Si vostè pateix osteoporosi, li hauran recomanat que faça com les sargantanes i que estiga una estoneta al sol cada dia. Vint o vint-i-cinc minutets en seran prou perquè els seus ossos reben la vitamina D que tant necessiten.
Ara bé, no prove de fer-ho dins de casa. No s’hi val allò de posar-se al costat de la finestreta, amb els vidres tancats. S’ha evidenciat científicament que la radiació ultraviolada B, la que transporta aquesta vitamina, no és capaç de travessar-los.
Si no, li passarà com a Pedro Sánchez, que viu immers en una paranoia permanent: és aplaudit portes enfora i vilipendiat portes endins. Ell tampoc no nota els beneficis de la radiació ultraviolada. O, més en concret, de la seua política europea. Erigit en referent socialdemòcrata, la seua reputació exterior xoca amb la imatge tan negativa que arrossega entre una bona part de la societat espanyola.
En el Fòrum de Davos, el 17 de gener passat, Sánchez va criticar l’augment de les desigualtats davant un auditori poc acostumat a aquest tipus de discursos. Amb un llenguatge clar, sense artificis: “Els nostres ciutadans estan perdent poder adquisitiu, lluiten per trobar una feina decent, comprar-se la casa adequada i proporcionar una bona educació als seus fills. A molts d’ells els resulta impossible estalviar per gaudir després d’unes vacances ben merescudes, i encara més de tenir una jubilació decent o una assegurança mèdica privada. Mentrestant, el nombre de multimilionaris continua creixent i les grans empreses multinacionals no deixen d’incrementar els seus guanys, fins i tot a costa de la resta”.
En una conjuntura tan adversa, el president espanyol contraposava els patiments del ciutadà mitjà amb la voracitat de les “grans empreses” que paguen “zero impostos” perquè tributen en “paradisos fiscals” i es beneficien dels “forats en la regulació internacional”. I interpel·lava directament aquestes elits per tal de reduir els desequilibris en qüestió.
“Fa cent anys, quan el món encara era governat per les velles aristocràcies, demanar una cosa com aquesta hauria sigut ingenu i inútil, però les coses han canviat. Avui, molts de vostès procedeixen de la classe mitjana i treballadora, són líders elegits democràticament pels ciutadans, empresaris que han fet fortuna treballant fort”, va afirmar Sánchez, “i per això mateix saben que el sistema no és just, que està farcit d’injustícies i desigualtats”.
En el marc de la trobada, entrevistat per mitjans estrangers, el president espanyol va presumir de la contenció de la inflació —cap altre estat del continent no l’ha situada en el 5% l’últim any— que ha aconseguit el seu Govern, de la generació d’ocupació en un context global incert i de la rebaixa del preu de l’electricitat mitjançant l’anomenada excepció ibèrica.
Un full de serveis que en qualsevol altre país del món —“és l’economia, estúpid!”— segurament comportaria la reelecció presidencial, però que, en el cas de Sánchez, fa l’efecte que serveix de ben poc. La pràctica totalitat de les enquestes publicades els darrers mesos coincideixen a assenyalar que la suma de diputats de PP i Vox estaria per damunt de la majoria absoluta. No sols això, sinó que els populars ja somien amb un resultat que els deixe al llindar de la majoria en solitari, cosa que els evitaria de cogovernar amb l’extrema dreta.
Una setmana després de la glamurosa cimera de Davos, enmig d’una carretera de doble sentit de Cazalegas (Toledo), un veí teòricament molest amb la instal·lació d’un radar —fill de l’exministre filofranquista Ricardo de la Cierva— va aprofitar la seua aparició en un espai en directe de TVE per dedicar-li un “¡que te vote Txapote!” a Sánchez. Un crit, acompanyat de nombrosos improperis més, que de seguida va fer-se viral.
El ressò d’aquelles paraules va dur la trumpista presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, a pronunciar-les de manera literal en una resposta parlamentària al PSOE. I és que l’ofensiva política i mediàtica de la dreta i l’extrema dreta per doblegar els socialistes, Unides Podem i els seus socis parlamentaris ja és total. Una ofensiva sense límits.
Un lustre després de la moció de censura que va desallotjar Mariano Rajoy de la Moncloa, tots els ressorts estan a punt per posar fi a l’etapa de Sánchez. I en aquesta estratègia no hi mancaran recursos, ni que siga, com ja s’ha vist, homologant els socialistes amb ETA pels seus acords amb EH Bildu, acusant les ministres de Podem de complicitat amb els agressors sexuals que han vist reduïdes les seues penes, alertant que els corruptes es beneficiaran de la reinterpretació del delicte de malversació o justificant que un colp com el del Brasil no tindria conseqüències a Espanya gràcies a la nova redacció de la sedició.
Ara com mai, totes les extremitats de la dreta espanyola treballen en la mateixa direcció: convertir els comicis autonòmics i municipals en una primera volta de les estatals que arribaran en acabar 2023. I, així, la caixa de ressonància que és Madrid amenaça de posar fi a governs progressistes com el valencià i el balear, amb una gestió raonablement bona, i d’alterar el color de molts ajuntaments de tamany mitjà i gran.
L’esquerra, en canvi, acara la fase decisiva amb disputes que van consumint-la. La reforma de la llei del “només sí és sí”, la fredor entre Yolanda Díaz i Podem, les eixides de to —marcant distàncies amb Sánchez per preservar el càrrec— dels presidents socialistes de Castella-la Manxa i l’Aragó, l’omnipresència mediàtica de Pablo Iglesias, el previsible indult a l’expresident andalús José Antonio Griñán...
L’onada ultraconservadora —disfressada amb la pell de corder d’Alberto Núñez Feijóo— vol engolir-se Sánchez mentre ell confia que la presidència de la UE —el segon semestre de l’any— li proporcionarà la vitamina necessària per mantenir-se en el poder. Encara no deu saber que la radiació ultraviolada no sols no travessa els vidres. Tampoc no traspassa fonteres.