La teua és una trajectòria poc habitual, no trobe molts exemples de cantants i arpistes de formació clàssica que enregistren discos d’autor. Se m’ocorre el cas de Joanna Newson. I poca més. Tot i que potser ni tan sols és una referència per a tu.
La veritat és que no. Tampoc tinc una formació únicament clàssica, amb l’arpa sobretot m’he bolcat més amb el món de la música antiga, que té alguna cosa a veure, però no és el mateix concepte. La vida m’ha portat a connectar-me amb artistes molt diversos, com Efrén López. També va ser molt important en la decisió de cantar, acompanyar-me amb l’arpa i fer cançons Ariadna Savall. Conec gent que sempre ha estat en el circuit fent el mateix, però jo vaig començar amb la guitarra, després vaig fer cant… Sempre he anat tastant diferents camins.
Et vas formar a l’ESMUC, en cant històric. I vas completar la formació amb la soprano Marta Almajano i fent classes d’arpa amb Mara Galasi i Magdalena Barrera. Com va estar tot aquest procés formatiu?
Doncs aquesta part final de tot el procés, ja com adulta i amb les idees molt clares de què m’agradava i què no, ha estat els darrers quatre anys, a Barcelona. I la recorde com una època de fer-me molt ampla: d’acord, tinc unes qualitats i uns interessos cap a la música antiga, però també per altres músiques com la música d’arrels o la cançó d’autor. En l’ESMUC feia tècnica vocal orientada al cant històric i treballant amb arpistes d’arpa moderna, com Magdalena Barrera, i arpa històrica, com Mara Galasi. Ho recorde com molt especial, a més de per endinsar-me en tota la part tècnica —ho havia viscut fins aleshores de manera natural, intuïtiva—, per veure aparèixer els límits, les facilitats, les frustracions… A més a més, poder fer això en l’ESMUC, on hi ha tants departaments, em va donar el regal de connectar amb companys i companyes d’altres mons, que estaven formant-se en altres músiques. Era la sensació de fer-me ampla musicalment, de no quedar-me restringida.
D’Alba Asensi es coneixia el treball en la recuperació de la música medieval, primer amb Ensemble Alfonsí, i un projecte propi, Feminarum Aures, dedicat a les compositores d’aquell període. Però el 2019 vas fer un primer disc d’autora, Semillas. Has fet moltes coses en poc de temps. D’on naix la idea de fer Sóc poeta?
Jo diria que és el resultat de tot el que m’estaves recordant, de tot el que vaig anar cuinant segons els interessos i les circumstàncies. Semillas va ser el primer any de la meua etapa a Barcelona. Tenia unes cançons amb una estètica i una manera de fer que m’agradava i, llavors, vaig fer un disc. Però molt autoeditat i amb molta ignorància del que és fer un disc. Vaig quedar supercontenta, però va sorgir també la connexió amb la música medieval, a través d’Efrén López i l’oportunitat d’entrar en el circuit professional de manera constant, amb l’Ensemble Alfonsí, on Jota Martínez ha confiat en mi i he pogut viure l’experiència del músic que fa concerts periòdicament i se’n va un dia a Sevilla, un altre a Toledo… Semillas responia a la cosa més profunda de qui soc jo respecte de la música, però ja quedava com llunyà, no soc eixa, soc una altra Alba. Va ser a partir d’aquesta reflexió que va començar la idea de fer un segon disc que oferira evidències sobre qui soc ara com artista.
El salt és molt gran, és un disc musicalment molt ric, que conté la teua veu, que és molt poderosa, però després has introduït cordes, flautes, guitarres… I tots els arranjaments i la producció són teus. És una feinada.
Estic superorgullosa de mi! [Riures]. Hi havia molta incertesa i també frustració, mai havia afrontat la tasca de produir amb una instrumentació rica en diferents cançons i ha estat una aventura, una feinada. I un aprendre moltíssim sobre les coses que m’agraden, sobre les que no, sobre quan una cosa no funciona… Ha sigut un procés llarg i dur, però ha valgut la pena perquè he descobert una capacitat que no sabia que tenia.
Estilísticament, el disc és interessant: es filtren alguns elements medievals i orientalitzants, potser de la música andalusina, però el fraseig, els ritmes, són com molt de música d’autor sud-americana. El ventall de referències és molt gran.
Sí. No he sigut molt sistemàtica en la selecció. I imagine que el resultat d’aquest ventall tan divers és producte de tot allò que vaig escoltant i tot allò que a mi m’agrada. En el moment de decidir fer un ritme o un altre, un dibuix melòdic o un altre, apareix tot el que he anat posant a la motxilla.
Fins i tot introdueixes elements del jazz, com ara quan imites el so de la trompeta amb la veu en “Entraré en la cuina”. Aquestes coses apareixen per intuïció? O tenies una idea en el cap molt clara?
Doncs mira, no t’enganyaré, perquè tot ha estat molt intuïtiu. Després, potser pensat i ordenat, per dir-ho d’alguna manera. Això de la trompeta és perquè m’agrada molt, ho he escoltat d’uns altres artistes, i va sorgir així, però en “Poema d’una dona”…
Una de les cançons més boniques, per cert.
Sí? A mi m’agrada molt, em va ajudar a traure una força amb la veu que no m’havia escoltat mai. Doncs en aquest cas, el del començament, tenia la idea que tinguera un ritme de bossa nova. I en “Arcilla i pan” des del principi hi havia un ritme molt marcat, un compàs de deu, que es va trencant. Això sorgeix a través de conèixer Efrén López i les músiques mediterrànies, estava des del principi, perquè em sonava millor. Però en general m’he deixat portar molt per la intuïció a partir del que em deia el poema, a quin ambient em portava.
Té sentit el que dius perquè l’ambient en “Entrar en la cuina” és molt diferent de “Poema d’una dona” o “Paula Pau”, que és com una mena de nana. Cada text té una vestimenta.
Quan em feu entrevistes m’agrada escoltar el que dieu, perquè em costa molt descriure el disc, explicar quin disc és aquest, perquè m’he deixat emportar per cada cançó, per cada lletra, per cada persona a qui vincule la lletra. Perquè els poetes i les poetes els conec personalment i he tingut vivències d’amistat, entren en joc coses que no es limiten a l’estil. El resultat, per això, és eclèctic o heterogeni.
T’has avançat a una pregunta que volia fer-te, la tria de poemes respon a un tema de proximitat, de gent molt pròxima a tu.
Sí. Al principi tractava de respondre a la pregunta què és ser poeta, per a mi. I a partir d’entendre el concepte, que per resumir-ho en una frase seria aconseguir percebre la bellesa absolutament en tot. I sobretot quan no és tan evident que la bellesa està allí. A partir de comprendre açò, van començar a aparèixer persones que escrivien poemes i em recordaven aquest concepte. La proximitat i la relació amb com entenc jo el concepte de ser poeta.
El final del disc m’ha cridat l’atenció. “Nit i dia” és una cançó molt senzilla, quasi lo-fi. I “Sóc” és un tancament instrumental com aspre, que contrasta molt amb el que hem vist basat en la bellesa i el lirisme. T’estaves obrint nous camins amb aquells dos talls?
Doncs sento que hages tingut aquesta sensació d’aspresa…
No ho deia en un sentit negatiu ni pejoratiu. A mi m’agrada això.
Sí, sí! Aspre té una connotació negativa, però t’he entés. Realment, la decisió de tancar així el disc… Durant el procés de fer-lo vaig tindre experiències personals. I algunes van ser molt fortes i intenses per a mi, vaig necessitar un instrument com el daf, la percussió que gaste en l’últim tema. Està molt vinculat a la religió sufí i et fa entrar com en una mena de trànsit. Em va fascinar aquest instrument i el vaig adquirir per fer com teràpia amb ell, per poder afrontar amb força el que em venia. I com la paraula “Sóc” és tan real i tan contundent, va sorgir. Vaig aprendre mínimament a tocar per fer un solo de daf, perquè té un so que representa tot el que estic vivint en aquest moment i la meua manera també d’intentar construir la bellesa en situacions molt desagradables. Aquesta és una part de mi i volia que estiguera al disc.
Si no aspror, una certa rudesa.
Sí, sí!
De fet, quan començava a plantejar la pregunta t’estaves somrient.
Sí! [Riures] Perquè sona dràstic, pareix que està fora de tot, però havia de ser així. En realitat està dins, és això, “Sóc”.
Però no m’has contestat: això t’obre nous camins més dràstics, per emprar aquesta terminologia?
[Riures] Soc una persona que em sento superlliure i superoberta a tot el que la vida vaja oferint-me. Sí, em veig explorant molts mons. Moltíssims. M’ho imagine tot.
