Des de finals de 1944 fins a mitjan 1952, diversos nuclis de guerrillers van resistir els embats de la Guàrdia Civil a les muntanyes. Els guerrillers estaven enquadrats a l’Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), primer, i, a partir de l’octubre de 1948, estenen la seva activitat al sud de Catalunya i algunes comarques de l’Aragó, passant a denominar-se AGLA i obrint l’anomenat 23è Sector, que es va sumar al 5è, a l’11è i al 17è Sector.
Va ser una decisió del Buró Polític del PCE. Santiago Carrillo Solares va dirigir i finançar l’AGLA com a organització pròpia del PCE i el PSUC amb el suport de republicans, socialistes i anarquistes. A aquests s’han de sumar alguns dissidents del PCE que no van acceptar els dictats estalinistes i van plantar cara o marxar de la guerrilla.
“L’Agrupació Guerrillera del Llevant (AGL) fou el contingent guerriller més nombrós, efectiu i disciplinat de tot el territori de l’Estat espanyol sota el franquisme”, conclou l’historiador Josep Sánchez Cervelló al llibre Maquis: el puño que golpeó el franquismo. Va ser una guerrilla rural, una de les 14 agrupacions del territori de l’Estat espanyol que va estendre la seva activitat pel sud de l’Aragó, les comarques serranes de Conca, les comarques centrals i del nord del País Valencià i la regió de l’Ebre.
Molts dels que pujaven a la muntanya, sense preparació ni entrenament, al cap d’un temps volien abandonar i buscar refugi on fos, en no veure cap futur a la lluita armada per posar fi al franquisme i les condicions de vida extremes i aïllades. Altres guerrillers mostraven les seves diferències sense pensar que podrien ser executats si les expressaven. Els dissidents eren qualificats de delators, derrotistes, desertors, espies, fraccionalistes, liquidacionistes, traïdors o de formar part de presumptes desviacions de l’estalinisme: trotskistes (seguidors de Lleó Trotski), titistes (seguidors de Josep Broz Tito), comoreristes (seguidors de Joan Comorera, del PSUC), monzonistes (seguidors de Jesús Monzón, dirigent expulsat del PCE), quiñonistes (seguidors d’Heriberto Quiñones, un dirigent del PCE arraconat i afusellat pel franquisme) i un llarg catàleg de desqualificacions i heretgies tipificades.
“En aquellos momentos no había que dar esas órdenes; quien se enfrentaba con el partido, residiendo en España, era tratado por la organización como un peligro. Ya he explicado que la dureza de la lucha no dejaba márgenes”. Així justifica Santiago Carrillo l’execució de guerrillers per part dels seus companys i sota les ordres seves, del Comitè Regional del PCE, la direcció del PSUC i el PCE.
“El enemigo ha recurrido a métodos más refinados, entre otros, al de la provocación solapada enviando sus agentes al monte. Y hay que decir que este ha sido el medio que le ha dado ciertos resultados. ¡Con razón dice el camarada Stalin que para ganar una batalla es necesario todo un ejército; para perderla basta con que se infiltre un traidor en el estado mayor!”
Carrillo era el màxim dirigent de l’activitat guerrillera des de l’exterior i prenia les decisions que considerava convenients amb un petit grup de col·laboradors a dedicació total que controlaven la formació en una escola guerrillera prop de Tolosa, els passos fronterers, el finançament de la guerrilla, els dipòsits d’armes i el trànsit fins a Tolosa i Perpinyà.
A la recerca de suport internacional
El mes de febrer de 1948 Santiago Carrillo, acompanyat d’Enrique Lister Forján, es va entrevistar a Belgrad amb Josip Broz, Tito, el cap d’estat iugoslau i president de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia. En aquells moments, el govern de Tito donava suport a la guerrilla promoguda pel Partit Comunista Grec (KKE).
Es tractava d’aconseguir el suport de Tito per a una operació molt especial: el llançament amb paracaigudes dels que s’havien de fer amb la direcció de l’AGLA. Els escollits eren Artemio Precioso Ugarte i Manuel Tagüeña Lacorte, i altres que mai no van ser informats dels motius pels quals eren concentrats a Belgrad. Els dos primers havien estat destacats militars del PCE a l’Exèrcit Popular de la República (EPR) i havien assistit a l’Acadèmia Frunze de Moscou, on van assolir posicions de nivell.
La inexistència d’avions iugoslaus capaços de fer un vol d’anada i tornada des de la costa adriàtica fins al Maestrat va impedir que el projecte tingués lloc. Tito, a la reunió amb Carrillo i Líster, els va preguntar si Stalin estava al cas de les seves intencions. Carrillo i Líster desconeixien les tensions amagades entre els dos dirigents, que només van fer-se públiques el 28 de juny, mesos després de l’entrevista.
Se sap, sempre segons Carrillo, que Tito els havia lliurat 30.000 dòlars en efectiu. L’endemà de l’entrevista de Dolores Ibárruri i Carrillo amb Stalin, el mes d’agost de 1948, els soviètics els van donar l’extraordinària quantitat (per a l’època) d’un milió de dòlars. Era una manera de dir-li, Stalin a Carrillo, que sabia que Tito li havia donat diners, cosa que podia comportar l’excomunió del dirigent màxim efectiu del PCE, que encara no n’era secretari general. Per aquest motiu, de l’entrevista amb Tito mai més no se’n va tornar a parlar fins que Carrillo la va explicar en una entrevista amb Regis Debray i Max Gallo l’any 1974.
L’entrevista amb Stalin va tenir lloc l’octubre de 1948. En queda el relat de dues de les tres persones que van estar presents per part del PCE: Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri. La tercera era Francisco Antón Sanz, parella de La Pasionaria. L’any 1936 Stalin s’havia adreçat a Francisco Largo Caballero, president del primer govern republicà després de la insurrecció militar, per formar grups de combat a la rereguarda franquista. Dotze anys després proposava la dissolució de les guerrilles.
La lluita armada de l’AGLA
El període inicial de l’activitat guerrillera al País Valencià va començar a finals de 1944, després de l’intent d’invasió de la Vall d’Aran. El 1946 es constitueix l’Agrupació Guerrillera de Llevant. La primera vegada que es va fer servir aquesta denominació va ser el juny d’aquell any. El 8 d’agost de 1946 l’Agrupació Guerrillera va quedar organitzada en una reunió celebrada al campament de les coves del Regajo, a Camarena de la Sierra, a la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre.
La lluita armada de l’AGL i l’AGLA va incloure els atracaments (oficines bancàries, empreses i administracions), la col·locació d’explosius contra la circulació de trens i centrals de distribució elèctrica (torres i transformadors), els talls i el control de carreteres, l’ocupació de petites poblacions, els segrestos d’autoritats i familiars, les execucions de falangistes, alcaldes, confidents i cacics locals i els enfrontaments armats amb patrulles de la Guàrdia Civil o atacs als seus llocs destacats i casernes. Ningú no ha fet cap relació de les víctimes mortals de l’AGLA.
La Guàrdia Civil qualificava els guerrillers de bandolers i popularment eren coneguts com a maquis per la importació del nom popular dels guerrillers urbans i rurals del territori de l’Estat francès en època de l’ocupació alemanya. El 22 de maig de 1945 una ordre de l’Estat Major de la Guàrdia Civil prohibia l’ús de termes com huídos, rebeldes o maquis.
Els guerrillers de l’AGL primer i l’AGLA després disposaven de bases, caus i amagatalls anomenats campaments. N’hi ha identificats un total de 67, que van ser ocupats per la Guàrdia Civil. Durant el dia, els guerrillers estaven a l’aguait de qui s’hi podria acostar, estudiaven i preparaven les accions armades i executaven les que s’havien de fer de dia. Els desplaçaments es feien de nit.
El suport difús de la població rural es va anar diluint, especialment per la presència de contrapartides, pel control i la detenció directa i per l’obligació de passar la nit als pobles. Cada dia, al matí, els treballadors del camp havien d’anar a la caserna o a la posta de la Guàrdia Civil a recollir les claus de les finques respectives amb el menjar estricte del dia.
L’historiador Josep Sánchez Cervelló inclou una llista de 1.472 detinguts sota l’acusació de ser enllaços i d’establir punts de suport a l’activitat guerrillera, amb els noms i cognoms, data de detenció i municipi. Es considera que representen una quarta part dels realment detinguts, molts d’ells torturats o assassinats per la Guàrdia Civil, la Brigada Político Social, la Policia Armada, la Falange Española Tradicionalista de las JONS, el sometent, autoritats locals, altres grups armats paramilitars i comandaments de l’exèrcit.
Accions armades destacades
Diumenge 7 de juliol de 1946. Un tren de mercaderies, amb sis unitats i un vagó pagador a la cua, va ser assaltat a Caudé, última parada abans de Terol, a uns 17 km d’aquesta ciutat. Després de desarmar una parella de la Guàrdia Civil, una dotzena de guerrillers van aconseguir 665.263,10 pessetes, equivalent, si fa no fa, a uns 400.000 euros actuals tenint en compte la inflació.
Diumenge 26 de gener de 1947. Una trentena de guerrillers de l’11è Sector va atacar la caserna de la Guàrdia Civil de la Llosa del Bisbe, a la comarca dels Serrans, on hi havia quatre guàrdies. La dona del caporal i el seu fill de curta edat varen morir. Els guerrillers enregistraren habitatges i van tirotejar els clients d’un bar del carrer Cervantes, matant sis clients i ferint-ne de bala 10 més.
Dijous 31 de juliol de 1947. El general Manuel Pizarro Cenjor es va instal·lar a Terol i va considerar l’espai d’acció guerrillera com a zona de guerra, dirigint la repressió contra la població civil rural inclosa.
Dilluns 29 de setembre de 1947. Els guerrillers varen assaltar la caserna de la Guàrdia Civil de Gúdar, a Terol, i van matar vuit veïns, tres dels quals eren xiquets de set, 10 i 13 anys. Com a escarment, la Guàrdia Civil va detenir i executar, en dos grups, un total de 22 veïns, en tres grups: 11 veïns de Gúdar mateix, cinc de l’Aliaga i sis de Montoro, a la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre, presumptes col·laboradors de la guerrilla, el 2 d’octubre de 1947.
Dimarts 11 de novembre de 1947. La Guàrdia Civil va executar vuit persones a l’anomenada massacre o saca de Mont-roig, al Matarranya, detingudes a la presó d’Alcanyís, a Terol, acusades de col·laborar amb la guerrilla.
Dilluns 7 de novembre de 1949, la Guàrdia Civil assalta el campament guerriller de Cerro Moreno, al terme municipal de Santa Cruz de Moya (Serranía de Conca). Entre els 12 guerrillers abatuts hi ha el nou cap de l’AGLA, Andrés, i el seu estat major.
L’assalt de novembre de 1949 va marcar un abans i un després per a la guerrilla, ja que, a més de les baixes, la Guàrdia Civil es va apoderar de molts diners, armes a dojo, la multicopista amb què imprimien la publicació central del PCE Mundo obrero, una emissora de ràdio i molta documentació. “La confusión hizo presa en los que habían escapado a dicho asalto y todos recelaban mutuamente entre ellos”, deixa escrit un informe del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil (SIGC).
“A conseqüència de l’assalt, el PCE va decidir desmuntar la guerrilla”, declararà Josep Gros Camisó al seu llibre Abriendo camino: Relatos de un guerrillero comunista español, publicat a principi dels anys setanta. Tanmateix, en una entrevista a Madrid del 18 de març de 1998, va reconèixer que, malgrat la davallada de la potència guerrillera, en una reunió de la direcció del PCE celebrada el 20 de juny de 1950, Carrillo va aconseguir continuar endavant amb l’activitat guerrillera fent un gir radical a les seves propostes de l’any anterior.
Les víctimes del combat armat
Les activitats de l’AGLA van comportar la mort de 193 guerrillers identificats. Cal sumar-hi un total de 65 guerrillers més, detinguts per la Guàrdia Civil i la Brigada Político Social, víctimes de la repressió. D’aquests, una quinzena foren executats per la Guàrdia Civil en el moment de la detenció, 12 després dels interrogatoris i els 18 restants processats, empresonats, jutjats i condemnats a pena de mort. Cinc guerrillers van ser executats per una sentència de mort en judicis militars. Un total de 135 persones identificades, no guerrillers, van ser víctimes mortals de la llei de fuges per part de la Guàrdia Civil i altres forces repressives. A més, cal afegir-hi els 22 assassinats per la Guàrdia Civil a Gúdar.
Altres víctimes mortals de la Guàrdia Civil i els cossos repressius ho van ser en diferents circumstàncies: set víctimes mortals torturades, set van morir a la presó i vuit més abatudes pel cos armat en diferents situacions. Altres sis identificades com a víctimes de suïcidi, set perseguits morts ofegats i un nombre de desapareguts i fugitiu identificats. La suma total de civils assassinats per la Guàrdia Civil, un total de 192, és similar a la de guerrillers abatuts en combat.
Per altra banda, les víctimes sofertes per la Guàrdia Civil, generalment mortes en combat, són 23 guàrdies, tres caporals de primer grau, un brigada, un sergent, un tinent i un comandant. A més a més, un tinent i un guàrdia segon morts per accident, i un guàrdia segon per suïcidi. En total, 33 agents.
La lluita armada va ser directament responsable d’aquestes morts de la Guàrdia Civil, així com de set morts (identificats) durant atracaments. El total de civils assassinats i executats per la guerrilla (identificats) són 52. Un més va morir víctima mortal de l’explosió d’un artefacte. A més, part d’un total de 60 identificats executats, però d’autoria desconeguda, són responsabilitat de la lluita armada.
Seguint la suma, un total de nou alcaldes van ser executats pels guerrillers, més un tinent d’alcalde, un regidor, dos secretaris municipals, un jutge de pau, un exalcalde de Gúdar i la dona d’un alcalde. També van ser executats pels guerrillers nou guardes de finques i municipals, així com la dona d’un guarda. Els professionals executats per la guerrilla inclouen dos metges, un advocat, un interventor ferroviari, tres ferroviaris i dos fiscals de taxes. A tots aquests civils cal afegir els vuit veïns de Gúdar afusellats per la guerrilla.
Els historiadors han identificat un total de 134 guerrillers que van abandonar les unitats on estaven enquadrats per buscar refugi amb les seves famílies i entorns, i marxar al territori de l’Estat francès. La direcció guerrillera els va considerar desertors. Alguns historiadors han arribat a esmentar-ne 143 i d’altres s’han quedat en un total de 127. En tot cas, les extremes condicions de vida eren tan determinants per a l’abandonament com la consolidació del franquisme i l’allunyament de la il·lusió que Franco seria derrotat. Aquestes dades estan extretes de l’obra de l’historiador Salvador Fernández Cava, on hi ha la identificació dels enllaços detinguts i la relació de víctimes mortals de 1945 i 1956.
El 2 de juliol de 1952, anys després de prendre la decisió d’abandonar la lluita armada, 27 guerrillers van ser evacuats finalment de l’AGLA des de Nogueroles, a la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre. Arribaren al territori de l’Estat francès els primers dies d’agost de 1952. Una quarantena de guerrillers es van quedar abandonats a la seva sort fins que van ser liquidats totalment.
El 23 d’octubre de 1948, és a dir, quasi quatre anys abans de l’evacuació de l’AGLA, s’havien evacuat els guerrillers socialistes d’Astúries. L’operació es va saldar amb èxit total i un gran desplegament propagandístic per part de la facció d’Indalecio Prieto del PSOE. 31 guerrillers van ser recollits a la costa oriental d’Astúries i van poder desembarcar a Sant Joan Lohitzune, a Iparralde.
A diferència del cas d’Astúries, l’evacuació dels guerrillers de l’AGLA no va comportar cap tipus de celebració. Es pot justificar pel fet que el PSUC i el PCE eren organitzacions il·legals al territori de l’Estat francès, des de la tardor de 1950, però en tot cas ni es volia donar veu als guerrillers ni era convenient confessar el fracàs final de l’AGLA.
Demanar perdó
L’any 2016, l’exguerriller Francisco Martínez-López, El Quico, va demanar, mitjançant una carta oberta, que la direcció del PCE “reconegués públicament els repugnants mètodes que va fer servir durant els anys de la guerrilla antifranquista i que rehabilités els que van patir aquests comportaments, i particularment les víctimes de les execucions sumàries imposades per la direcció del partit”.
“Tractaven d’imposar-nos, amb la màxima violència, una cultura militarista totalment contrària a la cultura de resistència que ens unia, des de 1936, als camperols, als miners, veïns, familiars i amics que formaven una xarxa de suport del nostre moviment de guerrilles”.
Francisco Martínez-López, El Quico, va nàixer a El Bierzo l’1 d’octubre de 1925, fa 97 anys. Es va incorporar a la lluita armada guerrillera al País Lleonès i Galícia l’any 1947. Tres anys després, va marxar a l’exili, on va militar al PCE al territori de l’Estat francès. “Inicialment, em van posar en quarantena durant quatre anys, ja que la direcció posà objeccions a admetre militants procedents de l’interior”. Després s’incorporà a l’acció política treballant amb el Comitè Central i l’organització de França del PCE. L’any 1977 va decidir centrar-se en la reivindicació de la memòria de la resistència armada a la dictadura de Franco. Els últims 27 anys ha viscut al Campello, a la comarca de l’Alacantí.
L’any 2009, el Quico descobreix, juntament amb el fill del guerriller Víctor García García, el Brasileño, que aquest darrer no havia estat una víctima mortal del franquisme, com fins aleshores es considerava, sinó que havia estat assassinat per ordre del Comitè Central del PCE. “El gener de 1948, un comissari polític va escriure un informe adreçat al Comitè Central, en el qual es pot llegir ‘¡Ya hemos cazado a este perro!’” El guerriller executat era acusat de monzonismo, suposada desviació dels seguidors de Jesús Monzón Reparaz, que havia estat apartat de la direcció del PCE per Santiago Carrillo.
“He estat 64 anys esperant que el meu partit condemni aquestes execucions inacceptables, absolutament injustes, contràries del tot als valors que pretén defensar, que danyen la dignitat de tants companys i companyes que varen donar la vida en la lluita contra la dictadura franquista, que van danyar també la dignitat dels que vàrem sobreviure intentant mantenir aquesta ètica democràtica que mai no vàrem abandonar al llarg de la nostra vida”. Ara ja han passat setanta anys i Francisco Martínez no ha rebut resposta a la petició feta al partit del qual encara forma part.
“Durant molt de temps he callat públicament perquè les sospites no són proves. Ara les proves existeixen. També he guardat silenci pensant que, en aquell moment, la lluita contra la dictadura era la prioritat absoluta i perquè, en aquell context, em preocupava el risc que les meues declaracions poguessin ser instrumentalitzades per a debilitar aquesta lluita”. Afegeix, també, que “he denunciat públicament les depuracions de companys de les quals vaig ser testimoni en la guerrilla al llibre Guerrillero contra Franco. Estic esperant que ho faci també el PCPV i el PCE, el meu partit de sempre”.
Santiago Carrillo, autor del Resumen de la carta del Comité Central con los Camaradas de Levante, celebrada el juny de 1952, se sincera i deixa escrit: “También nosotros hemos cometido errores [es refereix a l’equip de l’interior que representa el Comitè Central del PCE]. Hemos dado demasiada importancia a la lucha guerrillera, hemos distraído demasiadas energías en ella. Hemos ido con retrasos en los cambios. ¿Qué ha pasado en Levante? Cuando la lucha guerrillera tuvo más apogeo, han penetrado en la Agrupación elementos aventureros, desclasados, que, ostentando el título de comunistas, han alcanzado la dirección y se han mantenido en ella, recurriendo a todos los procedimientos.”