Obeses de versos verdaguerians

Hi ha fartades i fartades. Menjars copiosos que senten malament, en els quals enguls massa i, fins i tot, no acabes menjant de forma variada. Ara bé, hi ha autèntiques maratons de devorar plats, d’aquells dinars o sopars acompanyats d’alcohol, rialles i festa que no tenen cap conseqüència per a l’estómac ni provoquen la temuda ressaca. Només la felicitat d’aquella estona apareix com a efecte secundari. 

La nova proposta d’Obeses, Verdaguer. Ombres i maduixes (2017), deixa aquest regust dolç, divertit i inequívocament atrevit. Tot i l’empatx de música —el disc compta amb dues cares que superen la desena de cançons a cada part—, el treball no provoca una sensació pesada. El contrast entre tema i tema i la combinació de ritmes que busquen la balada rock i d’altres que aposten per un folk més festiu i influït per l’ska, alleugereixen la poesia musicada d’Obeses. 

Verdaguer. Ombres i maduixes és una mena d’òpera rock que serveix d’homenatge musical a un símbol nacional com ho és el poeta Jacint Verdaguer. La primera cançó després de la introducció —“La solitud del poeta”— i l’última abans de la part instrumental del disc —“La buidor del poeta”— fan referència a Verdaguer de forma clara. Això sí, amb un punt còmic i burlesc a l’estil més característic de les lletres d’Obeses. 

El joc dels ritmes és la clau del disc. Més enllà de cançons amb un punt més nostàlgic com ara “Ferida d’amor” i d’altres que inciten a ballar en escoltar-les —el cas d’“Endevinalles atrevides”—, la major part dels temes compten amb trams suaus i vertiginosos. Tot alhora. Per aturar el tempo i donar-li certes pinzellades d’emotivitat i intimitat, Obeses empra un piano que apareix en els moments justos —com en “Solitud del poeta”—, però que també es converteix en el protagonista per sota de la veu, com per exemple en diversos trams de “No t’enamoris”. 

Aquest instrument, però, té un punt transformista al treball d’Obeses: dels sons més pausats passarà a erigir-se en el principal artífex, junt amb la percussió, dels ritmes més vertiginosos que apareixen al disc. A mode i sonoritat d’una pianola típica de les pel·lícules de l’oest i amb certs detalls d’un ska afrancesat que busca les músiques tradicionals dels circs, el teclat marcarà la pauta de cançons com ara “Endevinalles atrevides”.

El violí, en canvi, amb un paper més testimonial que no el piano, tindrà un doble joc menys visible: aportar festivitat als ritmes i, al seu torn, una mica d’emotivitat als trams més solemnes i teatralitzats de les cançons. Perquè, i a banda de la participació imprescindible de la percussió per oferir contrastos i representar l’ambient musical idoni per a l’estil de cant de cada moment, les veus impostades i l’escenificació teatral formen part del caràcter particular del disc. Els diàlegs entre els diferents personatges —per exemple, a cançons com ara “Sant taló”— o les converses entre diverses veus —el tema “Alertes muntanyoses”— són una mostra de l’esperit que brolla del nou treball d’Obeses. 

Per complementar i arredonir aquesta posada en escena musical, la veu emotiva que apareix, per exemple, a “Nit onírica” suposa un escalafó més en aquesta aposta per elaborar una òpera rock en homenatge als versos de Verdaguer. Els crescendos, presents al llarg de tot el treball d’Obeses, són la cirereta per polir un pastís mancat de greix i de símptomes d’embafament. 

Ara bé, aquesta obra musical gens convencional i allunyada de les precaucions musicals, també compta amb els sons més clàssics de la banda osonenca. El rock còsmic, amb la guitarra com a estàndard i les lletres còmiques com a tret original, apareix en diverses cançons com ara “Atlàntida”. Unes sonoritats, però, que també tenen una versió més suavitzada en balades com ara “Adéu-siau” o “Lo Cor de l’home és una Mar”. Això sí, totes sense un estil i tempo monòton, adobades de canvis i contrastos. El millor homenatge rock a un dels grans de la nostra poesia.