Les anomenades Roges del Molinar, totes elles assassinades pels franquistes segurament la nit del 5 de gener de 1937, van rebre un homenatge en un acte — a Palma, el 28 de gener passat— durant el qual el Govern balear va entregar als seus familiars les restes que s’han recuperat gràcies al Pla de fosses. Les cinc dones eren Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria, així com Belarmina González.
Aurora Picornell (Palma, 1911) és la més coneguda: va escriure el seu primer article a favor de l’alliberament de les dones quan tenia 16 anys i a partir d’aquí la seva biografia és la d’un progressiu activisme laic, republicà i d’esquerres que la conduí a ingressar en el Partit Comunista d’Espanya el 1931. Aquell any o just iniciat el següent conegué Heriberto Quiñones, alliberat a Palma després de complir-hi una pena de presó. En realitat, no es deia així i ningú ha sabut mai el seu nom, l’únic que es coneix d’ell és que es tractava d’un agent del Komintern —nom amb què era coneguda la Internacional Comunista— que actuà a València, Mallorca i Menorca. Tot d’una, després de conèixer Aurora, es feren parella. Entre 1932 i 1933 van residir a València i posteriorment tornaren a Palma, des d’on passaren a Menorca per organitzar-hi el PCE. Picornell es va fer molt coneguda durant la Segona República; no debades fou batejada com la Pasionaria de Mallorca. La seva carrera política fou meteòrica i acabà essent dirigent del PCE.
Catalina Flaquer (Capdepera, 1876) i la seva filla major, Antònia (Capdepera, 1911), també van tenir un destacat protagonisme feminista i comunista, ja que participaren en mítings tant en el Molinar, on vivien d’ençà que Catalina s’havia separat del seu home, com a altres barriades de Palma. Mentre que la mare es guanyava la vida fent senalles, la filla feia de brodadora a una empresa situada a la cèntrica plaça de Cort. La germana petita, Maria (Capdepera, 1914), seguí les mateixes passes i participa activament en diversos mítings al Molinar i a Manacor, durant la Segona República, a favor dels drets de les dones i el comunisme.
Aurora va ser detinguda uns dies després del 18 de juliol de 1936. Igual que li passà també a Catalina, torturada perquè denunciés on s’amagaven les filles, que finalment també van ser apressades. Totes quatre van ser ingressades a la presó de dones de Palma, Can Sales, d’on van ser tretes la nit del 5 de gener de 1937 per ser assassinades.
El cas de Belarmina González Rodríguez (Palència, 1914), assassinada amb elles, és diferent. Sovint és identificada com a membre del mateix grup, però en realitat no ho va ser. Vivia en una altra barriada obrera de Palma, la Soledat, i no se sap per què va ser apressada. No consta com a militant del Partit Comunista d’Espanya ni de cap altra formació esquerrana o republicana. Tampoc pareix que tingués cap vincle conegut amb les Roges fins al moment de coincidir en Can Sales, on va ser internada el 31 de desembre de 1936. L’únic que se sap és que al cap de cinc dies de la detenció, la nit del 5 de gener de 1937, arribaren els falangistes i se l’emportaren juntament amb les Roges. Poques hores més tard totes cinc foren assassinades amb diversos trets al cap, després de ser víctimes de vexacions i probablement violacions.
S’ha especulat amb la possibilitat que Belarmina fos detinguda per una confusió. També entra dins del possible que algun feixista acusés Belarmina simplement com a venjança per qüestions personals. No era una pràctica estranya, aquesta. Segons la tradició oral femenina del barri, un veïnat es va fer tristament famós per passar de dir que era comunista a posar-se l’uniforme falangista i amb la fe del convers dirigí les humiliacions de moltes dones en el cafè La Torre, que encara existeix: les feia beure oli de ricí, les tocava les parts íntimes, en violà algunes, les tallava de mala manera els cabells... sense que sovint tinguessin cap mena de significació política. Bastava la seva paraula acusatòria per tancar a qualsevol. Podria haver estat Belarmina un d’aquests casos? No se sap. Fos com fos, la nit del 5 de gener de 1937 va ser treta de la presó amb les Roges i conduïda al seu destí tràgic.
Odi extrem. Totes cinc van ser objecte d’un odi extrem que no s’explica només per raons polítiques, sinó també pel fet de ser dones. Les Roges s’havien fet conegudes per adoptar reivindicacions sindicals i polítiques que en aquells moments no era gens habitual que adoptessin les dones. La participació femenina en assumptes públics esdevenia anecdòtica. Per això, si una dona adquiria volgudament, decididament, un activisme a la clara a favor de la justícia social i contra l’ofegadora preeminència social del catolicisme, immediatament era assenyada per la bona societat com una atea pervertida, dona de costums llicencioses o qualsevol altra consideració per l’estil.
A la conservadora Mallorca de llavors, que quatre dones de la mateixa barriada s’haguessin significat de tal forma era insuportable per a aquells que es revoltaren en armes contra la Segona República. Val a dir que cap d’elles va participar en actes violents en cap moment. Però era igual, això, per al franquisme triomfador: el que no suportava era l’exemple que havien donat, tan perjudicial per als valors tradicionals, catòlics i conservadors que s’alçaren victoriosos el 18 de juliol de 1936 a l’illa.
Així, per tant, el destí de les cinc pobres dones estava segellat des del mateix moment en què les apressaren.
De l’odi que sobre aquelles dones professaven els revoltats, en dona fe que Aurora Picornell fou assassinada estant embarassada i que uns dies després — segons conta Llorenç Capellà en el seu llibre Diccionari vermell— un falangista prou conegut en el Molinar entrà en un cafè de la barriada, mostrant unes bragues i sostenidors femenins i dient que «són de n’Aurora», per deixar entendre que havia estat violada abans de ser assassinada.
En algun cas, la malvolença cap a les dones activistes traspassà fins i tot generacions. Com va ocórrer amb la filla de Picornell, Octubrina Roja. Les autoritats obligaren a canviar-li el nom que Aurora i Heriberto li havien posat i va ser inscrita de bell de nou en el Registre com a Francisca. Va néixer l’agost de 1934 i, per tant, no podia tenir record de sa mare, la qual caigué sota les bales quan ella no tenia ni dos anys i mig.
Del Molinar passà a viure en el carrer de Ferrer de Pallarès, situat a la rodalia de la plaça de Pere Garau, a Palma. La casa era veïnada de la de Miquel Femenías, emparentat —segons la tradició familiar— amb Aurora o la seva mare, Joana Femenías. Era un republicà que escoltava les emissores il·legals i que sortia al corral a fumar durant les nits en què l’aviació republicana bombardejava Palma, mirant l’espectacle. La seva filla, Paula —única nina que havia tingut, a més de quatre mascles—, establí amistat amb la nova veïnada tot d’una, una relació que s’allargà durant els anys quaranta. La descendent d’Aurora li explicà que el seu nom vertader, el que li havia posat sa mare, era Octubrina i d’aquesta manera s’hi adreçà Paula des de llavors, la qual cosa demostra que els familiars, a pesar de la por i l’imprescindible silenci, havien volgut que la nina tingués consciència de qui era filla. Per descomptat, la petita tenia prohibit dir el seu nom a ningú, però a la seva amigueta li ho va confessar i aquesta, tota innocent, ho amollà un dia al carrer, quan la cridava per jugar, cosa que provocà l’espant de les famílies que temeren que algú l’hagués poguda sentir i denunciar el fet les autoritats, cosa que els podria haver complicat força l’existència.
Una anècdota que revela com probablement va ser tota la curta vida d’Octubrina. Marcada pel silenci obligat i l’odi de les autoritats franquistes: sempre s’ha donat per fet que li arribaren a negar la matrícula als estudis de Magisteri per ser la filla d'Aurora.
Octubrina es casà amb un home de Costitx i el matrimoni va viure en aquest poble on tingué dues filles. El 21 de setembre de 1969, amb només 35 anys, morí víctima d’una anèmia.