Manolo López recorda perfectament quan era un nano i baixava a la platja de Babilònia a jugar o a banyar-se. A la seua manera, ell i la seua família eren uns privilegiats: tenien la làmina d’aigua a vuitanta metres de la porta de casa, a Guardamar. Eren propietaris d’un dels habitatges que es van construir en el primer quart de segle passat, les anomenades cases de Babilònia, en referència a la platja on estaven ubicades. «Contribuiran a l’embelliment de la platja de Guardamar, on desapareixeran progressivament les barraques de fusta que s’instal·len en èpoques de bany i, així mateix, serviran com a barrera per sostenir els moviments de sorra tan perillosos en ella i, a més, proporcionaran treball als obrers, tot evitant l’atur», va deixar escrit el Ministeri de Foment el 1930 en l’autorització de concessió.
D’aquella platja, tanmateix, només queden les despulles. La catifa de sorra s’ha aprimat d’ençà que es construí un espigó en la desembocadura del riu Segura, que està situat al nord d’aquesta urbanització. Aquell braç de terra finalitzat el 1994 va dur l’infortuni per als qui vivien al sud. Els sediments del riu, que en el passat havien alimentat la platja, van deixar d’arribar i, de forma progressiva, disminuí l’amplària. Efecte ombra, en diuen els experts. Els primers damnificats foren els propietaris de les cases més pròximes a la desembocadura, que a hores d’ara tenen l’aigua a tocar dels porxos de casa seua. L’amenaça, tanmateix, ha anat desplaçant-se cap al sud. D’aquella platja de vuitanta metres que Manolo guarda a la seua memòria, avui només en resten una desena i a cada temporal l’aigua entra més i més. Molts veïns, de fet, han pagat de les seues butxaques grans blocs de pedra perquè actuen com a dics de protecció.
El futur és incert per als propietaris. La Llei de costes de 1988 va situar aquests habitatges en el domini públic, circumstància per la qual va atorgar una concessió de trenta anys per continuar fent-ne ús. El termini, tanmateix, ha finalitzat i l’Associació de Veïns de Guardamar Platja té obert un litigi amb la Demarcació de Costes, que n’exigeix l’enderrocament. De fet, fa un any i mig va retirar la part de la carretera més pròxima a l’espigó, amb la intenció d’eliminar espai artificial en la primera línia. «Tot és una aberració», lamenta Manolo López, que és secretari de l’esmentada Associació. Fa només tres dies, el Suprem va fallar en contra de prororrogar la concessió, tal i com havia demanat el veïnat. El dictamen judicial és una galleda d'aigua freda per als propietaris de Babilònia.
López és també un dels promotors de Som Mediterrània, una plataforma que agrupa 43 associacions de veïns que reclamen la regeneració de platges i l’actuació de Costes per protegir aquells habitatges que s’han vist afectats per la regressió costera. La primera reunió formal la van tindre el mes de març a Gandia. Començaren sent vint-i-cinc, però en l’actualitat ja sumen una quarantena d’associacions, la majoria de les quals del País Valencià. «L’Administració no pot mirar cap a un altre costat. El problema de la regressió de la costa no és culpa dels propietaris. Exigim solucions», avisa López, qui lamenta el doble criteri dels tribunals: mentre a ells els aboca al precipi de l'enderroc, accepta la pròrroga per a la paperera Ence, situada en la ria de Pontevedra .
Amb l’objectiu de fer arribar la seua veu allà on es prenen les decisions, Som Mediterrània va organitzar dissabte 21 de gener una manifestació a Madrid. Hi era la gent de Guardamar, clar, però també d’Oriola, Piles, el Campello, Bellreguard, Cullera, Sagunt, Moncofa, Nules, Cabanes... Segons els organitzadors, s’aplegaren al voltant de 3.000 persones.
L’amenaça latent
El de la regressió del litoral ha esdevingut un problema com més va més greu. Hi ha casos, com el de Guardamar o Nules, en què l’aigua frega ja els habitatges. Hi ha molts altres casos en què, a cada temporal, la mar s’engoleix la platja. Passa al País Valencià, però també a Catalunya o a les illes Balears. Els problemes de la platja de la Pineda, a Vila-seca (Tarragonès), són molt semblants als de Morro de Gos, a Orpesa (Plana Baixa), i aquests, alhora, no són gaire diferents dels d’Alcúdia, a l’illa de Mallorca. El temporal d'aquesta setmana, la borrasca Isaack, ha tornat a posar de manifest el problema.
Les platges de l'Àrea Metropolitana de Barcelona podrien perdre 20 metres d'amplària els pròxims trenta anys.
La franja de platja, espai d’esbargiment i pol d’atracció turística per antonomàsia, esdevé cada any més esquifida. Un estudi recent encarregat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona sobre les dinàmiques marines va dictaminar que, si no es prenen mesures, les platges d’aquesta part del país podrien perdre més de 20 metres d’amplària en els pròxims trenta anys. Els trenta quilòmetres d’arenals que componen el litoral metropolità, entre Castelldefels i Montgat, han perdut el 25% de la sorra entre 2015 i 2019.
«Si continuem aplicant les mateixes solucions que ara, desapareixeran les platges. Així de clar. S’estan erosionant molt ràpidament», adverteix Eulàlia Sanjaume, catedràtica de Geografia física de la Universitat de València i experta en dinàmiques litorals. Les dades, efectivament, no inviten a l’optimisme. Una quarta part de les platges valencianes estan afectades per processos erosius, segons les anàlisis i monitoratges de la Comissió Europea. A Catalunya, el retrocés mitjà és d’uns 0,4 metres per any, tot i que amb una gran variabilitat al llarg del territori. Així, segons el Laboratori d’Enginyeria Marítima de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), el 65% de la costa sedimentària catalana és erosiva, amb una taxa mitjana d’erosió superior a un metre per any.
Cal matisar, però que les platges s’erosionen de forma natural. La diferència, ara, és que ho fan a una velocitat com mai abans. I en alguns punts, la situació és crítica: a la punta de la Tordera, amb quatre metres per any de pèrdua o a la platja de la Marquesa, al delta de l’Ebre, amb 3,5 metres per any. «Les destrosses que va provocar la borrasca Gloria van ser un avançament del que ens oferirà el futur en un context de canvi climàtic i escalfament global, combinat amb una gestió del litoral que requereix un replantejament seriós», avisa el professor d’Enginyeria Hidràulica de la UPC, José A. Jiménez.
Gloria, un avís per a navegants
Aquell temporal de gener de 2020, efectivament, va servir per visibilitzar com de feréstega podia ser la situació en les pròximes dècades: es destrossaren passejos marítims, l’aigua tocà a les portes de les cases a primera línia, desaparegueren platges senceres. Fou un avís per a navegants. Un crit d’alerta que evidencià la deficient gestió del territori que durant el segle XX hem fet a tota la costa i que ha provocat que es trenquen les dinàmiques naturals.
José A. Jiménez: «Les destrosses que va provocar la borrasca Gloria van ser un avançament del que ens oferirà el futur"
«Diem que la desaparició de les platges és culpa del canvi climàtic i això no és cert. Els últims anys, el canvi climàtic té importància, però s’afegeix a tota la problemàtica que tenim pels ports, els espigons, els embassaments, etcètera», exposa Sanjaume. L’acció humana, efectivament, ha tingut un paper essencial a alterar la disponibilitat i distribució de material al llarg de la costa.
La manca d’aportacions de sediments procedents dels rius és, a hores d’ara, un gran problema. Els embassaments i les presses, sí, acumulen aigua, però també impedeixen el pas dels sediments que l’aigua transporta muntanyes avall. Els rius simplement han deixat de fer les seues funcions naturals. Segons dades de la plataforma Som Mediterrani, els sediments acumulats pels pantans al llarg de la conca hidrogràfica del Xúquer superen els 200 milions de metres cúbics.
Pel que fa al Segura, ja el 1989 es va calcular que l’acumulació de sediments donaria per tenir una duna litoral de 25 quilòmetres de longitud. En el cas de la conca hidrogràfica de l’Ebre, l’associació Sediments, amb seu a les Terres de l’Ebre va calcular que, a causa dels pantans i les preses, aquest riu havia passat d’aportar 30 milions de tones a la capçalera del riu a finals del segle XIX a aportar-ne 84.000.
«Ens cal restaurar el cicle natural dels rius. Es tractaria de buscar la manera de fer artificialment allò que el riu, en condicions normals, faria de forma natural», exposa Manolo López, portaveu de Som Mediterrània. De mètodes, n’hi ha i s’han posat en pràctica en altres punts d’Europa: els buidatges creant cabals generadors (flushing); l’aprofitament de riuades de terbolesa (sluicing) o el bypass per hidrosucció als embassaments.
El preu del progrés
L’altre gran problema ha estat la proliferació de ports, esculleres i dics al llarg del litoral, ja que la seua presència té greus conseqüències per a les dinàmiques marines. El que l’experiència ens demostra és que cap infraestructura no és innòcua. Al llarg dels 915 quilòmetres de costa catalana, es comptabilitzen 47 ports i marines, cadascun dels quals actua com un xicotet entrebanc. Al País Valencià, entre 1985 i 2020, els ports comercials, pesquers o mixts van passar de nou a 16 i els esportius de 19 a 26, és a dir, 38 entre els uns i els altres.
Eulàlia Sanjaume: «Estem en una situació crítica a causa de totes les coses que hem fet malament des dels seixanta»
Segons càlculs de Vicenç Rosselló, catedràtic de Geografia de la Universitat de València, només els ports de Castelló de la Plana, València i Alacant han furtat a la mar 66 milions de metres quadrats de superfície. Aquest mateix autor estima que el 1983, els espigons rudimentaris eren 97 i les esculleres armaven 46 quilòmetres de costa. Ara, aquests braços de pedra i formigó s’han doblat, són més sòlids i abasten prop de 400 quilòmetres.
Totes aquestes obres d’enginyeria curtcircuiten el funcionalment normal i tenen efectes especialment greus sobre les platges situades al sud, on els problemes de regressió són més greus a causa de l’anomenat efecte ombra. Els problemes per l’espigó del Segura, per a Guardamar, són molt semblants als generats, en el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, pel dic situat en la desembocadura del riu Llobregat, que ha deixat d’abocar a la mar 150.000 metres cúbics de sorra.
Si mar endins hem situat paranys per als corrents marins, terra endins hem urbanitzat bona part de la primera línia de costa, a voltes amb habitatges, a voltes amb passejos marítims, a voltes amb carreteres o fins i tot amb línies ferroviàries (vegeu si no, el cas del Maresme), que s’han construït sobre unes dunes que, en el passat, alimentaven les platges i contribuïen al seu equilibri natural. Molts aiguamolls, què en el passat van actuar com zones de transició, han estat aterrats. És el que els experts anomenen artifització del sòl. «L’absència d’espai d’acomodació degut a l’increment del nivell de desenvolupament i ocupació de la costa, unit a la resta de factors, té com a resultat un litoral català amb platges progressivament més estretes i amb menys capacitat de protecció del rerepaís», alerta José A. Jiménez.
Un espai en disputa
Les platges i la costa, que en el passat van ser menystingudes com a llocs d'assentament humà, han esdevingut, des de la dècada dels 60, béns molt cobejats on s’entrecreuen interessos econòmics i turístics, i on l’especulació immobiliària ha campat amb naturalitat. Tenir una platja en bones condicions és una font de riquesa per a la indústria del turisme; tenir un port suposa tenir una porta d’entrada i eixida de productes i, per tant, facilita tant les importacions com les exportacions i, alhora, genera dinamisme econòmic. Tot plegat, però, té un impacte en el territori i en el medi ambient.
«Assistim a la pèrdua de la capacitat de protecció de les platges a conseqüència de la seua pròpia erosió. Com més estreta sigui la platja, més gran serà l’impacte d’un nou temporal — explica José A. Jiménez— . Això té una importància cabdal per al nostre litoral, donat el comportament erosiu a llarg termini que presenta i els nivells d’usos i ocupacions de la franja costanera».
Les platges, senzillament, han deixat de ser autosuficients. És el preu que estem pagant pel progrés que totes aquelles urbanitzacions i infraestructures ens van prometre. El peix s’ha mossegat la cua i no té previst soltar-la. «Estem en una situació crítica a causa de totes les coses que hem fet malament des dels anys seixanta», adverteix Eulàlia Sanjaume. Aquesta catedràtica de Geografia Física hi afegeix: «Em temo que potser hem arribat a un punt de no retorn».
La situació, doncs, és ben complicada, perquè a cada temporal, la mar guanya un poc més de terreny. Molts ajuntaments costaners assisteixen, amb desesperació, a la progressiva desaparició del seu reclam turístic per excel·lència. I constaten també, en molts casos, que les aportacions de sorra procedents de la mar o d’altres platges poden salvar-los la temporada turística vinent, però no són solucions a llarg termini. A cada nou temporal, la força de les onades s’enduu tones i tones de sorra, tot condemnant-los a reproduir el mite de Sísif, aquell personatge mitològic a qui els déus van castigar a espentar cap al cim d’una muntanya un còdol gegantí que tornava a caure terra avall.
Gattopardisme litoral?
A tot el litoral fa dècades que s’esmercen recursos per portar camions i més camions de sorra. Majoritàriament, però, aquells milers de metres cúbics se n’han anat mar endins. És a dir, que ens estem gastant milers d’euros públics a aplicar pegats. «Estem disposats a gastar grans quantitats de diners per regenerar una platja que sabem que tornarà a erosionar-se? — es pregunta José A. Jiménez—. I, en tot cas, té sentit fer-ho en totes les platges?».
Agustín Sánchez-Arcilla ho resumeix així al llibre Sobre el temporalGloria (19-23.01.20), els seus efectes sobre el país i el que se’n deriva: «Les intervencions tradicionals han resultat tenir un cost i uns impactes elevats, amb una eficiència i durada variables i de vegades discutides». Per la seua part, Eulàlia Sanjaume és molt pessimista sobre els solucions que s’han aplicat fins ara. D’una banda, explica aquesta dona que és experta en sedimentologia, perquè la nova sorra que es diposita és d’un diàmetre més xicotet que no la que ja hi havia.
«Així, doncs, a cada temporal tenim que la sorra regenerada desapareix, si no completament, sí de forma molt notable, amb l’agreujament que aquesta arena se’n va mar endins i destrueix els alguers, que són fonamentals per als equilibris de la dinàmica marina», explica Sanjaume, que a més adverteix que la nova sorra no hauria de dipositar-se sobre la platja emergida, sinó dins l’aigua per evitar que les ones trenquen a la vora.
Imitar la natura
Així les coses cada volta són més les veus que reclamen estratègies de llarg termini, tot començant per implantar mesures de recuperació dels sediments dipositats en els embassaments. Igualment, s’obren camí les anomenades solucions naturals, consistents a promoure intervencions que imiten el funcionalment normal de la natura, com ara el transport d’arena d’una banda a l’altra dels ports a través de tubs submergits o la instal·lació de rèpliques de praderia marina que esmortisquen la força de l’onatge abans de tocar terra. Espigons i dics, que s’han aplicat a tort i dret, són cada volta més qüestionats.
I que se n’hauria de fer de l’artifització de la primera línia de platja? Caldria eliminar els passejos marítims sota els quals s’han soterrat les dunes? I els habitatges que, d’acord amb la mesura de Costes, estan situats dins el domini públic maritimoterrestre, caldria enderrocar-los, com exigeix la legislació? José A. Jiménez admet que aquesta no és una qüestió senzilla de resoldre. «Probablement en alguns punts amb un nivell d’erosió crítica això siga el més adequat. Que s’eliminaren urbanitzacions serviria per recuperar la morfologia costanera. El problema, però, és que això porta aparellat un conflicte social, com ja s’ha demostrat», reflexiona.
Manolo López (Som Mediterrània): "L'enderrocament de les cases a primera línia de costa no és una solució"
«L’enderrocament no és una solució», respon Manolo López, de la plataforma Som Mediterrània, que recorda que en les partides d’Alfono X el Savi (el que en termes actuals seria una normativa) ja s’establia el respecte als habitatges existents en constituir el demani, i inclús la seua reconstrucció en cas de ser enderrocades per la mar. «S’ha convertit a propietaris pacífics que van adquirir aquest béns dins la legalitat en concessionaris de facto. I als concessionaris se’ls ha retallat, de forma retroactiva, la duració del seu dret. S’han elaborat i s’elaboren delimitacions de forma subjectiva i absolutament arbitrària i sense fonamentació jurídica o tècnica», assegura López, que exigeix mesures de protecció estructurals i planificades.
La preocupació és unànime en els municipis costaners. La plataforma que ell representa rep el suport d’alcaldes de tots els colors polítics. «Ens calen estratègies globals amb mesures específiques per a les problemàtiques de cada punt — exposa Jiménez— . Però, sobretot, hem de prendre consciència que ja hem entrat en una altra fase i que el que pensàvem que era útil abans, en les condicions actuals, ja no ho és».
--------------------------------------------
UNA COMISSIÓ TEMPORAL PER A UN PROBLEMA PERENNE
El 5 de març de 2020, només unes setmanes després del temporal Gloria, les Corts Valencianes van aprovar una Comissió especial d'estudi de prevenció dels riscos derivats dels grans temporals. La setmana passava, després de la compareixença de 72 ponents, va fer públic el seu dictamen, en el qual es recomanen mesures específiques en relació a la regressió de els costes. Aquestes són algunes:
a) Obrir les comportes baixes de les preses per facilitar el pas de sediments.
b) Eliminar les infraestructures dures i renaturalitzar les platges urbanes: per exemple, substituir els passejos d'obra dura per passarel·les de fusta o eliminar el paviment impermeable en zones d'aparcament per materials àrids.
c) Recuperació dels cordons dunars.
d) Mantenir en la costa el material vegetal procedent del mar. En cas de retirada, durant la temporada d'estiu, cal tornar a col·locar-lo posteriorment.
e) Gestionar i mantenir les prades de posidònia.
f) Posicionar esculls artificials a baixa profunditat, els quals ajuden a reduir l'energia de l'onatge i faciliten la conservació i la regeneració del fons marí.
g) Evitar, en la mesura del possible, espigons, esculleres i dics.