Tot i que la frase feta sol ubicar el límit oriental de la llengua catalana a Maó, 350 quilòmetres a l’est, a Sardenya, hi ha la ciutat de l’Alguer. Es tracta d’un dels territoris que va ser incorporat a la corona catalanoaragonesa, repoblat per catalans al segle XIV i controlat pel Piemont des del XVIII, després de la derrota de la Guerra de Successió.
A la segona meitat del XIX van coincidir dos fenòmens ben distints, però que van tindre conseqüències simultànies a l’Alguer. D’una banda es produïa la unificació italiana, que incorporava tot Sardenya al nou regne. De l’altra, la Renaixença feia revifar la cultura catalana després de segles d’adversitat, i l’interès pels territoris de parla catalana es multiplicava. L’Alguer n’era un, i l’arqueòleg Francesc Martorell, especialitzat en la Grècia clàssica i en les construccions talaiòtiques, va visitar la ciutat sarda l’any 1868 per a redescobrir les relacions entre l’Alguer i la resta del país.
Va ser la primera de moltes relacions que més tard protagonitzarien Manuel Milà i Fontanals o Eduard Toda i que culminarien amb la visita de dos intel·lectuals sards, Antoni Ciuffo i Joan Palomba, al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a l’octubre de 1906 a Barcelona i presidit per Antoni M. Alcover. Des d’aquell moment les relacions van ser constants, tot i que no tan intenses com les que han mantingut i mantenen les institucions de la cultura catalana amb altres territoris més pròxims. Aquesta llunyania geogràfica s’ha intentat compensar a través d’entitats com Òmnium Cultural o Plataforma per la Llengua, que disposen de seu a l’Alguer; i amb la Generalitat de Catalunya, que des de fa 15 anys hi compta amb una delegació.
És, precisament, aquest treball discret, però constant, el que ara comença a donar fruits. El síndic –l’alcalde– de l’Alguer, el centredretà Mario Conoci –del Partit Sard d’Acció–, va fer a través de l’Ajuntament una crida –impulsada també pel regidor de Cultura Alessandro Cocco– als pares i a les mares dels xiquets i les xiquetes que han de ser escolaritzats perquè s’animen a rebre classes de català i en català a l’escola. La situació de la llengua en aquesta ciutat de 45.000 habitants és delicada: un 30% dels veïns la parlen, i cal pensar que el context d’aïllament geogràfic i polític, sumat al context de globalització, no contribuirà a revertir la situació.
El context
L’Alguer es troba a l’extrem nord-oest de Sardenya, la segona illa més gran del mediterrani, que pertany a l’Estat italià i que és una de les cinc regions autònomes que compten amb un estatus diferenciat dins d’aquest país. Aquesta distinció política es deu, fonamentalment, a la seua condició insular, tot i que hi ha altres elements que hi han contribuït. L’independentisme sard no és l’opció política més generalitzada, però tampoc no és marginal, i alhora hi ha un sentiment insularista facilitat per la singularitat d’una illa que compta amb cinc llengües pròpies. Hi ha el sard, el sasserès i el gal·lurès. També el lígur tabarquí, que encara parlen els descendents dels habitants de la Tabarka africana, que van haver de ser rescatats de la invasió tunisiana a l’illa. Uns van ser traslladats a l’illa de Nova Tabarca, inserida a la circumscripció d’Alacant, i es van convertir en catalanoparlants a finals del XVIII. Els qui van ser reubicats a l’illa de San Pietro, al sud de Sardenya, conserven aquesta llengua autòctona reconeguda. Per últim, hi ha l’alguerès, tal com anomenen la llengua a Sardenya, sense que ningú no en discutisca la catalanitat.
La legislació sarda permet l’ensenyament d’aquestes llengües a l’escola, que depèn del desig dels pares i mares, que l’han de sol·licitar. Segons Gustau Navarro, delegat de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, la llei, que va ser aprovada al 2018, hauria d’haver entrat en vigor amb normalitat, però la covid va impedir-ne la concreció i la implementació. “Ara, superat el període de preinscripcions de l’any acadèmic, l’Ajuntament de l’Alguer, que és la institució responsable de cuidar la llengua catalana, ha consultat a la població si estava disposada a que s’ensenyés l’alguerès a l’escola”.
Aquesta campanya no parteix del no res. Des de fa anys entitats com Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua o d’altres vinculades només a la ciutat, com l’Obra Cultural Algueresa o l’Ateneu Alguerès, han fet pressió perquè el català s’incorpore a l’ensenyament i a la vida pública. I la pressió ha sigut tot un èxit, perquè més de 400 famílies han demanat que, en el pròxim curs, els seus fills i filles reben classes en la llengua autòctona.
Tal com explica Navarro, les lleis italiana i sarda obliguen les direccions escolars a atendre les peticions de les famílies quan demanen la inclusió de les llengües minoritàries, i els centres han de garantir un mínim d’hores per a ensenyar la llengua. Abans que acabe febrer està prevista una reunió convocada per l’Ajuntament, a la qual ha estat convidada la Generalitat, per a estudiar com es poden fer les proves pilot de la incorporació del català a l’escola. Navarro, preguntat per l’hostilitat previsible del Govern italià, ara en mans de la neofeixista Giorgia Meloni, apunta que aquest executiu està integrat “per distintes ànimes”, i que fins ara no hi ha hagut cap entrebanc. Recorda, alhora, que fins ara tots els governs de l’Alguer han mostrat certa sensibilitat envers la catalanitat, independentment del color polític. “El català no ha sigut mai un element central del programa de govern, però tampoc no ha patit posicionaments hostils. En tot cas indiferència, però res més”. De fet, la visita del president a l’exili Carles Puigdemont al setembre del 2021, que va començar amb la seua detenció –que va durar unes hores–, va despertar tota una onada de solidaritat, tant popular com institucional.
El delegat de la Generalitat a la ciutat sarda indica també que l’ensenyament de llengües minoritàries es garanteix a través d’un acord entre la Conselleria de Cultura sarda i el Ministeri italià d’Educació, i que l’ensenyament d’aquestes llengües no s’aplica de manera generalitzada, sinó centre per centre.
L’any passat ja es van fer els primers exàmens per a acreditar els docents en alguerès, i la ciutat en compta amb 32. No és una xifra insuficient, reconeix Navarro, però que enguany haurà d’augmentar després d’una nova convocatòria. Esteve Campus, president d’Òmnium Cultural a l’Alguer, celebra que “tot plegat sembla poca cosa, però és que abans no teníem res”, i vincula aquest pas a “l’interès i la sensibilitat de les famílies joves, que han fet un canvi de mentalitat gràcies, també, a l’empenta i a la influència de les entitats”.
Tant és així que aquest projecte, batejat amb el lema “en Alguerès, per una escola més rica”, n’ha sigut el resultat, i ha superat de llarg les previsions.
