Sempre que podia, Xavier Rubert de Ventós explicava que ell s’havia fet independentista a Madrid i, com aquell que diu, obligat i de mala gana: primer, perquè, a l’època del “peix al cove”, ell no volia sentir-se ni de la banda catalana ni de la banda espanyola; després, perquè, en reunions del PSOE (partit al qual pertanyia), parlaven dels catalans com dels “altres”, com si ell no ho fora. “Soc independentista —acabava clamant al cel amb les mans— per a poder estar a Espanya còmodament!”. Ho explicava d’aquesta manera quan el vàrem entrevistar el 2007, quan va presentar De la identitat a la independència (Empúries), revisada, el 2014 i a la manifestació de l’11 de setembre de 2017.
En el primer cas, després d’una gran manifestació a favor de la inversió en infraestructures a la qual havia acudit l’endemà de sortir de l’hospital, amb tres costelles trencades descrivia què havia generat el seu acostament a l’independentisme: “Jo soc més aviat espanyolista. Soc l’únic, amb Ramiro de Maeztu, que ha escrit un llibre a favor de la hispanitat. Però és que aquesta relació del peix al cove genera el pitjor d’ells i de nosaltres”.
Xavier Rubert havia estat diputat pel PSC en la segona legislatura, del 1982 al 1986. La seua incomoditat va anar in crescendo, segons explicava, cada cop que es parlava de les reclamacions de la Generalitat o del grup de Minoria Catalana on hi havia Convergència.
“He assistit a reunions del Congrés —explicava a EL TEMPS— en les quals es parlava dels catalans com ‘ellos’” i les maneres per ‘fer-los callar’ o ‘enganyar-los’: “Això davant meu, com si jo no fos català pel fet que era socialista com ells!”, s’indignava Rubert. “Jo era com un nen que escolta les coses. Veia com parlaven de Miquel Roca quan demanava els trens, precisament. ‘Li donarem —deien davant meu— les vies i ens quedarem les estacions i ell, content’”. És molt simptomàtic que Rubert de Ventós posés un exemple de trens, perquè llavors, fa quinze anys, acabava de mobilitzar-se per anar a una manifestació reclamant infraestructures —que bàsicament eren ferroviàries— i avui dia el problema —amb tres pegats improvisats— encara continua existint (rodalies, estació de la Sagrera, fals corredor mediterrani, etc.).
Però el detall més antiestètic d’aquella escena en els despatxos del Congrés era un altre, que l’incomodava encara més: “Parlaven de mi, de com donar-me pel sac a mi. Allà som ‘ellos’”.
Això era la prova del nou nacionalisme excloent: que el marginaren a pesar de ser allà sense ni adonar-se que era allà.
A De la identitat a la independència, una obra del 1999 que l’autor va revisar el 2014 per a l’Editorial Empúries, Rubert de Ventós explicava el seu catalanisme gens essencialista: “De Catalunya, que quedi clar, jo no en busco ni demano cap essència: tot just la independència. Independència, que va ser una cosa qua Jaume I va arrabassar-la al rei Lluís de França el 1258, que ha estat reprimida i somorta durant molt de temps i que haurà de ser una altra cosa quan la bastim a partir d’unes institucions democràtiques”.
A les entrevistes explicava amb claredat que aquesta opció era l’única possible després de veure fracassar dos intents molt diferents d’encaixar Catalunya i Espanya. Els impulsors d’aquests intents —deia— eren dos amics seus, Miquel Roca i Pasqual Maragall, que havien intentat “establir unes relacions amb Madrid d’una manera transparent, per una banda, i cordial, per l’altra”.
Roca, deia Rubert de Ventós, va muntar el Partit Reformista, “que, en compte de reivindicar el peix al cove, deia com havia de ser Espanya” per evitar desequilibris i enveges, i no va obtenir cap suport.
I Maragall “va dir com ha de ser Espanya perquè jo m’hi senti còmode” i Espanya, començant pel seu mateix partit, va rebutjar la proposta (recordem Alfonso Guerra advertint que el TC passaria el ribot al text de l’Estatut).
Pasqual Maragall va fer el pròleg a De la identitat a la independència i explicava així el que volia expressar Rubert de Ventós: “Per morir de gana n’hi ha prou amb el fet que siguis africà, però perquè et neguin l’existència com a poble cal que siguis nacional d’una nació-sense-estat. Aleshores et poden exterminar amb totes les de la llei. Així conclou la diatriba de Rubert contra el dogmatisme dels drets individuals invocats, per exemple, per Savater o Vargas Llosa”.
Rubert de Ventós recordaria després que “l’origen de la democràcia és precisament defensar els drets col·lectius”.
Les metàfores de Xavier de Rubert de Ventós no sempre eren fàcils i instantànies, perquè tenia el coneixement d’un savi i la ment d’un filòsof, però sempre eren reveladores. Després de la manifestació de la Diada de l’11 de setembre de 2017, la que escalfava motors per a l’1 d’octubre, Rubert de Ventós ho alertava: “Ja vaig dir en un discurs la Diada de la Via Catalana que el foc al cor no ens creï fum al cap. Vol dir que, de tot això, ens guardem l’energia, però no la tonteria. Jo no vull desitjar la independència; jo vull la independència”.