor del llibre. No debades, l’Ajuntament, ara en poder de Compromís i el PSPV, acaba d’elaborar un catàleg amb més de 300 rètols encara visibles que convé conservar: calle del Gobernador Viejo, calle de Engordo, calle Vieja de la Paja... “N’hi ha molts més que aquests 300, però és una passa en la direcció correcta”, aplaudeix Fernández.
L’actual govern municipal, al capdavant del consistori des de 2015 i que es juga la continuïtat el 28 de maig, ha estat incisiu a l’hora de retirar noms de gent addicta al franquisme que no s’havia vist afectada pel canvi de noms. Per exemple, el general Urrutia —ara, del general Amado Granell, alliberador de la França nazi—, Castán Tobeñas —ara, carrer de la Democràcia— o la plaça de Ramón Contreras, un dels fundadors de Falange, que ha passat a dir-se Gloria Fuertes.
Precisament, l’ínfima presència de dones en el nomenclàtor és una de les mancances que els rectors actuals han volgut solucionar. L’any 2007, tan sols 90 dels 3.264 carrers de València duien nom de dona, en la majoria dels casos verges i santes. El nou equip va aprovar de posar quatre noms de dona per cada cinc carrers que canviaren la seua denominació o se’n crearen de nous.
També s’ha resolt un greuge històric envers la figura de Joan Fuster. Així com Rita Barberà va accedir a batejar tres carrers amb els noms d’Enric Valor, Vicent Andrés Estelles i Ovidi Montllor, mai no va acceptar que l’assagista de Sueca en tinguera un. Una anomalia enorme, sobretot perquè Unió Valenciana va aprofitar els seus quatre anys per atorgar el nom de diversos carrers a personatges com Emili Panach, Josep Bea o Miquel Adlert, defensors d’una llengua acientífica. Des de 2017, per fi, Fuster disposa d’un carrer al barri de les Tres Forques, a tocar de l’institut Cid Campeador. Un duel d’alt voltatge.
El sabor del passat
Als racons de València més antics encara podem assaborir-ne les característiques orogràfiques o geogràfiques, com la plaça del Tossal i els carrers de Dalt i de Baix, o intuir-ne les famílies nobles que hi vivien, com els Vilaragut, els Vilarrasa o els Valeriola. Ja han desaparegut, en canvi, els carrers dels Esquarterats, de l’Estornut o de les Ympertinencias, i el de la Micha-galta, que n’hi havia quatre i només en sobreviu un, normativitzat, al poblat del nord de Benimàmet. I no, no té a veure amb cap agressió. “Una galta era una part del carrer”, matisa Fernández, “se’n deia així quan únicament se n’havia construït una part; també en trobem casos a Alzira o Vila-real”.
A la vora de la plaça del Negret —antigament dita de Calatrava, fins que el xiquet que corona la seua font, ennegrit pel pas del temps, va alterar-ne el nom— hi ha els carrers dels Catalans i dels Valencians, i uns metres més enllà, a recer del Mercat Central, el dels Mallorquins. “Són carrers que es remunten a la nit dels temps, a l’època de Jaume I”, emfasitza Fernández, “la teoria defensada per la majoria de cronistes és que el carrer dels Valencians indicava el lloc on s’instal·lava la gent provinent de la resta del Regne”.
A un centenar de metres, per contra, el carrer de Jaume I sembla poca cosa si tenim en compte què significà el monarca. Enclavat entre els carrers de Quart i el del Moro Zeid, no poques veus sol·liciten una localització més notòria, no tan amagada. Més senyorial. Tanmateix, Fernández no n’és partidari: “La primera gran reforma urbana interior de la ciutat de València, a mitjans del segle XIX, en temps de la desamortització, fou la del convent de la Puritat. La ciutat estava emmurallada, no existia l’eixample ni l’actual plaça de l’Ajuntament ni l’actual carrer de la Pau, i van sorgir-ne quatre illes de cases novíssimes, al costat del carrer dels Cavallers i de Quart, on viuria la burgesia. Per això, el consistori del moment va optar per noms estretament lligats a Jaume I, com el seu, el del Moro Zeid i la Conquesta”.
Ara bé, de modificació de carrers amb personalitats d’aquest nivell, ja se n’ha produït alguna. Originàriament, el d’Ausiàs March era el que ara porta el nom del bisbe En Jeroni. Més tard va passar a dir-se així la plaça del Parterre, avui d’Alfons el Magnànim, i a continuació, des de la democràcia, una avinguda als afores de la ciutat que enllaça amb l’eixida cap a Alacant.
Fernández és partidari de fer els canvis estrictament necessaris per tal de respectar la llei de memòria històrica, però mantenir, en la ubicació present, la pràctica majoria. “Els carrers de Pizarro o Hernán Cortés ens remeten a l’etapa de la Restauració, quan volien retolar-los amb noms dels grans conqueridors a fi d’animar una ciutadania deprimida. En el cas de Jaume I, la ubicació potser no semble tan glamurosa, però convé explicar-la, ser didàctics, per donar-li el sentit que té de debò... De fet, segurament València fou la primera gran ciutat que va dedicar-li un carrer, i això també cal valorar-ho”.
A Fernández no li agrada el nom de la plaça de l’Ajuntament, però sosté que qualsevol alteració generaria dissens: “No va funcionar l’opció de País Valencià, però pense que sí que s’hauria mantingut en una altra part de la ciutat, per exemple a l’actual avinguda de la Constitució. De segur que la dreta no s’hauria encabotat tant a retirar-lo”. La plaça de l’Ajuntament va ser-ho en temps pretèrits de Sant Francesc, la Llibertat, Espartero i, també, la Reina.
La plaça de la Reina contemporània, fins els 90 plaça de Saragossa i avui completament remodelada, és una altra que no fa el pes. La majoria de ciutadans no saben a quina reina fa esment. Però qualsevol canvi en les tres places que conformen l’eix sentimental dels valencians sembla utòpic. “Són llocs de la memòria que generen una nostàlgia infinita en la gent, és quelcom irracional”, afirma Fernández. “Ningú no li deia plaça de Saragossa, fins i tot els comerços feien servir el nom de la Reina a les bosses i embolcalls”.
La plaça Redona, menys simbòlica però també arxiconeguda, fou el Clot per estar situada a un nivell inferior, però després, per la morfologia, se li va dir plaça Circular. Els intents de dir-li plaça de la Regència i del Cid van caure en sac foradat. A diferència del Parterre, que ningú no coneix pel nom real, la plaça Redona va passar a denominar-se així oficialment.
Una passejada per Ciutat Vella ens permet copsar la nomenclatura més antiga de València. Els noms dels gremis, com el dels Velluters o els Sabaters, els carrers de la Corretgeria i dels Cordellats, i també les plaques ceràmiques, en castellà, que ara es pretenen protegir i entre les quals topem amb greus desficacis lingüístics. Els carrers d’en Bou, en Sanz i en Sala van passar a ser Enbou, Ensanz i Ensalada. I la plaça del Pouet de Sant Vicent, la plaza del Pocito.
El 25 de juny de 1868, aviat farà 155 anys, l’erudit Jaume Peiró s’adreçava en aquests termes a les autoritats: “Si se nos trata en valenciano, ¿para qué disfrazar nuestra legítima ortografia? Y si en castellano, ¿para qué aparecer vergonzante nuestra castiza procedencia valenciana?”. El llibre recull tot d’adaptacions rocambolesques del català al castellà.
Tatuatges que s’han aconseguit esborrar gràcies al pas del temps, la normativització i la normalització —en major o menor mesura— de la llengua d’Ausiàs March. Afortunament, a ell, cap funcionari madrileny no gosà traduir-li el nom.
