"Molta gent pensava que Carner no havia de tornar"

—Per què era interessant abordar des de la novel·la el retorn de Josep Carner?
—En El melic del món, la meva anterior novel·la, un personatge escriu una novel·la sobre el retorn de Carner. El tema tenia un interès tan gran que vaig decidir pispar-li la idea. La imatge d’un poeta de l’exili, amb la memòria devastada, que el 1970 torna a una Catalunya amb la memòria també devastada per trenta anys de franquisme, em permetia parlar de l’època i dels canvis que s’hi estaven produint.
—Va ser un retorn que no va anar com estava previst.
—Efectivament. Hi havia un problema inicial: molts pensaven que Carner no havia de tornar. Ell mateix s’hi havia negat sempre, mentre Franco fos viu, i això que li havien insistit. Carner era un dels grans exiliats catalans, una personalitat de la categoria de Pau Casals i Josep Tarradellas. Però molta gent, entre ells Salvador Espriu, van dir que no era oportú que tornés, que era una concessió al règim. En una carta a Ricard Salvat, Espriu va arribar a escriure que els exiliats com Carner el que havien de fer era callar i anar-se morint d’un en un.
—Marià Manent va ser un dels més partidaris del retorn.
—També hi havia persones, com Manent, que volien que Carner tornés. Creien que es podria aprofitar per desafiar el règim i reivindicar la cultura catalana. També hi havia qui pensava que, més enllà de la personalitat pública del poeta, el que comptava era l’home, i que si ell volia tornar per veure de nou la seva terra abans de morir, havia de poder fer-ho.
—El Carner que va tornar ja no era ben bé Carner.
—Era un home malalt. Patia una demència senil bastant avançada. Hi havia moments que no sabia ni on era. Va ser la seva dona, Émilie Noulet, qui va creure que tornar seria una bona idea. En una carta, ella explica que de vegades Carner estava assegut, abstret, a la seva casa de Brussel·les, i que, de cop, s’aixecava i feia el gest de marxar. “On vas, Josep?”, li preguntava ella: “A l’estació. Me’n vaig a Barcelona”. A ella li feia molta pena i, com que era belga i no sabia com estava la situació política d’aquí, van decidir tornar.
—L’Émilie Noulet era molt més que una esposa.
—Va tenir un paper molt gran en la projecció europea de Carner durant l’exili, perquè era una professora molt respectada i una gran especialista en poesia francesa simbolista. Va traduir Carner al francès i va ser en part per ella que va ser candidat al Nobel.
—No va guanyar ni el Nobel ni el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
—El retorn va coincidir amb la concessió del segon Premi d’Honor, i molts que van apadrinar el retorn creien que el donarien a Carner. Hi ha una carta de Tarradellas on parla que més o menys l’hi havien promès... Però el van donar a Pere Quart.
—Feia una poesia més d’acord amb les circumstàncies de l’època i el país.
—Catalunya havia oblidat Carner. La Barcelona dels 70, molt més oberta que la resta d’Espanya, vivia un moment de canvis d’idees i de costums. I el lideratge cultural era a les mans del PSUC. Carner no hi encaixava, en tot allò, tot i haver estat sempre fidel a Catalunya i a la República.
—Excepte el personatge de Lluís Miralles i les subtrames que hi tenen a veure, tota la resta és verídic?
—El retorn no s’hauria entès si no el projectava sobre la Barcelona de l’època. Per això m’invento el personatge de Lluís Miralles, el jove a qui encomanen que acompanyi el poeta. A través d’ell i dels seus amics, mostro les revoltes estudiantils, el sexe, la cultura dels joves... Però l’itinerari de Carner i la seqüència dels fets són tal com van ser, sí.