Ençà i enllà

Una bandera, molts tuits i cap escrúpol

Són molts els elements que conflueixen en un mateix objectiu: el reclutament de combatents per a l’Estat Islàmic. Així actua la intel·ligència de l’exèrcit més temut per Occident.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des del 2014, no hi ha hagut dia en què l’autoproclamat Estat Islàmic de l’Iraq i Síria (EI o DAESH utilitzant el seu acrònim en àrab) no hagi ocupat portades, articles o debats arreu del món. El fenomen és, sens dubte, d’una magnitud sense precedents: des de la seva victòria enfront les forces de l’Exèrcit Lliure Sirià i del Front Al-Nusra a la ciutat siriana de Raqqa (encara la seva autoproclamada capital) i la posterior total ocupació a partir del gener del 2014, l’EI s’ha convertit en una màquina de matar, governar i comunicar. Les tres potes formen part d’una estratègia de governança holística, que és una de les característiques més destacables de l’organització. No es poden entendre per separat, de la mateixa manera que no es poden analitzar per separat les accions del grup al territori que controla o a altres parts del món.

No és l’objectiu d’aquest article debatre les causes de l’aparició de l’EI a Síria i a l’Iraq, o comentar amb detall tots els angles d’aquesta organització. No obstant això, és important llançar algunes dades per copsar la magnitud del monstre, tant des d’un punt de vista territorial com virtual, en el seu moment d’apogeu pels volts de principis del 2015 després de l’ocupació de Mossul i la proclamació del califat. 

Aleshores, l’EI controlava gairebé 100.000 quilòmetres quadrats entre Síria i l’Iraq, i tenia sota el seu control uns 11 milions de persones; comptava amb més de 30.000 combatents, una xifra que supera la de l’exèrcit de Madagascar; produïa una mitjana de 50.000 barrils de cru, quantitat semblant a la de Bahrain; generava al voltant d’un milió de dòlars diaris gràcies a les vendes de cru, rescats, impostos i altres activitats econòmiques; i, finalment, però no menys important, tenia com a mínim 46.000 comptes de Twitter favorables que disseminaven els seus missatges per la xarxa.

El projecte de l’EI ha tingut des del primer dia un dels seus pilars fonamentals en la comunicació i la propaganda. Aquests elements són clau per fer arribar el seu missatge, treure’n rèdit i guanyar adeptes. És l’entramat comunicatiu, lligat a una estratègia de governança i condicionat pel desenvolupament de la guerra a Síria i a l’Iraq, el que cal desgranar per entendre-ho tot plegat.

“No escoltis sobre nosaltres, escolta el que diem nosaltres”

És important recalcar que les estratègies de comunicació i propaganda de l’Estat Islàmic han de ser enteses en el marc d’una voluntat molt determinada per part de l’organització de “romandre i expandir-se”. És, per tant, un eix més dins d’un programa de governança holístic que ha estat aplicat de manera molt concreta a les ciutats ocupades per l’EI. I que es basa en tres grans eixos: exerció de la violència i la coerció; generació d’un discurs i d’una cultura política sobre uns determinats posicionaments ideològics; i la provisió de serveis públics i l’administració del territori. És en aquesta voluntat de romandre, governar, socialitzar i expandir-se en què s’ha d’abordar la qüestió de com comunica l’EI, quins són els eixos discursius que usa per adreçar-se a les seves diverses audiències i quins són els canals i les estratègies emprades.

Imatge propagandística de l’Estat Islàmic. Els muntatges heroics, la fermesa de les seves postures i les seves armes transmeten una seguretat difícil de rebatre.

De fet, a l’hora d’afrontar el debat de com es pot fer front a la propaganda de l’Estat Islàmic, és transcendental recordar aquest últim element: el seu discurs no es consumeix només online. La seva maquinària narrativa no va dirigida només a les audiències internacionals, malgrat que a casa nostra és el que més ens preocupa, sinó que en ciutats com ara Raqqa la seva propaganda és total i permanent: en diaris, ràdios, revistes electròniques, cartells... En una situació d’absència de qualsevol altre discurs o canal informatiu, la socialització en el terror i l’extremisme és el pa de cada dia. I la realitat es manipula i deconstrueix en dosis petites però constants de contingut propagandístic adulterat.

Des d’un punt de vista formal, són les diverses oficines provincials les que generen contingut propagandístic i el fan arribar a la direcció central de l’autoproclamat califat. A més d’aquesta xarxa d’oficines provincials de comunicació, l’EI compta amb un seguit d’entitats associades que són clau en la producció i difusió de contingut propagandístic: la fundació Al-Furqan, la fundació Al-Itisam, el centre audiovisual Al-Hayat, la fundació Ajnad, la ràdio Al-Bayan i l’agència de notícies Amaq.

A grans trets, cinc són les característiques que defineixen les estratègies de comunicació, narrativa i propaganda de l’EI. Primer, ens trobem davant d’un volum de producció molt elevat, difós a través d’una sèrie d’oficines de comunicació situades a les províncies que l’EI ha marcat com a part del seu territori. Segon, s’utilitzen tots els mitjans que brinden les noves tecnologies per fer el seu missatge adaptable a tots els formats, des de vídeos amb gràfics d’alta qualitat fins a vídeos breus difosos per Twitter o recopilatoris d’imatges difoses a través d’altres plataformes digitals. En tercer lloc, amb el volum de contingut generat i la penetració a tots els canals possibles, l’EI busca fer palpable la realitat sobre el terreny arreu del món (el califat ara i aquí), intentant així prendre la davantera en una espècie de guerra psicològica virtual. Com a quart element, cal mencionar l’ús de la simbologia escatològica i la violència explícita per infondre por als seus enemics: mobilitzar els indecisos i apujar la moral a les seves files. Finalment, la propaganda i narrativa de l’EI està altament segmentada, especialitzada segons el públic destinatari i sempre dependent dels desenvolupaments que succeeixen a Síria i a l’Iraq. Aquest últim element, el de la segmentació i marquetització és, precisament, el que permet a l’organització ser capaç de socialitzar, tant online arreu del món com al territori pròxim: a escoles, cases i places públiques.

 

Segmentació per narrativa, públic i exemples de formats

La maquinària propagandística de l’EI és enorme, fins al punt que és realment complicat poder consumir i analitzar tot el que produeixen. Tanmateix, és possible categoritzar el contingut generat per l’organització en cinc eixos narratius diferenciats.

En primer lloc, destacable i molt evident, és el de la ultraviolència. Molts dels vídeos, imatges i publicacions de l’EI destaquen per la seva extrema brutalitat, inhumanitat i voluntat de fer explícit el sofriment dels qui ells consideren els seus enemics. Execucions massives, decapitacions, flames consumint cossos, homes engabiats submergits en aigua fins a morir... la llista que exemplifica la ultraviolència és extensa. Es busca, sens dubte, la consecució de tres fenòmens alhora: posicionar-se com a grup guanyador i dominant, infondre por sobre els seus enemics territorials i intentar generar la reacció violenta de les potències internacionals a través de bombardejos o possibles intervencions. El repicar de les espases (Clanging of the Swords, en anglès) de la fundació Al-Furqan és un dels exemples més clars de la ultraviolència amb un estil gràfic i d’efectes més proper a Hollywood que a un vídeo corrent.

Aquest últim element va lligat a la segona línia narrativa que podem identificar-hi, que és la de la victimització del grup i la seva suposada base de suport social. Aquest és, sense cap mena de dubte, un dels pilars narratius tradicionals del gihadisme, predicat constantment sobre l’afirmació que la població sunnita mundial està amenaçada per una guerra global que busca eradicar-la, fins i tot allà on són majoria demogràfica. Les peces de propaganda en què més clar es veu aquest missatge són les que van dirigides, en forma de represàlia, a algun dels actors o estats que lluiten contra l’EI. A tall d’exemple, la col·laboració jordana en la campanya de bombardeigs va donar peu a un dels vídeos més brutals de l’EI el febrer del 2015, en què apareix el pilot jordà Al-Kasabeh cremat viu. En altres casos, hi apareixen suposats espies o cossos de nens després de bombardeigs internacionals per mobilitzar i instrumentalitzar la ràbia que es pugui generar a les ciutats i pobles controlats pel grup.

El tercer element narratiu ha estat un dels més prominents durant el període d’expansió territorial del grup. És mostrar la seva maquinària de guerra i campanyes militars. Les produccions propagandístiques de l’EI solen posar èmfasi en l’aspecte militar de l’organització, en la seva capacitat de lliurar batalla i esclafar l’enemic, i ensenyar així els detalls de desfilades victorioses i tot tipus d’operacions. L’agència de notícies Amaq ha estat l’encarregada fins al moment de fer circular tot tipus de material que mostri aquesta realitat victoriosa sobre el terreny i doni moral a les seves files. No cal dir que, a causa del retrocés territorial i les constants derrotes que ha patit el grup durant els dos últims anys, aquest segment narratiu s’ha vist altament debilitat.

La quarta i cinquena narratives que es poden detectar en l’enorme entramat propagandístic i comunicatiu de l’EI són les que tenen una capacitat més gran de socialització sobre el territori i capacitat d’atracció internacional. L’EI ha intentat difondre un discurs ideològic basat en la següent premissa: “No som una organització, som un Estat”. Així, l’EI ha omplert les xarxes de proves gràfiques del seu pragmatisme i capacitat administrativa, buscant relacionar directament la seva legitimitat amb les evidències de realitat política: “ministeris”, oficines d’atenció al consumidor, brigades de neteja i reparació, provisió d’almoina per als més pobres, corts que implementen la xaria, proves gràfiques del càstig que pateixen aquells que desafien la legalitat establerta, oficines d’impostos, papers amb segell oficial, multes... “Som un Estat perquè actuem com un Estat”. És el poder de la performativitat, el fer et condueix al ser i a controlar la quotidianitat.

Alguns dels vídeos de la sèrie Mujatweet, un format de càpsula informativa breu amb què l’EI tracta d’ensenyar la vida diària del seu territori de manera directa i ràpida, sovint mostren combatents amb aspecte somrient, repartint caramels a nens i col·laborant en tasques necessàries per al funcionament de la ciutat o lliurant batalla amb cançons apologètiques de fons.

L’última línia narrativa és, segurament, la més pertorbadora de totes: la creació del sentiment de pertinença. Ha estat sens dubte un dels motors de l’estratègia de captació internacional de l’EI i pal de paller del seu atractiu a ulls dels desorientats. El centre Al-Hayat ha difós desenes de vídeos que mostren combatents relaxats prenent te, imatges de nens a parcs gronxant-se i rient, famílies pescant, comprant o anant a la piscina. Aquestes escenes bucòliques busquen generar una imatge de normalitat, germanor i fins i tot de bona vida a les autoproclamades terres del califat. Interpel·len clarament a les audiències internacionals amb un missatge eficaç, el de la gihad cool: “Nosaltres et brindem una bona vida, allunyada del pecat i de la misèria a la qual Occident et té sotmès/sotmesa”. De fet, el missatge bucòlic ha estat molt efectiu especialment entre les dones, que al mateix temps es combina amb un èmfasi especial en la seva responsabilitat a l’hora de formar i socialitzar els “lleons del califat”, o la següent generació que farà romandre l’EI a pesar de la mort en combat dels seus pares. Com a exemple, val la pena recordar el Diary of a Muhajirah, o el Diari d’una Emigrant, encetat a la pàgina Tumblr i en el qual diverses dones unides a l’EI sirià expliquen les seves aventures i donen consells a aquelles que s’hi vulguin sumar sobre com fer-ho i què han de portar.

Dabiq és la publicació més rellevant i coneguda de l’Estat Islàmic en anglès. No és l’única, però. Moltes altres transmeten el missatge de l’organització en diversos idiomes i emeten una propaganda molt acceptable en termes de professionalitat.

A més a més del seu contingut en forma de vídeo o imatge distribuït per diversos canals, cal destacar la producció de revistes per part del centre audiovisual Al-Hayat. En aquest sentit, Dabiq ha estat la publicació més rellevant i coneguda de l’organització en llengua anglesa, tot i que també produeix revistes en línia en altres idiomes com Konstantiniyye (turc) o Rumiyah (en anglès, francès, alemany o rus), la qual va substituir Dabiq com a publicació referent el setembre del 2016. Totes aquestes publicacions permeten combinar tots els segments comentats anteriorment d’una manera més elaborada, amb comentaris extensos per part de membres de l’organització, difusió de determinades doctrines i definició dels principals enemics de l’autoproclamat califat a cada moment.

 

L’atractiu de l’EI i la progressiva desfeta sobre el terreny

Gràcies a la seva capacitat per combinar les narratives, formats i públics comentats prèviament, l’Estat Islàmic s’ha erigit, entre altres coses, com un missatger poderós i tòxic capaç d’atraure la imaginació i curiositat dels més vulnerables i desil·lusionats. L’Estat Islàmic és una resposta violenta i eminentment sociopolítica que ha sabut explotar el sentiment d’alienació de la població sunnita de les perifèries de l’Iraq i Síria. La politització de la doctrina salafista, el fracàs de les revoltes àrabs i els desequilibris pel que fa als grups que accedeixen al poder polític van configurar a l’EI com a una resposta poderosa. Un símptoma de mals estructurals més que el mal en si mateix.

Cap de les narratives o estratègies és nova en la història del gihadisme, però sí que cal destacar la capacitat del grup a l’hora de manufacturar una campanya mediàtica efectiva que ha donat com a resultat un reclutament internacional més que notori. La sensació de victòria i expansió permanent, les idees utòpiques i el missatge escatològic (unitat de destí, enaltiment de la batalla final, etc.) va portar l’EI a comptar l’any 2015 amb uns 20.000 gihadistes estrangers, pel cap baix, segons dades del Centre Internacional per l’Estudi de la Radicalització i la Violència Política.

La situació a l’agost del 2017 contrasta amb la del 2015. Segons dades del think tank nord-americà RAND Corporation, l’EI el 2017 ha perdut prop d’un 60% de territori i més d’un 70% de població sota el seu control. A Síria, l’EI ha perdut presència a la perifèria d’Alep, al voltants de Raqqa (l’ofensiva per la ciutat sembla imparable, malgrat l’enorme destrucció i mort que comportarà) i al desert. A l’Iraq, a més de l’horrible, llarga i molt dolorosa batalla de Mossul, l’EI ha perdut altres nuclis urbans com Baiji o Ramadi.

Quins són els impactes del descens en el territori, incapacitat per governar lliure de les ofensives de la Coalició Internacional i de la pèrdua total de momentum? D’entrada, tal com s’apuntava anteriorment, una orientació clara cap a l’ús d’atacs terroristes i la seva posterior comunicació i difusió mediàtica a Occident. Quan el missatge que es pot donar des de dins, a través de la governança, ja no és robust, cal donar-lo des de fora. Les matances de París, Niça, Brussel·les, Manchester o Barcelona posen de manifest que l’EI necessita seguir engreixant la seva maquinària i mantenir la seva presència mediàtica (i per tant la seva marca dins de l’extens entramat de grups i forces que lliuren batalla a Síria o a Iraq) sigui com sigui. Així, l’EI demostra que pot seguir sent efectiu a l’hora d’infligir dolor als seus enemics; que no està acabat, a pesar dels retrocessos i, sobretot, mostra que “l’enemic” és dèbil i que el pot ferir allà on fa més mal: a casa seva. De retruc, les possibles represàlies segueixen alimentant el monstre del victimisme i la roda segueix girant.

De fet, tot i el retrocés, l’EI segueix sent extremadament perillós i ha tornat a trobar en la seva màquina propagandística el camí per no abandonar la primera plana. Setmanes abans de l’atac que va consternar Catalunya, l’activitat del grup era notòria com sempre: desenes de vídeos i comentaris demanant que soldats del califat ataquessin allà on més mal fa, explicant com utilitzar vehicles (una de les innovacions més destacables, low cost i low tech). Els xats privats entre reclutadors i possibles reclutats segueixen existint. Twitter, Telegram i altres plataformes socials, tot i intentar contenir el missatge, segueixen contaminades i constantment apareixen noves plataformes o aplicacions usades per comunicar.

Així, un dia després de l’atemptat de Barcelona, a Telegram apareixia el següent anunci: “No és necessari que viatgis, simplement agafa la teva ciutat, busca un punt atrafegat de turistes i escull la teva arma”. La pèrdua de seducció i força sobre el territori porta a un increment d’atacs internacionals i de propaganda versada en aquest sentit. Però la font del problema segueix arrelada a la perifèria de Síria i de l’Iraq. No es pot assumir, doncs, que l’Estat Islàmic desapareixerà simplement perquè l’eradiquen militarment. Que la seva propaganda segueixi motivant crims com el de Barcelona n’és una mostra. Les mutacions identificades des d’un punt de vista operatiu i comunicatiu durant l’últim any són fruit del més pur pragmatisme i voluntat de subsistència.

A l’hora de tancar aquest article, l’EI ha difós dos vídeos: un en què mostra un nen amenaçant Donald Trump i afirmant que “la batalla no acaba a Raqqa o Mossul, sinó a la teva terra”, i l’altre, titulat La conquesta de Barcelona, en què un membre castellanoparlant de l’EI afirma que no deixaran mai tranquil·la Espanya mentre formi part de la coalició i, seguint amb la mutació que esmentava anteriorment, sentencia que “si no es pot emigrar al territori, cal saber que la gihad no té fronteres”.

L’Estat Islàmic és el producte més monstruós d’una sèrie de problemes sociopolítics que tenen arrels profundes a l’Orient Mitjà, i especialment a l’espai comprès entre Síria i l’Iraq. Segurament el més complicat de predir és el comportament dels membres 2.0 de l’EI: els seus simpatitzants online, els que s’han radicalitzat i socialitzat sobre el territori i han tornat, i aquells que fa anys que incuben l’odi i la venjança. I sens dubte, per combatre la ideologia, caldrà quelcom més profund que una campanya militar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.