Policies caient d’esquena, atrapats al fang, davant la mofa dels activistes. Aquesta és la imatge que ha recorregut les xarxes socials i ha ajudat a donar a conèixer la resistència dels activistes ecologistes contra la voluntat de l’empresa RWE de desallotjar un poble alemany per ampliar una mina de carbó, la Garzweiler II. Es tracta de Lützerath, una localitat de 3.000 habitants de la regió de Rhineland-Palatinate, a tocar de Luxemburg.
Lützerath Lebt és la iniciativa que durant dos anys ha intentat evitar que l’empresa RWE desenvolupés els seus plans d’ampliar la mina de lignit –carbó de menor qualitat que el comú. Dimecres 11 de gener, però, va començar un operatiu policial polèmic, comandat pel Govern alemany i en concret pel partit Verd, que és responsable de la cartera de Seguretat.
De fet, això ha costat als Grüne fortes tensions internes i, fins i tot, el líder de les joventuts de la formació, Timon Dzienus, es va desmarcar de la línia oficial participant a les protestes. També el perfil de Twitter de les joventuts s’ha posicionat en direcció oposada als seus referents parlamentaris. Les autoritats van donar per acabat el dia 15 el desallotjament dels centenars d’activistes que feia temps que vivien a la zona, tot i que les accions de protesta han continuat sobre el terreny i també de forma deslocalitzada.
No es tracta, però, d’un cas aïllat a Alemanya. De fet, les protestes cal emmarcar-les en la campanya d’acció Alle Dörfer Bleiben (Tots els pobles es queden), que ha pres partit en més d’una dotzena de viles alemanyes amenaçades per l’extracció de carbó i que darrerament tenia com a principals fronts de resistència l’esmentada Lützerath i la població saxona de Mühlrose.
RWE, que amb els anys s’ha fet propietària de totes les cases, tampoc és una empresa novata en aquesta mena de conflictes. Aquesta energètica alemanya és considerada, segons Bloomberg, la companyia europea que més tones de CO2 emetia el 2018 (118 milions). També va provocar les emblemàtiques protestes ecologistes de l’any 2012 per protegir el Bosc de Hambach, a l’estat de Renània del Nord-Westfàlia, de l’ampliació de la mina amb el mateix nom que gestiona la companyia esmentada. No va ser fins al 2020 que es va acordar la protecció d’aquest espai.
La companyia alemanya es va situar al focus de la polèmica també el 2021, quan es va saber que havien demandat al Govern dels Països Baixos per haver aprovat l’eliminació gradual del carbó i el tancament de les centrals elèctriques de carbó el 2030.
Un conflicte de present i futur
Els darrers anys la consciència ambiental ha crescut arreu, en especial entre les noves generacions. També, però, han augmentat les dificultats per extreure diferents combustibles fòssils. La combinació, doncs, fa pensar que casos com el de Lützerath podrien no ser una excepció en els temps que venen.
Federico Demaria, professor d’Economia Ecològica i Ecologia Política de la Universitat de Barcelona, afirma que “com més serioses es posin les coses i la crisi climàtica sigui més intensa, hi haurà cada vegada més gent disposada a fer protestes més espectaculars o radicals. S’entén que hi ha molt en joc, i al final són lluites sobre qui té el poder de decidir quina vida volem viure”.
Andrea Vides, tècnica d'energia i extractives d’Enginyers Sense Fronteres, remarca que no és un fet “puntual” ni tampoc nou: “és una problemàtica global que durant molts anys, i dècades, hem vist sobretot al sud global. Les lògiques de crear territoris de sacrifici que prioritzen el capital per davant de les vides de les persones i la natura han existit durant segles al sud global”.
Què canvia, doncs? Per la investigadora, ara que els “recursos s’estan esgotant, s’estan obrint noves vies per obtenir els recursos necessaris, no pel nostre benestar, sinó per seguir amb el creixement econòmic que afavoreix el capital”.
Tot plegat fa que s’estiguin ampliant “les fronteres de l’extracció”. Demaria fa servir aquest concepte per explicar que, “com que l’economia necessita més recursos, cada vegada va més enllà. Si en un moment es troba un poble, se’l carregarà perquè necessita extreure”. La lògica habitual és que, normalment, “sempre s’extreuen els recursos que són més fàcils d’extreure –més barats i menys conflictius socialment–”, i ara, “com que hem extret durant molt temps, anem a llocs més sensibles i això genera més conflictes”.
Demaria cita el treball del catedràtic emèrit de la UAB Joan Martínez Alier elaborant l’Atles de justícia ambiental, on es mapegen els conflictes ambientals d’arreu del món, i conclou que “n’hi ha molts conflictes i pensem que la conflictivitat augmentarà”.
Coincideix amb ell l’economista ecologista de la Universitat d’Antwerp, especialitzada en combustibles fòssils, Brototi Roy. “Podem esperar un augment dels conflictes socio-ambientals relacionats amb els recursos a Europa, en tant que les fronteres dels subministraments s’estan fent més properes i estan creixent els plans d’extracció de recursos en diferents països europeus”. Destaca que hi ha iniciatives per mostrar com combatre aquestes amenaces, com ara la del grup Yes to Life, No to Mining, formada per més de vuitanta grups d’arreu del món, entre ells Ecologistes en Acció, que ha redactat una guia on detalla com oposar-se a projectes miners actuals o projectats en el marc europeu.
La centralitat d’aquest factors de mobilització s’ha anat construint la darrera dècada. “En els anys recents, el concepte de blocatge o de desobediència civil ha començat a aparèixer en diferents ciutats europees”, diu Roy. La investigadora destaca la irrupció del 2014 de moviments com Ende Gelande, moviment alemany de desobediència civil conegut per ocupar mines, que també ha participat en les protestes de Lützerath.
Segons l’Atles de justícia ambiental, al món hi ha 341 conflictes ambientals relacionats amb el carbó, ja sigui per extracció, drets de la terra, contaminació, afectació de territoris indígenes, afectacions climàtiques o escassetat d’aigua.
L’impacte de la guerra
Un factor de canvi a Europa, que ha posat el tema de l’energia a la centralitat, ha estat la guerra entre Rússia i Ucraïna que, segons Vides, “ha fet que les polítiques climàtiques alemanyes i europees, que es basaven en la sortida dels combustibles fòssils d’Europa, quedin en segon pla”. Mentre, “se segueix apostant per expandir grans projectes extractivistes de combustibles fòssils”.
Per contra, Vides explica que, amb el debat sobre la transició a les energies renovables, es veu clar que “en el moment en què el capital no en té prou, aquestes polítiques passen a segon pla. S’està justificant aquest canvi de percepció amb una por creada vers una suposada inseguretat energètica”.
La investigadora d’ESF crítica que es digui que “aquests combustibles són necessaris per abastir Europa”, i pensa que el que caldria és “plantejar cap a quins sectors va l’energia que s’està generant”, a més d’apostar “pel decreixement i fer una anàlisi de quina energia necessitem per a la vida”. Vides, doncs, és partidària de prioritzar, perquè cal “respectar els acords climàtics, com el de París, i no podem seguir apostant pels combustibles fòssils sota el pretext de la seguretat energètica”.
Afegeix que aquest relat sobre la seguretat energètica “es posiciona en un moment en què des de fa dècades hi ha pobresa energètica entre la població. Gairebé un 14% de la població a Catalunya no és capaç d’escalfar les llars. I això no és per falta de subministrament, sinó perquè no poden pagar el cost de l’energia, que és un bé privatitzat”.
Vides també diu que cal tenir en consideració que aquesta extracció de combustibles fòssils “està acabant amb els recursos naturals i la natura de la qual depenem”, és a dir, que “danya els mitjans de subsistència. No només l'habitatge, sinó també la sobirania alimentària i l’accés a l’aigua”. Assenyala que l’extractivisme miner té com a conseqüència, també, “la contaminació de l’aigua i de l’aire”, i que quan passen casos com el de Lützerath “desarrela la població, els vincles entre persones i tot el que culturalment porta associat”. Per tant, rebla, “fomenta encara més la despoblació dels terrenys rurals i degrada espais que podrien ser punta de llança per anar-hi en contra”.
La tendència contrària als objectius de descarbonització, a més, s'estén a altres països del món. Per exemple, en una de les gran potències emergents, com és la Índia. Roy exposa que allà “el cabró continua creixent i no hi ha plans immediats per aturar l’explotació, el transport o la combustió de carbó malgrat les múltiples protestes dels moviments locals”. Com a mostra, destaca que hi ha en marxa un fort moviment de protesta al bosc de Hasdeo Arand, al centre del país.
De Lützerath a la Índia, les lluites contra l'explotació minera sembla que seran un dels temes habituals pels anys que venen, quan es dirimirà si els estats i els seus ciutadans tenen intenció o no de prendre's seriosament l'amenaça climàtica.