La torre Ebri, al terme municipal de les Coves de Vinromà, queda aquests dies com suspesa entre coto-en-pèl. «Per Sant Valentí, l’ametler a florir», diu la dita. I és ben veritat. En les dues últimes setmanes, les flors nívies i rosa han esclatat i ofereixen un paisatge oníric. Des d’aquest punt es pot gaudir plenament. La torre Ebri està sobre un turó enmig del que en aquest poble de la Plana Alta es coneix com la partida dels Plans. El nom parla per ell mateix: és, amb diferència, la part més plana de les Coves, un espai on se succeeixen bancals i més bancals. Predomina l’ametler (de marcona, una de les varietats de més qualitat del mercat), però també hi ha bona cosa de garroferes, un altre producte que, en les darreres campanyes, ha donat alguna alegria a l’economia dels agricultors locals.
Aquest paisatge de secà tan característic del minifundi valencià, que avui està en plena producció, tanmateix, podria tenir els dies comptats. Just en aquest punt, uns inversors (Akuo i Premier, francès el primer, xinés el segon) plantegen el desenvolupament d’una megacentral fotovoltaica sobre una superfície de 472 hectàrees. Magda, l’han batejada. La partida dels Plans, que diverses generacions de covarxins han llaurat i custodiat al llarg dels segles, quedaria sepultada sota una catifa de plaques solars. En total, en serien 250.000 sobre una superfície equiparable a 600 camps de futbol.
Les autonomies no tenen competències per decidir sobre les plantes d'energies renovables de més de 50 MW.
Quedarien també afectades diverses explotacions d’agricultura ecològica, una formatgeria de productes artesans, així com diverses granges de porcí disperses pel territori, ací i allà. Ací, hi ha, per tant, vida i un moviment econòmic arrelat a la realitat d’aquesta terra de secà. La possibilitat d’instal·lar ací un megaparc, doncs, havia semblat als veïns i veïnes del tot inversemblant.
Fins que a principis de febrer van saber, a través de la premsa, que el Ministeri de Transició Ecològica havia publicat una declaració d’impacte ambiental (DIA) favorable a la implantació de Magda. «No és que estiguem contra les energies renovables. Estem en contra de les megaplantes», resumeix Carmen Barreda, veïna del municipi i membre de Nostra Terra, una associació creada fa un any a la vista que els cants de sirena dels inversors sinofrancesos se substanciaven. La publicació de la DIA ha caigut com una bomba a la Plana Alta i a les comarques de Castelló. Aquest diumenge, de fet, hi ha prevista una manifestació al municipi. L'anunci per part de l'empresa promotora, aquesta mateixa setmana, en el sentit que només tenen previst ocupar 250 hectàrees amb plaques solars, és vist amb desconfiança en el municipi. Temen que només siga un globus sonda per desactivar les protestes.
Ombres competencials
La detonació s’ha deixat notar també als despatxos de la Generalitat. Perquè tant la Conselleria de Política Territorial, com la d’Indústria, com la de Medi Ambient havien presentat informes contraris a la implantació de Magda a les Coves de Vinromà. La DIA suposa, doncs, una desautorització a l’Administració valenciana. L’endemà de la publicació, tots els partits que conformen el Botànic van reclamar al Ministeri una rectificació. De moment, la Conselleria de Transició Ecològica, comandada per Isaura Navarro, ha remès una carta a Teresa Ribera per tal que reconsidere la seua posició. A la Generalitat hi ha molt de malestar per la nova envestida de Teresa Ribera als interessos valencians.
Magda no és, a més a més, un cas aïllat. A Requena, Villena i Monòver es repeteix el patró de les Coves: Transició Energètica ha donat llum verda a la DIA de projectes de plantes fotovoltaiques que disposen d’informes negatius de diversos departaments de la Generalitat Valenciana. A la capital de la Plana d’Utiel, la companyia Ignis, que disposa d’una cartera de 5,5 gigawatts de plantes eòliques i solars a Espanya, té previst implantar una central solar sobre 250 hectàrees. La zona compta amb el reconeixement de paisatge de rellevància regional i hi està vinculada la marca Terra Bobal.
La situació és especialment dramàtica a les Valls del Vinalopó, on diverses companyies (vegeu el mapa) plantegen projectes que sumen l’ocupació de més de 700 hectàrees. També en aquest cas, el Ministeri de Transició Ecològica hi ha donat llum verda, a pesar dels informes en contra de la Generalitat Valenciana. Ni a Catalunya ni a les Illes s’ha donat una circumstància similar.
«S’està demostrant molt poc respecte. Madrid viu d’esquena al territori. El Ministeri està facilitant un model energètic extractivista, amb una visió molt poc holística de la transició ecològica», lamenta Imma Orozco, secretària autonòmica de Política Territorial de la Generalitat Valenciana.
Transició neta, transició bruta
El model de transició energètic és, a hores d’ara, una qüestió que genera molt de debat. En l’horitzó de tothom hi ha els objectius que s’ha marcat la Unió Europea: el club comunitari vol que el 40% de l’energia consumida a la UE procedisca de fonts netes per a l’any 2030. La qüestió és, però, com concretar aquesta transició, sobretot a la vista del tsunami de projectes que han emergit els darrers cinc anys.
Les turbulències generades per la invasió russa d’Ucraïna i la necessitat de la Unió Europea de superar la seua dependència del gas rus no han fet altra cosa que accelerar el procés. De fet, la mateixa Unió Europea va aprovar la tardor passada un reglament amb l’objectiu d’accelerar la instal·lació d’energies renovables. Fet i fet, ha provocat que molts grups industrials, però també inversors, s’interessen per aquest camp de negoci. La pluja de companyies que en els darrers dos anys han presentat projectes en aquest àmbit davant l’Administració no ha cessat.
Així les coses, fa tot just fa un mes va tindre lloc a València una manifestació convocada per la Coordinadora Valenciana per una Ubicació Racional de les Energies Renovables —entitat que agrupa una quarantena d’entitats—, on es reclamà a les administracions que rebutgen els grans projectes renovables i la seva distribució equitativa pel territori. O, el que és el mateix, que no siguen les àrees rurals les que acaben inundades de parcs solars i molins de vent per alimentar energèticament les ciutats.
La Generalitat ha donat llum verda al 57% dels projectes de renovables que li han presentat; l'Estat al 83%.
Aquella mobilització va celebrar-se a molt pocs dies del 25 de gener. La convocatòria no era casual. Aquella data era el límit que les administracions tenien fixada per donar resposta a les sol·licituds de les empreses promotores. Aquell dimecres 25, en una roda de premsa, Ximo Puig va explicar que la Generalitat havia donat llum verda a 61 projectes, d’un total de 107. És a dir, havia donat el vistiplau al 57% del total de candidats, cosa que significava sumar 1.356 megawatts nous al mix energètic del País Valencià.
Ara bé, a la Generalitat només li correspon gestionar les iniciatives de menys de 50 megawatts. D’acord amb la legislació vigent, és a l’Estat a qui li pertoca decidir sobre les iniciatives de més de 50 megawatts, és a dir, les de més grans dimensions i, per tant, més impacte. En el cas valencià, el Ministeri de Transició Energètica ha donat llum verda —a través de la publicació favorable de la DIA— a 20 projectes, mentre que n’ha desestimat quatre. És a dir, ha donat via lliure al 83% dels candidats, els quals sumen una potència de 2.115 megawatts.
Una volta aprovats, la Generalitat, per una banda, i el Ministeri de Transició Energètica, per l’altra, han de dur a terme els tràmits administratius escaients fins a la instal·lació final, cosa que en la pràctica deixa molt poc de marge a la Generalitat per impedir la instal·lació de grans megaplantes.
Per a Imma Orozco, aquest és un sistema «pervers», perquè manlleva a l’autonomia la capacitat de decidir sobre l’ordenació del seu territori. Els informes negatius que havien emès les diferents conselleries en relació amb alguns dels projectes —preceptius, però no vinculats— no han estat tinguts en compte per Transició Energètica. Ha passat a les Coves de Vinromà, a Requena o les Valls del Vinalopó. «El nostre criteri ha demostrat que plantes no tan grans poden tindre cabuda de forma conciliadora amb el territori. En canvi, el criteri de Ministeri, que és molt més permissiu, genera conflictes amb el territori», lamenta la secretària autonòmica d’Ordenació del Territori, que recorda, d’altra banda, que l’aposta pel foment de l’autoconsum ha possibilitat incorporar 472 megawatts de potència en aquesta modalitat.
Un sistema solar de competències
«En matèria de regulació energètica hi ha molt de centralisme», assegura Alba Nogueira, catedràtica de Dret Administratiu de la Universitat de Santiago de Compostel·la. La Constitució, d’una banda, i el Tribunal Constitucional (TC), a través de reiterades sentències, d’una altra, han deixat establert que és a l’Estat a qui li pertoca legislar i gestionar en aquesta matèria i no a les autonomies.
Alba Nogueira: "En matèria de regulació energètica hi ha molt de centralisme"
De forma general, sempre s’ha entès que aquelles plantes amb una capacitat de potència de més de 50 MW subministren energia més enllà de les seues fronteres autonòmiques, per la qual cosa és a l’Estat a qui correspon la seua gestió. Les sentències del TC són clares i només obren un xicotet badall en cas de poder demostrar que l’energia es consumirà exclusivament dins la mateixa autonomia. El TC també va dictaminar en contra la capacitat decisòria de les autonomies quan aquestes —com va passar en el cas de Catalunya— van legislar per prohibir el fracking dins el seu territori.
«En quasi totes les sentències en matèria energètica, el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació molt expansiva sobre el títol competencial estatal. Això permet que el marge de regulació estatal siga molt ampli, no només amb normes amb rang de llei, sinó també amb previsions reglamentàries. S’ha arribat a l’extrem que són un excés», assegura Nogueira. «Al marge del debat jurídic, hi ha un debat polític —exposa Andrés Boix Palop, que és professor de dret administratiu de la Universitat de València—. En aquest sentit, és una barbaritat que es lleven de soca-rel les competències autonòmiques en paisatge i territori. Això va contra la dinàmica competencial».
A parer de Boix Palop, caldria que els informes de les autonomies, que ara són només preceptius, foren vinculants. Igual que passa amb les plantes fotovoltaiques, la Generalitat Valenciana ha emès informes contraris a la línia d’evacuació que Forestalia vol fer passar per la comarca dels Ports per traslladar l’energia generada en els megaparcs de l’Aragó. De res no han servit, però, els informes: Ministeri també hi ha donat llum verda.
Autopista al futur?
En tot cas, Alba Nogueira recorda que el reglament aprovat per la Unió Europea està provocant que la urgència per expandir les energies anomenades netes passe per sobre de la salvaguarda d’espais protegits. Ja no cal dir dels criteris d’ordenació del territori. «S’ha generat una autopista per a la instal·lació de renovables amb molt poques restriccions», explica aquesta experta.
Nogueira compara la dinàmica actual amb el que va succeir amb les infraestructures de telefonia, quan es va manllevar als municipis la competència per autoritzar la instal·lació de torretes. «Aleshores es va eliminar aquesta competència per evitar que les companyies trobaren obstacles —explica—. La història sempre és molt semblant: les grans operadores de serveis, de telecomunicacions o energia xiuxiuegen a l’oïda del legislador estatal i aconsegueixen que l’expansió es dissenye segons el convé».
El marge de maniobra de l’autonomia, doncs, és molt limitat, per bé que diferents departaments de la Generalitat ja estudien com plantejar batalla. «Hi ha un problema greu de governança», avisa Imma Orozco, que no s’està de lamentar les pressions que reben de les empreses. A les Coves la por del veïnat és que es declare la utilitat pública de Magda.
Al capdavall, a Madrid entenen que projectes com aquests són indispensables per avançar cap a la descarbonització. Els afectats calculen que, en cas de tirar endavant, caldria talar 60.000 arbres. Si es comptabilitzen les línies d’evacuació, 260 parcel·les quedarien assolades. «És aquesta la transició ecològica que volem? —es pregunta Carmen Barreda—. És això el que volem deixar-los als nostres fills?». En el passat, els veïns de les Coves ja aturaren la instal·lació d’un gran abocador. Fou una lluita aspra, contra corrent. I la guanyaren. Ara volen que aquesta història de resistència es repetisca.