Al vèrtex nord de la platja de la Marquesa, els bolquets van i venen d’un costat a l’altre. Són màquines de grans dimensions, gegantines, que traginen tones i tones de sorra. En unes altres circumstàncies, els operaris podrien fer parada al migdia i menjar al restaurant Los Vascos, un lloc emblemàtic per aquestes contrades, just on s’uneixen la platja de la Marquesa i la platja del Fangar. Els arrossos, clar, són el seu plat emblemàtic. L’establiment, tanmateix, està tancat, com també està barrat el pas als qui, aquests dies, vulguen accedir a aquesta zona del Delta.
Els camions porten sorra des de la punta del Fangar i la distribueixen al llarg de la platja de la Marquesa fins a, pràcticament, arribar a Riumar. El cost per cada metre cúbic és de 12 euros. Del que es tracta és de traslladar sorra des dels llocs on s’acumula cap als punts on la platja està en regressió. Els treballs, que van a càrrec del Ministeri de Transició Ecològica, començaren l’octubre i s’allargaran fins al març.
La Marquesa va ser, al capdavall, un dels punts que es va veure més afectat per la borrasca Gloria a finals de gener de 2020. De temporals que havien malmès la platja, n’havien vist molts per aquestes contrades, però mai amb la ferocitat de Gloria. L’aigua va entrar terra endins fins a quatre quilòmetres. Los Vascos van quedar com una illa enmig de la mar.
Quan l’aigua es retirà, la platja pràcticament havia desaparegut “i el poc que va quedar s’ho va acabar d’endur Filomena”, lamenta Albert Pons, que és arrossaire. Als seus 47 anys (“i en porto 48 d’arrossaire, perquè quan estava a la panxa de ma mare ella també hi treballava”), recorda perfectament quan, de nano, corria per aquella platja, que aleshores tenia mig quilòmetre d’amplària. Avui, la catifa sorrenca a penes compta 50 metres d’amplària. “Estem en la zona zero del temporal Gloria”, explica Pons.
La tempesta perfecta
El lapse que va del 19 al 24 de gener de 2020 ha quedat marcat i ben marcats en la memòria col·lectiva. Durant aquells dies, la borrasca Gloria va impactar de ple en tota la façana mediterrània i va deixar registres per a la història. Al port de València, una boia va detectar una onada de 13,5 metres d’altura; a l’interior, la neu va emblanquir el paisatge; a l’Alt Empordà, l’estació de Lliurona registrà una precipitació acumulada de 516 litres per metre quadrat. Dos ponts entre Blanes i Malgrat de Mar van desaparèixer per la força de l’aigua que arrossegava el riu Tordera. El riu Gorgos va estar a punt d’eixir-se de mare a l’altura de Xàbia. Durant quatre dies, els fenòmens extrems es van anar concatenant com si es tractés d’una mena de càstig diví.
Però si una imatge d’aquells dies ha quedat per al record, aquesta va ser la fotografia aèria que va transcendir el 21 de gener d’un delta de l’Ebre completament negat per l’aigua. “El temporal Gloria s’engoleix el delta de l’Ebre”, publicà ElDiario.es. “El temporal es menja el delta de l’Ebre”, titulà l’Ara. Un mantell d’aigua ho cobria tot i havia fet desaparèixer punts tan emblemàtics com l’illa de Buda o la barra del Trabucador, l’istme d’aproximadament sis quilòmetres de llarg que uneix el cos central del Delta amb la punta de la Banya. La fletxa que fins aleshores havia dibuixat el Delta sobre la mar va quedar desdibuixada durant alguns dies.
Susanna Abellà: “Per al Delta, Gloria va ser un espòiler del futur”
“De llevantades n’havíem vist moltes, però cap com aquesta”, reconeix Pons. Algunes de les cent hectàrees d’arròs que ell gestiona en el marge esquerre de l’Ebre van quedar anegades sota la llengua de mar que s’introduí terra endins, amb conseqüències irreparables. “En classe d’història ens explicaven que els cartaginesos, quan havien de marxar d’un territori, tiraven sal. Saps per què? Per què la sal fa erma la terra”. Aquell any, en les terres inundades per la mar, la collita es va tirar a perdre i en els dos anys següents, assegura el responsable de l’arròs de la Unió de Pagesos, la baixada de la producció ha estat notable. En total, durant aquells dies, 3.200 hectàrees d’arrossars van quedar submergides i una trentena de vivers de musclos van patir desperfectes.
Ploure sobre mullat
“Per al Delta, Gloria va ser un espòiler del futur”, assegura, amb contundència, Susanna Abellà, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, l’entitat que des del 2000 vetlla per la preservació dels valors ecosistèmics d’un riu que, per aquestes contrades, es totèmic. “La gent que vivim al territori ho vam viure d’una forma menys dramàtica que la premsa, perquè nosaltres coneixem bé quines són les dinàmiques d’aquest ecosistema. Sabíem que el Delta —al contrari del que afirmaven alguns— no desapareixeria pel Gloria, però sí que sabíem que causaria molts danys i potser alguns d’irreversibles”. Efectivament, aquell temporal de gener del 2020 no va esborrar el Delta del mapa, però sí que va fer evident la vulnerabilitat d’un ecosistema amb greus problemes estructurals que s’han agreujat les darreres dècades, a mesura que l’impacte humà ha incidit com més va més sobre aquest ecosistema.
Així, si bé la barra del Trabucador s’ha recuperat de forma progressiva, el litoral del marge esquerre de l’Ebre es troba en una situació crítica donada la fragilitat de la franja costanera que va des del Fangar fins a Riumar, i que ha obligat, de fet, el Ministeri de Transició Ecològica, a prendre mesures de prevenció. L’horitzó —plausible— d’una progressiva pujada del nivell del mar a causa de l’escalfament global preocupa, i molt, en aquestes latituds.
“La problemàtica del delta de l’Ebre no és pas diferent de la gran majoria de deltes domesticats per l’home, els quals estan patint un deteriorament greu i ràpid en les darreres dècades”, segons explica Carles Ibáñez, director de la Línia de Canvi Climàtic d’Eurecat en el llibre Sobre el temporal Gloria (19-23.01.20), els seus efectes sobre el país i el que se’n deriva, publicat per la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans.
Carles Ibàñez: "El delta de l'Ebre va ser plenament funcional com a sistema deltaic fins la proliferació d'embassament i l'ús intensiu de l'aigua"
No s’ha de perdre de vista, al capdavall, que els deltes són espais en constant evolució i que la seua morfologia canvia a mesura que els sediments que arrosseguen els rius es dipositen en la desembocadura. Tenen, doncs, trams que, de forma inercial, creixen, s’erosionen o es mantenen estables. La comunitat científica calcula que el delta de l’Ebre va començar a formar-se fa aproximadament 4.000 milions d’anys i que, des d’aleshores, s’ha transformat fins a tenir la morfologia actual.
El problema, en el cas del Delta, és que l’acció humana sobre el riu està tenint conseqüències directes en el funcionament normal i els ritmes d’aquest accident geogràfic. “El delta de l’Ebre —escriu Ibáñez— va ser plenament funcional com a sistema deltaic fins que la construcció d’embassaments i l’ús de l’aigua a la conca van ser prou intensius”. La construcció dels embassaments de Mequinensa (Baix Cinca) i Riba-roja (Ribera d’Ebre), a la part baixa de la conca durant la dècada dels seixanta, ha tingut com a resultat la retenció dels sediments que, en el passat, es dipositaven en la desembocadura.
Aquesta reducció de la matèria amb què s’alimenta el Delta, unida a la reducció del cabal derivat del seu ús per al consum humà, han provocat la disminució de les aportacions i estan en la base dels problemes d’un Delta que, a més, està enfonsant-se entre quatre i sis mil·límetres per any.
La Plataforma en Defensa de l’Ebre estima que la subsidència (enfonsament), combinada amb una pujada del nivell del mar d’entre tres i sis mil·límetres per any, provocarà que en un període d’entre 40 i 50 anys el mar inunde definitivament el 40% de la superfície del Delta.
Sediments, la base de tot
En bona part, per reclamar que es done una solució estructural als problemes del Delta, va nàixer, l’any 2015 la Campanya pels Sediments, la qual compta amb el suport de SEO/Birdlife, Ecologistes en Acció i la PDE. El seu objectiu és pressionar les administracions perquè apliquen mètodes que permitisquen el flux dels sediments dipositats en els embassaments i pantans cap a la part baixa de la conca. El volum que s’acumula en alguns dels embassaments és ben notable.
Segons la Campanya pels Sediments, l’embassament de Mequinensa podria haver perdut més del 13% de la seua capacitat a causa de l’acumulació d’aquests materials a primera vista invisibles. “Es calcula que l’any 1877 al Delta arribaven 30 milions de tones de sediments. Ara són 84.000 tones”, explica Josep Juan Segarra, promotor d’aquesta entitat, que proposa fins a tres opcions per fer córrer els sediments aigües a baix: els buidatges creant cabals generadors (flushing); l’aprofitament de riuades de terbolesa (sluicing); o el bypass per hidrosucció als embassaments.
Traure l’aigua clara
“Malgrat que disposa de diverses figures de protecció i que és Reserva de la Biosfera, el Delta sempre ha estat el gran oblidat en les polítiques de gestió de totes les administracions”, lamenta Susanna Abellà, de la PDE. La distribució competencial tampoc no hi ha ajudat gaire (la Generalitat té les competències de medi ambient, mentre el Ministeri té les de costes). Tanmateix, la voracitat del temporal de 2020 va evidenciar la fragilitat d’aquest petit, però valuós, fragment del país i va significar també, en l’àmbit de la gestió política, un punt d’inflexió.
Xavier Curto: “Gloria va servir per facilitar un consens dins el territori”
, explica Xavier Curto, que és vicepresident de la Comunitat de Regants del Marge Esquerre i cara visible de la Taula de Consens, una entitat que va nàixer, abans de la borrasca, amb l’objectiu d’aglutinar els set ajuntaments del Delta i les comunitats de regants.
De fet, just la setmana abans de Gloria, la Taula va presentar un pla per a la protecció del Delta basat en tres eixos: en el curt termini, augmentar la resiliència natural de les platges mitjançant la mobilització i disposició de sorres marines a les platges més castigades, tot seguint el model que s’ha obert camí a Holanda; en el llarg termini, recuperar els sediments fluvials, i la ubicació de camins de guarda que permetin aturar l’entrada d’aigua salada en cas de pujada del nivell del mar.
“Aquest 2022 hem assistit a fites importants: la Generalitat ha passat de ser subjecte peticionari a subjecte actiu”, es felicita Curto. Perquè tot just l’estiu passat, la Conselleria d’Acció Climàtica va presentar l’Estratègia Delta, un pla dotat amb 65 milions d’euros que beu del document de la Taula de Consens i planteja mesures en el curt termini (2022-2024), en el mitjà termini (2025-2028) i el llarg termini (fins al 2050).
En el curt i mitjà termini, l’Estratègia preveu la creació d’una taula tècnica en què participen el Departament i el Ministeri de Transició Ecològica, amb l’objectiu de coordinar i accelerar totes les propostes tècniques que hi ha sobre la taula i elaborar un Pla de protecció del medi natural i el paisatge. Entre les actuacions imminents hi ha l’execució de les guardes de basses o la segona fase del camí de la guarda, que serien com talussos perimetrals amb els quals es podria evitar l’entrada d’aigua en zones inundables. A banda, el Ministeri ha fet, per primera volta, una actuació de mobilització de sorres de forma preventiva en el Trabucador, el frontal de l’illa de Buda i el sistema nord, des de la Marquesa fins a Riumar.
D’altra banda, està previst que els pròxims mesos el Ministeri presente el seu Pla de protecció per al Delta, per bé que el primer esborrany, que va transcendir a principis de 2021 va alçar en armes una part important de la societat civil i, de forma molt especial, els agricultors: s’hi plantejava una zona d’acomodació de 500 metres perimetrals uniforme per a tot el territori, independentment del seu grau d’erosió. Una mena d’“aigua per a tothom” que, en realitat, no acontentava ningú.
“Això és una línia vermella. Abans que aquesta solució, cal explorar-ne totes les altres”, avisa Xavier Curto. “No cedirem ni un pam de terra”, adverteix Albert Pons, de la Unió de Pagesos, que es mostra escèptic, també, sobre el Pla Delta i els treballs preventius que des d’octubre fins a març, el Ministeri està duent a terme en la part nord del Delta. “Estem farts de promeses que no es compleixen i pressupostos que no es materialitzen”, confessa.
Mai plou a gust de tothom
Concitar els interessos de tothom, tanmateix, no és senzill. “Els moviments de sorres que es proposen són una barbaritat. L’impacte mediambiental és molt gran i els efectes molt qüestionables”, estima Sofia Rivaes, responsable de SEO/Birdlife al Delta, la qual advoca per la renaturalització d’una part dels terrenys que ara es dediquen al conreu de l’arròs, per tal de garantir la supervivència del Delta. Els agricultors, tanmateix, no volen ni sentir parlar d’una proposta com aquesta. “Hem de deixar de pensar en mesures curtterministes”, avisa Rivaes, alhora que fa una crida a situar la conservació d’aquest ecosistema com la prioritat dels agents que hi intervenen. D’entre les propostes que fins ara s’han posat a sobre de la taula, la representant de SEO/Birdlife es queda amb la recuperació dels sediments.
El darrer esborrany del Pla de Conca de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, de fet, preveu per primera volta aquesta mesura, que s’implementaria a partir de 2027. “És un gest, és cert, però hem de ser cautes: es destinen 2.000 milions en la construcció de preses i embassament, i només deu milions a la gestió dels sediments. És una inversió desigual que indica que no se li està donant a aquesta qüestió la importància que realment té per al futur del Delta. Tenim una part del nostre territori segrestat en els embassaments i no sembla que això importe a ningú. Sense sediment, no hi ha Delta”, recalca Josep Juan Segarra.
Seran aquests els passos definitius cap a la salvació del Delta? Només el temps ho dirà. De moment, el pròxim 12 de febrer la Plataforma en Defensa de l’Ebre ha convocat una manifestació entre Sant Jaume i Deltebre. El lema serà #SalvemLoDelta. El quid de la qüestió és —i serà— quina és la fórmula més adient per salvar-lo. “Jo vull ser optimista —assegura Xavier Curto—. Tenim la sensació que, per primera volta, les propostes s’encarrilen i convergeixen”.