Antoni Roca Maristany (Barcelona, 1895-1977) va ser un caricaturista important. Els seus dibuixos, sovint d’un dinamisme especial i un cert regust divertidament art-déco, no s’assemblen massa als de cap altre col·lega seu. És doncs molt reconeixible, tot i que el públic d’avui no el coneix gaire —deixant de banda Josep M. Cadena, que sap de la nostra premsa gràfica històrica com ningú més—, perquè encara no ha entrat en l’època de la revifalla com sí que hi han entrat més o menys, els de la generació anterior a ell: Junceda, Apa, Opisso, etc. Roca dibuixava a Xut!, L’Esquella de la Torratxa, L’Esport català, El Once, entre més publicacions, i tot i que es dedicà a molts temes s’especialitzà en el futbol. La Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya conserva mig miler d’originals seus.
Roca va escriure a més un llibre breu, però molt considerable, Tot fent memòria (Millà, Barcelona 1973), que ens dona la clau per aproximar-nos no sols a la seva trajectòria sinó també a molts racons de la història cultural del nostre país dels anys vint, trenta i endavant. Hi ha coses de la vida artística d’aleshores que ara per ara només podem començar a conèixer a través d’aquest llibre d’en Roca i Maristany. Joaquim Molas, per exemple, el va fer servir per historiar el cuplet català.
Però Antoni Roca a més de dibuixant era pintor, i formà part del grup dit Saló Nou Ambient, paral·lel a Els Evolucionistes, l’Agrupació Courbet o l’Agrupació d’Artistes Catalans, però amb una vida més llarga i més activitat que tots ells. A més Nou Ambient publicà una revista del mateix títol (1924), en sis números, que recollia les opinions dels seus membres, i molt especialment de Francesc Camps Ribera, que era l’ànima del grup.
La faceta pictòrica de Roca havia esdevingut del tot oblidada. Fins i tot molts dels que coneixien el Roca dibuixant ignoraven que també havia pintat. La seva redescoberta ha estat gràcies a l’elaboració d’una tesi doctoral realitzada per Assumpció Cardona, comissària ara d’una exposició monogràfica sobre la pintura d’Antoni Roca, que s’ha inaugurat a la seu dels Amics de les Arts, de Terrassa l’onze de febrer d’enguany, i que estarà oberta fins al 9 de març.
Són trenta-vuit pintures les ara exposades, a part d’alguna altra tipologia, i Roca se’ns hi revela com un pintor de factura un pèl nonelliana a través del primer Feliu Elias, però aplicada bàsicament al paisatge i la natura morta. Els seus paisatges eviten la “postal” i són petis, aspres i cantelluts, sintonitzant amb el suburbialisme que caracteritzava l’obra de la seva generació, la que a mi m’agrada dir-ne “del 1917”, perquè es va formar al voltant d’aquell any tan traumàtic per la vida política catalana (Juntes de Defensa militars, Assemblea de Parlamentaris, mort de Prat de la Riba, vaga general), i a fora (Revolució Russa en plena Primera Guerra Mundial), i alhora tan ric en estímuls artístics (retorn temporal de Picasso, presentació a Barcelona dels Ballets Russos de Diaghilev).
Son olis que acusen l’estructura de la composició, i que fa la impressió que el seu autor no ha volgut manifestar-s’hi gens insistentment. Per això tenen un aire ràpid, despreocupat i nerviós. Però ell no insistí a presentar-los al públic i preferí ser conegut pels seus dibuixos satírics.
La seva era una generació que veia amb cert distanciament l’idealisme dels Noucentistes, i que es deixava seduir pels estímuls d’un realisme aspre i esquematitzat que bevia sobretot de Cézanne. També Sunyer n’havia begut anys enrere, però ell ho posava al servei d’una visió arcàdica del país, i els de la generació del 17, en canvi, no estaven per posar filtres utòpics a la seva mirada i no volien dissimular que el país era ferreny, eixut, esquerp i bord, en lloc de voler-lo veure mediterràniament hel·lènic.
La tendència s’imposà, i molts dels pintors d’aquesta generació trobaren un públic que va creure en ells; tanmateix, mentre ells llimaven les arestes més feridores de la seva proposta. Foren rigorosos coetanis dels avantguardistes —Miró o Dalí—, que aquí només trobaren aleshores la complicitat del marxant Josep Dalmau, però ben pocs compradors, i hagueren d’instal·lar-se a París, on l’avantguardisme tenia més camí per córrer. En canvi, els d’aquests altres grups, que també es projectaven a través de can Dalmau —i que a França i el món occidental també tenien els seus correlats encara que avui estiguin eclipsats—, esdevingueren els noms de capçalera del col·leccionisme d’art català des dels anys vint als cinquanta ben bé.
Bona part de la redescoberta aquesta d’ara, i d’altres que es fan darrerament d’artistes del mateix pal, cal atribuir-la al doctor Josep Guindo, cardiòleg i col·leccionista, que s’està centrant, a contracorrent, en l’obra d’aquesta generació del 17. Ell signa, juntament amb la comissària, el breu text que acompanya la targeta informativa de l’exposició. Benvinguts siguin degustadors com ell de tendències i figures que la majoria ja ha oblidat.