La nova escultura catalana sorgida als anys vuitanta va encetar noves vies reprenent el pes de la tradició escultòrica catalana, fonamentada per Juli González i per una revisió de les figures claus de les avantguardes. Riera i Aragó (Barcelona, 1954) és un dels protagonistes de la recuperació de la pràctica escultòrica que les avantguardes dels anys trenta, a partir del ferro, havien iniciat. Com un dels seus continuadors manté una especial sensibilitat pels materials tradicionals que moltes vegades recicla per enfocar tot el seu discurs plàstic entorn d’escenaris mítics sobre el maquinisme. En molts casos, el pas del temps s’observa a través d’aquests materials rescatats i recompostos en testimonis de la industrialització.
Interessat pels ginys mecànics, els artefactes voladors i aquàtics, la física recreativa i per la cultura cientificoliterària, ha produït tota una iconografia lúdica i poètica molt característica, inspirada en el món dels submarins, zepelins, avions, hèlixs, rodes… tot plegat eix de moltes de les seves escultures i instal·lacions. Uns referents que ha anat depurant i carregant de missatges antibel·licistes i conscienciadors del canvi climàtic. Les obres de Riera i Aragó són essencials per a la comprensió d’alguns dels emblemes del nostre temps, on els aparells i els maquinaris en general i la seva relació amb la naturalesa o els valors de l’ecologia estan sempre presents.
Transgressor de situacions, gran nostàlgic del passat i viatger infatigable, l’artista ha insistit sovint en l’accentuació del concepte arqueologista de la seva obra amb un accent catastrofista de vestigis marins abandonats o envellits residus industrials pel pas del temps, sempre carregats de memòria, ja que el que més interessa a Riera i Aragó és la petja, el rastre i l’empremta. Entorn d’aquestes referències ha creat un cosmos molt personal que ha anat sintetitzant formalment fins a arribar a l’etapa actual en què l’austeritat i la sobrietat han evolucionat en purs esquelets, en lleugeres construccions de línies aèries que es dibuixen a l’espai. Les seves escultures i pintures han acabat per configurar una cartografia de mons fantàstics i mecanismes impossibles que, lluny de ser una il·lusió, es mostren estranyament tangibles en un viatge d’anada i tornada del que és real al fictici.
Un camí creatiu a través de cinc dècades
El bell viatge ens permet recórrer un llarg i un prolífic trajecte, on hi trobem els diferents materials, tècniques i suports que Riera i Aragó ha utilitzat per crear els seus avions, submarins i diferents dispositius. Aplega una representava selecció d’obres que formen part de la seva col·lecció privada, que ha anat guardant al llarg dels anys i que formen part del seu treball més íntim. Tot i que la referència a la màquina sembla ser el protagonista principal, en realitat va molt més enllà, com apunta Vicenç Altaió al text del catàleg: “M’agrada quan Riera i Aragó explica que la parella d’artefactes tecnològics procedeix del signe esquemàtic d’un home i una dona posats en horitzontal. Del fet d’estar dempeus al cos jacent i la seva transformació anímica. L’artista va iniciar la seva obra creant una iconicitat de signes figuratius, són dibuixos esquemàtics fins que, per reducció i personalització, l’avió, un cos que s’eleva, es converteix en la primera lletra de l’alfabet.” Una metamorfosi que capgira aquestes escultures en aproximacions antropològiques; en uns personatges que s’erigeixen en habitants d’espais imaginats.
L’exposició, ideada com una passejada pels temes més recurrents de la seva creació s’inicia als anys vuitanta i acaba a l’actualitat. Però, si la fascinació per la màquina funcional ha estat valorada artísticament a través de la història, des del Renaixement fins a l’actualitat, ben contràriament, la visió que atorga Riera i Aragó als seus enginys és la de negar la seva utilitat i la seva funcionalitat. En aquest sentit, aquesta negació el fascina pel caràcter de resta o deixalla que arrossega: transmuta les funcions del submarí i del vaixell més modern o de l’avió més futurista fins a metamorfosejar-los en engranatges inservibles, com a metàfora del fracàs de l’era moderna i tecnicista.
El seu singular llenguatge s’inicia el 1981 quan es va proposar fer un dibuix del que li havia passat durant el dia. Va ser un exercici que va acomplir durant 365 jornades i en aquest temps va desenvolupar també un interès per les màquines, l’exploració de paisatges desconeguts i per les recuperacions objectuals, sense deixar de banda els seus artistes admirats com són Miró i Klee. El mateix artista afirma que gràcies a aquest exercici, va trobar una sèrie de símbols formals que han constituït l’essència de tot el que ha fet. És durant aquesta època que començarà a produir obres utilitzant restes de vaixells desballestats i les hèlixs estaran cada vegada més presents a les seves obres. Cada país que visita, sigui el Marroc, el Japó o Austràlia, l’inspira per explorar nous territoris i refermar el seu propi discurs.
Amb un vocabulari visual limitat, Riera i Aragó desenvolupa una fèrtil iconografia carregada de significat que, dotada d’una clara ironia, parla de l’absurda temeritat de les creacions de l’home quan es giren contra ell. Tota la seva obra és antibel·licista, ja que per exemple quan el submarí es presenta com una ruïna és una crítica a la nostra civilització de la qual només en quedaran resquícies. En aquesta línia, molt impactant és la instal·lació Submarins de les illes Balears (1997) configurada per set “submarins” penjats amb una diversificació del cromatisme de les pàtines fins a tal punt de cada element té un acabat cromàtic diferent. Aquestes despulles marines esdevenen gegantines pinzellades tridimensionals, de gest àrid, cos rústec i residu sòlid, que es desplomen al llarg de la paret. Els peculiars avions de Riera i Aragó, representats tot just per unes hèlixs, estan presents a l’exposició en diferent obres, com ara a 48 avions negres (1992); una instal·lació amb quaranta-vuit estris voladors de petit format. Igualment, el gran tríptic Avió (1987) ens apropa als invents de Leonardo da Vinci, a través d’una mena de diagrames científics que dibuixen presències críptiques i ocultes. Un altre tema recurrent com són els fons marins està representat per Mar i barques (1999), una estructura, arran de terra, realitzada amb bronze i pa d’or que sacralitza les aigües dels nostres oceans.
Els treballs en els quals convergeixen l’escultura i la pintura han estat motiu de dedicació per Riera i Aragó a partir del l990, manifestada entre les formes a l’espai real i les representades en la superfície plana. En aquest sentit, el que intenta és recollir els mateixos problemes que aborda en la tridimensionalitat, però únicament alterant els mitjans d’expressió. A les seves mans, l’obra bidimensional deixa de ser suport d’una representació o ficció per convertir-se en un fenomen de caràcter sígnic. La sèrie de vint-i-quatre dibuixos titulats Austràlia (2005) —que recreen lleugeres construccions voladores— evidencien la contraposició de forces en un joc de tensions entre l’horitzontal i la vertical.
A partir de l’any 2000 no abandona les màquines, però la seva obra fa un viratge cap a la natura. Modifica llavors la forma de l’avió en éssers antropomòrfics que observen l’horitzó i aquell mar que es va assecant, com una premonició de la desertització futura del planeta. Progressivament, sintetitza extremadament l’artefacte, cercant la màxima senzillesa, per arribar a l’etapa actual en què es caracteritza per l’austeritat, la sobrietat i la puresa formal, tot conformant unes arquitectures ingràvides d’un gran sentit l’espacial. Variacions sobre un avió allargat (2022), produïts en bronze pintat de colors primaris, s’afirmen en la seva horitzontalitat com a majestuosos tòtems actuals.
La capacitat de Riera i Aragó de fabular, inventar i de trobar variacions a partir d’un tema o d’una idea sembla infinita; un univers el seu, summament imaginatiu i refinat, que encara resulta més complex de concepció tenint en compte la imposició de la brevetat formal. A voltes, el mateix artista ha tergiversat el paper dels seus artefactes fent un submarí volador, un zepelí aquàtic o bé transformant-los sovint en monstres o animals, com la sèrie dels avions-mosquit, o els submarins amb cua de peix.
Algunes exposicions individuals a galeries i museus inclouen el Städtische Museen de Heilbronn i l’Art Center de Berlin Friedrischstrasse (Alemanya); la Fondation Van Gogh d’Arles (França) o el PMMK Museum vor Moderne Kunst d’Oostende (Bèlgica). L’exposició Riera i Aragó, Aiguaforts, una selecció de més de 60 aiguaforts, es va exposar el 2012 a les seus de l’Institut Cervantes de diverses ciutats europees.
D’entre les obres públiques més conegudes destaquen: Submarí soterrat, Jardins d’Hiroshima, Barcelona; Baix relleu, la Rambla; Edifici Municipal, Barcelona; Gran submarí tou, Santander; Gran avió amb groc, Figueres; Avió cansat, Merignac (França); Avió Najio, Nishinomiya (Japó); Baix-relleu de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona; Baix-relleu Ramon Llull, Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, Barcelona; Arals, Mesen (Bèlgica) i Arals Turf, Roosendaal (Països Baixos).
