Des de l’aparició de la música industrial en la dècada del 1970, els sons maquinals s’han incorporat a la producció de gèneres diversos, especialment la música electrònica i alguna derivada rock, com a estratègia immersiva, de creació d’atmosferes. El que ja no és tan habitual —per no dir inèdit, perquè mai ho és del tot— és incorporar aquests tipus d’elements a un operatiu acostat al folk i la música d’inspiració mediterrània. Mar Grimalt ho fa, però hi ha tota una narrativa al darrere que justifica la tria sònica.
A grans trets, el disc és una mena de revenja amb una contradicció vivencial. La fàbrica familiar és una font de records agradables, de jocs infantils amb els materials de la factoria. Amb els anys, tanmateix, amb la presa de consciència dels mecanismes del capitalisme, part d’aquella màgia es va esvair deixant espai al rebuig i el conflicte intern provocat per la imatge d’una illa, Mallorca, envaïda pel ciment.
“Amb aquest disc he volgut honrar la feina de la meva família que m’ha fet tenir la vida que visc i alhora m’he pogut reconciliar amb aquesta nina que jugava als caramulls de grava”, explica Grimalt. Veus de la família, per parafrasejar el títol d’un llibre d’Ignasi Mora, que hi són presents en dues introduccions en què apareix la veu del pare i de la mare, respectivament. Tot i que el disc no va de contar aquesta història: “Aquest treball neix d’un crit per rompre la cuirassa i trobar l’espai propi des de l’estructura que el sosté”.
“Vibrats i pretensats”
Val a dir que prescindint del relat el disc continua sent una experiència suggeridora, però amb l’explicació s’entén molt millor d’on sorgeix un tema com “Vibrats i pretensats”, el single d’avançament i que fa referència en el títol a l’activitat concreta de la fàbrica familiar. Presentació que conté l’essència del treball, amb la veu de Grimalt vagarejant primer i expandint-se entre sons de màquines i arranjaments electrònics. Amb una lletra angoixant: “Ses cèl·lules intracranials / vibren amb una inèrcia brutal / i no les puc aturar / Partícules subepitelials /xoquen per amunt i per amunt i per avall / sa pressió les domina”.
Més amable, però sense perdre el to enigmàtic, és “Dedins”, un tema vestit amb una certa nuesa, no exempta de detalls, què fa brillar el fraseig d’arrels de Grimalt. El mant perfecte per a una imatge bellíssima: “Ara que te mous / amb es ulls tan clucs / deixes es llençol / impregnat de tu / mentres te desfàs”. Moment eteri perllongat en “Vessar”, una cançó plena de capes.
“Recull de versos”, sobre una composició del poeta Miquel Bauçà, hi incorpora el pandero quadrat de Biel Carbonell, percussió que acompanya un dels temes més folk del disc, amb claus de modernitat —la veu tractada de Grimalt— i un cert aire atàvic que recorda Arnau Obiols.
Després de tanta visceralitat, “Una capa, un dubte”, un apunt de cançó que no arriba al minut, introdueix un punt de senzillesa i dolçor, feliçment perllongat en “Reset”, un registre evocatiu que bressola la veu de la cantant. Amb una lletra bonica rematada amb tres versos finals d’Antonina Canyelles, una manera poc habitual d’inserir la poesia aliena en els textos propis.
Amb “Cançó final”, que arrenca assedegada, l’ambient torna a fer-se dens pel fons maquinal que acompanya els acords de guitarra i la veu de la cantant. Un tema sensacional que conté una única idea força (“Les coses no s’acaben quan tu te penses”), formulada amb sentiment i expressivitat, convidant l’oient a formular hipòtesis interpretatives.
I quan encara estem mastegant la cançó (permeteu-nos l’esforç segurament inútil de recomanar escoltar el disc en la seqüència proposada), Grimalt ens desperta amb la recitació d’uns versos de Damià Huguet en “La inutilitat” que enganxa amb una cançó aspra de nou, reflexiva: “Que de la feina en surt el cansament / que esquinça el cos com si vivint / no n’hi hagués a bastament”. Grimalt tanca la cançó trencant l’estrofa la segona vegada que la canta, acabant enigmàticament en “vivint” i deixant l’últim vers penjant. Ni una puntada sense fil.
“Espurnes i coralls” és la cançó que fa de fermall, resum una mica del que hem escoltat, un tema vibrant que barreja els sons maquinals amb l’esperit folk. I un remat com un colp de puny. Contundent com l’engrescador disc que hem escoltat.