Maria Lacueva, autora de Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme (Alfons el Magnànim, 2019), denuncia que les últimes recerques no s’han incorporat a l’obra de referència, la Història de la Literatura Catalana que editen Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. “Jo investigue literatura d’autora dels Països Catalans i pensava que els volums nous ja incorporarien aquestes investigacions. La sorpresa és que no: el percentatge de dones és minimíssim, tot i que, si vas buscant bibliografia especialitzada, hi ha força estudis publicats”. Lacueva recorda que hi ha moltes investigadores sobre literatura d’autora que “estan desempolsant arxius brutals, de l’edat moderna” com María Ángeles Herrero i Verònica Zaragoza i tot i així no hi entren.
“És una llàstima. És clar que hi ha molta gent darrere d’aquesta obra i que la qualitat és excel·lent, però és llàstima que encara estiga tan esbiaixada”. El més greu de tot, diu Lacueva, “és que aquesta és la història de la literatura canònica: per a fer oposicions; per a les facultats de Filologia és l’obra de referència. L’impacte és brutal. També els futurs professors de literatura” es formaran amb aquesta obra, recorda Lacueva.
Per sort, matisa Lacueva, la Història sí que ha tingut en compte les investigacions fetes per Neus Real Mercadal, tot i que, a parer seu, ho fa “d’una manera quasi anecdòtica, perquè es té en compte la feina que va fer, però la importància que té —que matisa molt la literatura de preguerra— hauria de tenir més impacte en la Història”.
Una recerca ràpida sobre les escriptores mallorquines que Isabel Peñarrubia i M. Magdalena Alomar han reivindicat dona un saldo molt modest: Cèlia Viñas només surt esmentada una vegada al volum VII (del 1922 al 1959): “Quant a les Illes, l’ascendent postsimbolista, sobretot ribià, fou immens i es combinà amb els dels poetes de l’anomenada Escola Mallorquina. És el cas de (...); del poemari català de Cèlia Viñas Del foc i la cendra (1953), influït per Riba, Rosselló i la generació del 27...”. No se la torna a citar en tota l’obra. En canvi, els altres dos autors citats en aquest paràgraf, Miquel Dolç i Llorenç Moyà tenen, respectivament, sis i dues citacions més que ajuden a contextualitzar-los.
Ni la Marcel·lina Moragues ni l’Emília Sureda surten citades en la Història, ni en el volum VI ni en el VII.