Conta Elena Solanas (Tarragona, 1969) que, quan era una criatura, li demanava tot sovint a la seua àvia, una senyora més aviat esquerpa, que li explicara coses de quan també ella era menuda i vivia en aquell poblet de l’interior de Castelló anomenat Vallibona. “Surt! Xafardera!”, li responia l’àvia, taxativa. En alguna ocasió, a casa, va sentir la mare i la tieta parlar d’una tia Teresa, que havia esdevingut maquis. Era, però, un espectre, algú de qui se’n parlava d’amagatotis. Més encara després que el 1978 Manuel Villar Raso publicara La Pastora: el maqui hermafrodita, un llibre que a casa d’Elena van comprar amb l’esperança que explicara quelcom sobre Teresa, la germana de l’àvia que havia decidit lluitar contra el franquisme a les muntanyes. El silenci, després d’aquella publicació, es va fer encara més espès.
Aleshores Elena no ho sabia, però la premsa groga de l’època franquista havia publicat coses horribles sobre el seu avantpassat. Al setmanari Por qué, a principis dels seixanta, es parlava de la Pastora com “la cruel dona que durant sis anys va sembrar el crim i el terror”. “Dona lesbiana d’instints criminals”, publicaren en una altra ocasió. L’obra de Villar Raso no feia altra cosa que aprofundir en aquell mite: el mite de la Pastora, una masovera hermafrodita a qui havien registrat com a dona en nàixer i que, a l’edat de 32 anys, es va incorporar a la guerrilla i va cometre tot d’actes sanguinaris.
Desconstruir el mite
Han hagut de passar una trentena d’anys per tal de desmuntar aquella construcció artificiosa. Avui, després d’investigacions rigoroses, sabem que la Pastora no va ser un sanguinari ni va encapçalar cap partida dels maquis. Fou un més dels aproximadament sis-cents integrants de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó. I que si s’enrolà no fou tant per raons ideològiques com per escapar de la brutalitat repressiva que la Guàrdia Civil va desplegar pels masos de l’interior del País Valencià. I que si va ser consignat com a dona en nàixer va ser a causa d’una malformació i perquè, en identificar-la com a tal, els seus pares volien estalviar-se que en el futur haguera de fer el soldat. La Pastora simbolitzava, però, tot el que la dictadura repudiava.
“Ell va representar, per a la (post)dictadura, les essències de l’anti Espanya: tant per escapar de la norma (franquista) ajudant i unint-se a la guerrilla antifranquista, com per la suposada ambigüitat ‘contra natura’ que divergia del considerat ordre natural (binarisme genèric) i escapava del rol de gènere atorgat des del mateix naixement”, explica l’historiador Raül González Devis en el pròleg de Florencio Pla “La Pastora”: La dignitat robada, un llibre editat per Sembra Llibres i escrit per Elena Solanas, la neboda neta de Florencio.
S’equivocarà qui espere trobar en aquest volum una història detallada del maquis nascut a Vallibona. Aquest llibre és una altra cosa; és, sobretot, la història d’una cerca, la d’Elena Solanas, per esbrinar qui va ser en realitat aquella tia Teresa de qui sa mare i la seua tieta xiuxiuejaven i que, temps a venir, esdevindria una celebritat com la Pastora. Al llibre de Sembra hi ha el neguit inicial de no saber, però també l’esperança que s’obre a mesura que Solanas avança en la investigació i va situant noves peces de l’enorme puzle que és la seua història familiar.
Recorda, en certa manera, Les quatre vides de l’oncle Antoine, del periodista d’EL TEMPS i escriptor Xavier Aliaga. Tant en l’un com en l’altre el lector és invitat a acompanyar l’autor en el seu escorcoll per les interioritats familiars. En totes dues hi ha silencis i tabús que necessiten ser remoguts. I en totes dues, també, hi ha una tercera generació de nets (nebots nets, en aquest cas), que volen posar llum allà on només hi ha boira. Què és veritat? I què és mentida? “És ben comú això en la memòria històrica. En la generació directament afectada es va fer el silenci. En la següent, s’hi diu alguna cosa, però es calla; i és la tercera generació qui es fa les preguntes, obertament, i busca respostes”, reconeix Solanas.
La imatge de la portada ja és tota una declaració d’intencions. No hi ha la típica foto de la Pastora amb aquella mirada penetrant i trista que s’ha utilitzat fins a l’extenuació per referir-s’hi. Hi ha, en canvi, un primer pla de Florencio Pla Messeguer, amb un mig somriure, reposat, una foto que es va fer durant la seua estada a la presó, entre els anys 1960 i 1977, després d’un judici d’una imparcialitat dubtosa. “La tria de la foto és intencionada. El que m’agradaria és que la gent fora capaç d’anar més enllà del mite, que pogueren vore Florencio com el que va ser: un pastor que per les circumstàncies de la vida va participar en el maquis”, explica la seua neboda neta, que en tot moment evita referir-se a ell com a Teresa, el nom que els seus pares li van donar en nàixer.
“M’agradaria que el llibre contribuïra a humanitzar-lo, treure-li el morbo i totes les injúries que, sobre ell, va vessar la premsa groga durant el franquisme. Vull que el llibre serveixi per tornar-li la dignitat robada a ell i també a la família”, explica Solanas. En el llibre, l’autora explica com els seus avis van ser empresonats durant tres anys pel seu vincle familiar amb la Pastora. També sa mare, amb només 10 anys, va ser interrogada tota una nit per la Guàrdia Civil. “Són experiències que els van haver de marcar per tota la vida i que els va amarar d’una por profunda. Quan he sabut això, m’he explicat moltes coses del comportament de la meua àvia”, reflexiona.
Al volum de Sembra, Solanas explica com va començar a encendre les llums d’aquella cambra fosca que era la seua història familiar, l’any 2004. Fou, però, en 2009, que va començar a veure certa claror, amb motiu de la publicació de La Pastora: Del monte al mito, de Josep Calvo, el primer llibre que començava a rescabalar la figura d’aquest maquis. Aquest periodista sabia de l’existència de les descendents de Florencio, s’hi va entrevistar i va invitar-les a la presentació que va fer a Vallibona, l’agost de 2009.
Elena hi acceptà, a pesar que a casa li havien advertit en més d’una ocasió que allà no els volien. “Vam anar sense dir res a ningú i preparades per la pitjor. Vam entrar a la sala de l’antic ajuntament, vam saludar el senyor Calvo i ens vam asseure”. Quan va acabar la seua presentació, l’escriptor va anunciar que en la sala hi havia unes descendents de Florencio. Elena s’alçà i pronuncià unes paraules.
“Es va fer el silenci. La gent es va quedar sorpresa, però tot seguit van començar a aplaudir. Va ser meravellós. Els veïns de Vallibona no coneixien la nostra història i van quedar impactats”. Fou un punt d’inflexió en la relació entre la família i aquest diminut municipi enclavat entre muntanyes. Les recances i l'odi, si és que mai havien existit, s'havien dissipat. De resultes d’aquella primera trobada es creà l’Associació Amics de Florencio Pla Meseguer, la qual ha treballat per dignificar la seua figura i ha creat la Festa de Florencio.
El 2011 se succeïren, també, dos fets notables. El primer va tenir lloc al gener, quan es va fer públic que la guanyadora del Premi Nadal havia estat Alicia Giménez Bartlett, per Donde nadie te encuentre, una ficció que tenia com a protagonista Florencio. De resultes d’això, la popularitat del personatge reviscolà i el programa de Canal 9, Dossiers, hi va fer un documental. “En aquell moment en què començava a encaixar les peces, veure a la televisió aquell reportatge em va impactar molt. Va ser molt colpidor veure per primera vegada imatges de la cova de l’Àguila de Xert, on mon tio es va amagar tot sol durant dos anys”, escriu.
S’hi succeïren, en els anys següents, llibres que, com Maquis i masovers: Entre la resistència, la supervivència i el terror (2018) i Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià (2016), de l’historiador Raül González Devís, ajudaren a la família a emmarcar el paper de Florencio dins l’Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó.
Encara, els darrers anys, s’ha succeït una explosió de manifestacions artístiques que han contribuït a la difusió del personatge, més enllà del mite. Hi ha les peces teatrals Instruccions per no tenir por si ve la Pastora, de la Ravalera Teatre, i Cor de xiquet, de Laura Sanchis. I la cançó que li van dedicar els Ebri Knight al seu disc Foc.
Elena, a més, és una de les cares de No s’apaguen les estreles, el documental de David Segarra i Xavi Sarrià, que acompanyà el darrer espectacle musical d’aquest últim. Fou allà, en aquella trobada, que Solanas explicà al músic i editor que estava documentat tot el procés de cerca que estava desenvolupant per conèixer més bé qui va ser son oncle. “Volia deixar-ho escrit per als qui vinguen darrere, perquè no hagen de buscar a les palpentes, com m’ha passat a mi. No m’havia passat pel cap publicar-ho”. Sarrià, fundador de Sembra, l’animà a compartir la seua lluita més enllà de l’àmbit familiar. D’alguna manera, Florencio havia esdevingut un símbol col·lectiu. Solanas s’ho rumià i va fer el pas, sobretot perquè està convençuda que “la recuperació de la figura de mon tio hauria de ser un esperó per recuperar més històries silenciades”. El resultat és Florencio Pla “La Pastora”: La dignitat robada. Aquest mateix dijous és presentarà a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Després serà el torn de Tarragona i Barcelona. A continuació, clar, Vallibona, on un fa 106 anys va nàixer Florencio Pla.
---------------------------
LA METAMORFOSI DEL CABANIL
Teresa Pla Messeguer va nàixer el 2 de febrer de 1917 al mas de la Pallissa, a Vallibona. Era la germana menuda d'una família nombrosa on ja hi havia sis germans. Orfe de pare des dels tres anys i de mare des dels disset, també va veure morir tots els germans mascles. Criada en un ambient rural, va haver de guanyar-se la vida com a pastora i jornalera. Per les seues formes masculines, molts la conegueren en aquella etapa com "Teresot". Amb només 19 anys, va presentar-se com a voluntari per anar a la guerra civil per escapar del rol femení i aconseguir documentació masculina. No ho aconseguí, però, i va continuar en les tasques agràries.
Fou el 1949 quan Teresa va decidir passar-se al maquis. Fou, una qüestió de vida o mort, per a ell. Francesc Gisbert, el masover per al qui treballava com a pastora al mas del Cabanil, havia estat detingut i assassinat per la Guàrdia Civil per haver ajudat els maquis del 23è sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó. Ell hauria estat el següent, així que va decidir passar-se a la insurgència. Fou l'ocasió per abandonar l'errònia identitat femenina que li havien donat. Entre els companys es va fer anomenar Florencio. El seu nom de guerriller fou 'Durruti'.
La seua participació en la guerrilla fou, tanmateix, efímera. Segons explica Raül González Devís en el pròleg, ja l'any 1950 va decidir desertar, junt a un altre company, Francisco, per formar la seua pròpia partida. Participà en diverses accions, algunes de les quals es van saldar amb morts, tot i que, segons sembla, Florencio va tenir un paper secundari. Mort Francisco, el 1954, durant un assalt a Tortosa, Florencio va romandre sol i desproveït de qualsevol ajudar durant dos anys entre la serra de l'Espadella, a Xert, i el barranc de Vallibona, fins que el 1956 fugí a Andorra, on es va guanyar la vida com a pastor i en el contraban de tabac.
El 1960, però, un conegut el va delatar i va ser detingut per la Guàrdia Civil i posteriorment jutjat en dos consells de guerra. En primera instància fou condemnat a la pena de mort, per bé que aquesta fou commutada per trenta anys de presó. El 1977, després de la mort de Franco, se li va concedir l'indult. A la seua eixida, Florencio evità contactar amb la família perquè, segons sembla, no els volia perjudicar.
Marino Vinuesa, un funcionari de presons amb qui havia coincidit al penal de València, l'acollí a casa seua. El 25 de març de 1980, va aconseguir un DNI on se'l reconeixia com a home. Mentrestant, les seues nebodes van tractar de trobar-lo però van desistir de fer-ho després que una coneguda els assegurara que havia mort. No era veritat, però. Florencio va viure a Olocau (Camp de Túria), on tenia la residència Vinuesa, fins la seua mort, l'1 de gener de 2004.