Amb la gratitud, l'enveja canvia de signe i ens permet de fruir amb les obres que nosaltres mai no seríem capaços de produir. Obres que ens fan sentir més impotents o petits, és cert, però ara també agraïts i engrandits pel suplement d'ânima que ens aporten.
És el que sento davant aquest Inventari de jubilacions, on el ritme fluid dels pensaments acompanya el camí dels dies, i la cadència serena dels records es reposa en l'ordre de les paraules. «Paraules deia D. La Rochelle que viuen juntes com una nació unida i forta: d'això se'n diu sintaxi, això pot ser també com l'amor entre els ciutadans.» Espinàs és un autor d'aquesta mena: escriptor i ciutadà tot d'una. Espinàs, ell mateix ho reconeix, pensa ja en paraules, en sentències acabades que ens duen de la mà, assossegadament, sense que res vingui a trencar-nos les oracions... És, no cal dir-ho, exactament el contrari del que em passa a mi. Jo que no penso en paraules sinó, en el millor dels casos, amb elles, ensopegant amb les frases, lluitant amb els adverbis, a batzegades. El meu batec mental no és el sintàctic; les imatges o angúnies que m'abasseguen no es deixen enfilar elegantment en un llenguatge que no sé usar sense forçar. Vet aquí doncs què em descobreix aquest llibre del meu personal «Inventari de Jubilacions»: que ja em puc anar acomiadant d'acabar mai d'escriure bé.
Potser no és gaire adient, en un pròleg, començar parlant d'un mateix; però és que amb aquest llibre no es pot fer gaire res més. Cada un dels seus judicis o descripcions ens interpel·len personalment i ens fan sentir, com ara en el meu cas, seduïts pel to, distants del seu tarannà, identificats amb mol-tes de les experiències i dèries que s'hi expressen, aristarcs a algunes de les seves constants.
Comencem, si us sembla, per una d'aquestes constants. No és pas que jo cregui que cal anar pel món emplenant-se la boca de grans mots --Amor, Justícia-, ni posant-se sempre al servei de grans Causes. De fet, penso com l'Espinàs que tant el pudor com el rigor aconsellen aturar-se un mot abans del Bé o de la Veritat, més que no pas empastifar-los amb massa adjectius bufats. Però renegar de les especulacions metafísiques no vol pas dir tampoc idealitzar les comunes. Que no calgui fer volar coloms no significa que calgui dedicar-se sistemàticament a abatre'ls. Car llavors passaríem a una altra mena de fanatisme: el fanatisme del posar les coses al seu lloc, el sectarisme de la rebaixa i de la ironia burleta tant i tant del nostre país. D'un país on tot sovint es contesta amb un «doncs jo diria que, d'alguna manera, és una mica com si...», i vinga subjectius, condicionals i miquetes. Un país que ha d'acabar de descobrir que hi ha tanmateix un espai entre el superhome de Nietzsche i l'home que hi suca ironitzat per Carner, entre el «Destino en lo Universal» i el capitalisme de guardiola, entre l'hidalguisme grandiós i l'ètica de les miquetes, entre l'epica delirant i la poètica de rodolins, entre l'idealisme bufanúvols, en fi, i l'empirisme de boletaire. «Defugiu les especulacions poètico-místiques!», ens han dit fins i tots els nostres millors tedrics. Però, a l'hora de fer ho, no han dubtat a manegar-se una autèntica metafísica del tocar de peus a terra: la miquefísica del realisme oftàlmic i de les coses tal com són.
I dic tot això perquè entre aquests metafísics del tocar-hi i no volar, crec que hi destaca Espinàs com el menys especulatiu i el més civilitzat. Al capdavall, de Fuster se n'ha de venir de Sueca, i Pla és, com diu el mateix Fuster, un kulak de mas. Espinàs, per contra, es mou entre Aragó i Consell de Cent, i aquesta condició d'«eixamplita» transforma aquell admirable però feréstec escepticisme en una irònica urbanitat... Com ells, tanmateix, Espinàs s'ha vist sovint obligat a veure (i viure) el món en forma d'articles. Un país ben peculiar el nostre, penso ara, on els articulistes han estat i sovint són encara els seus intèrprets més articulats.
Espinàs canvia així el to o el registre, però no les regles d'aquell gènere miquefísic, que ell domina a la perfecció. I com que una de les lleis del gènere diu que cal ser hipotètic amb tot el que és Absolut, però categòric amb tot el que és contingent, Espinàs no dubta a definir la nit com «la goma d'esborrar el dia» o la tarja de presentació com «l'escut protector contra l'anonimat». Ni té tampoc cap escrúpol de llevar-se a les onze per a «incorporar-se al dia quan ja està perfectament fabricat» -cosa que, per altra banda, només pot escandalitzar, segons ell, els qui tenen encara una «moral preelèctrica». Ara, sobre l'Amor o la Mort, el gènere ens diu que només se'n pot parlar amb el to menor i anticlimàtic del qual Espinàs és un mestre consumat. La condició humana? Parlem més aviat de «les condicions humanes d'infinita varietat». Que som, al fons del fons?: «si, al capdavall, som una cosa (i això no és segur), som el que sembla que som als altres». La «neutralitat sentimental» no és doncs per a Espinàs una condició: és més aviat una opció, una vocació des de la qual repel leix la pornografia sentimental i la incontinència verbal més encara que la merament fisiològica. I com és que gosen dir-se «poetes» i confessar-se «sensibles»?, es demana Espinàs. Dir-se'n és ja una mostra de no ser-ho; declarar-se «sensible» és un intent de «transformar la deficiència en aristocràcia» conclou. I és en aquesta mateixa vena que jo sempre he pensat que ha de ser molt, molt tèbia la sensibilitat –o la sexualitat– que no tingui gens de pudor a manifestar-se.
Però són moltes les observacions d'Espinàs que jo podria o voldria- haver escrit: «qui és sincer pensa en un mateix, qui menteix pensa en els altres»; «l'amistat és el sentiment deslliurat de coacció (...), l'amic és per a ser usat i perquè ens usi»; «l'exercici físic i el sedentarisme tenen en comú que creen hàbit», «per sobreviure cal defensar-se dels estímuls». Com són moltes les dèries o fixacions en les quals em reconec: el treballar a casa i, tanmateix, no patir la «síndrome del dentista»; viure la nit com a temps no estructurat, Iliure, altre; deixar que les cartes, invitacions i convocatòries es vagin acumulant fins a negar-se en un mar depapers sobre la taula; no tenir a casa un lloc, una butaca, un objecte «propi» (i en això penso que fins i tot el guanyo, ja que escric a mà i no tinc ni la «meva» màquina d'escriure). Seguit de coincidències, principals o trivials, que no es refereixen tant a unes idees abstractes com a una manera de ser particular, i que em produeixen una sensació de complicitat i també de continuïtat amb l'autor. ¿Es tracta potser d'aquella «immortalitat de la nostra visió parcial del món» que creia descobrir Joan Crexells en aquest país? Prou que ho voldria creure.
Inventari de jubilacions està escrit a aquella altura de la vida quan les esqueles es comencen a llegir amb un posat diguem-ne professional. Que som aprenents de cadàver, que la vida és una mort diluïda, això ho sabíem de sempre. Però ara sen-tim, a més, que ens agafarà inevitablement a contrapeu: que la mort no és tant l'acompliment com el simple escapçament de la vida; episodi terminal més que no pas acte final. I bé, això és el que mira de pal·liar Espinàs amb aquesta sèrie de jubilacions que semblen voler furtar a la mort el dret a sorprendre'l i executar-lo: «Però si tot just serà una jubilació més! –sembla que ens digui–. Un cop curat del seny i dels adjectius, de l'ambició i del bigoti, de la gimnàstica i de la impaciència, què es pensa encara que pot venir a llevar-me?»
Jubilat de voler comprendre-ho tot, Espinàs s'acontenta ja tot just a entendre una mica; a «fer-se amic de les coses sense voler ser-ne l'amo». Jubilat del desig encegador, dels miratges i els paranys que l'espècie ens posa per les seves necessitats, l'autor es pot permetre recuperar un esguard lúcid i serè que sembla apropar-se ja «a la peresa divina, a la vida feliç de les plantes i les flors» (Jean Paul), tot conduint-se cap a una mena de «mort natural». «La mort natural o veritable –escriu Valéry– és aquella que es produiria degut a l'exhauriment total de les possibilitats del sistema d'un home individual. Totes les combinacions interines de les seves capacitats parcials s'haurien esgotat entre elles. S'ha dit a ell mateix tot el que sabia.»
Val a dir que jo no segueixo aquí Valéry (i un dia hauré d'escriure contra aquesta «mort natural»), de la mateixa manera que no comparteixo l'esma jubilatòria d'Espinàs (o hauria d'haver començat per jubilar-me de fer pròlegs). Penso, ben al contrari, que la nostra dignitat está a morir sense haver-ne après i sense haver deixat de ser joguina dels nostres, dels altres. Però penso també que la «metàfora» espinasiana de les jubilacions exposa bellament i justa aquell moment de la vida en què a la diàstole de l'acció ha de seguir la sístole del recolliment. Metàfora tan més escaient a un home polièdric i polifacètic com l'Espinàs, qui sempre s'ha resistit a «comprometre la vida en una feina».
Aixi és com, l'hora arribada, aquest «home de fer feines», prou jove i vital encara, endega el seu inventari de jubilacions, traça un itinerari d'excedències i ens engega una proposta a tots els qui haurem de fer el mateix camí. Un itinerari i una proposta que evita l'estaborniment del Thomas Mann de La muntanya màgica, però que tampoc cau en el divertissement dels Pensaments de Pascal. Entre ambós pols, aquest llibre ens assenyala i ens interpreta la serena melodia espinasiana del despreniment.
XAVIER RUBERT DE VENTÓS