Diu que les paraules no es poden sobreposar impunement damunt els objectes. Quan parla, Xavier Rubert de Ventós gesticula i s'exclama. Però manté el respecte necessari per les coses. No vol que acabin essent el que se'n diu.
—Si les persones som el producte d'un còctel, amb quins ingredients s'ha fet Rubert de Ventós?
—Els pares, dos amors, quatre fills, sis amics, l'exili, els llocs, l'estada amb els zapatistes abans que ho fossin... Sí, jo crec que sóc el producte lògic, el residu d'això. Després, queda la capacitat d'interpretar-ho, però no en el sentit hermenèutic sinó musical. Ara bé, les tecles són les que són, no em faig l'esperança de tenir cap més llibertat que la capacitat de manipular aquests fets que em confegeixen.
—I les escoles també? Perquè va passar pels jesuïtes de Sarrià, l'escola Virtèlia, "Can Pitet"...
—El cas és que jo era molt miop i no ho sabia. Aleshores em pensava que el món era així i, fins als 17 anys, no vaig saber que les pissarres es veuen. Comptava que la gent veia aquella espècie de cosa bromosa, també. Jo anava sempre així [i fa el gest d'aclucar els ulls], amb aquesta cosa que fa tan boniques les noies miops. I entre això i que mai no vaig voler –i em va semblar fins i tot insultant– estudiar coses que no m'interessaven, era rebel essent bon nano i em treien de les escoles, no volien saber res de mi. No vaig treballar fins que em vaig posar ulleres, d'una banda, i vaig descobrir la filosofia, de l'altra. Aleshores vaig posar calent amb aquest tema i sí, vaig embogir. Una mica en l’època que t’embogeixen les noies. Junt.
—La relació amb els jesuïtes s'ha perllongat, posteriorment, en la seva obra.
—Sí. D'una banda em produeix indignació ferotge tota la seva habilitat psicològica posada sobre uns nanos i creant males consciències innecessàries. Perquè, si fins a començament del segle XIX el capellà havia de preguntar al confessionari quants cops, amb qui i per quin forat, a partir del XIX els jesuïtes comencen a preguntar el "querías, hijo mío? Sentías, mío? Consentías, hijo mío?". És una forma de control, no físic sinó psíquic una dependència respecte d'una persona que et dirà què et perdona i què no. Em sembla horrible. D'altra banda, ja després, quan vaig escriu Ellaberinto de la Hispanidad em vaig trobar que els jesuïtes eren els tios més multiculturalistes que et puguis imaginar. L'únic estat on es parla guaraní és el Paraguai perquè ells es posaren allí i van lluitar contra els imperis espanyol i portuguès junts. A trets, els tios. I avui, que hi ha l'Opus Dei, ja són adorables. L'Opus els fa bons.
—Podem dir que, pel que fa a la família, és una barreja de Catalunya carlina amb gotes d'insularitat?
—Sí. I també de fugida d'això. Jo sóc de família carlina de Ventós de Finestres, al Pirineu. I de l'altra banda som mallorquins, però del centre centre de Mallorca, d'una vila petiteta que es diu Rubert. O sigui, terra; no mar. A mi no m'atrau la transcendència de la muntanya, la seva gravetat... Tota la vida he anat fugint cap al mar, sempre el mar. El mar almenys fabrica valencians, fabrica gent d'un altre tarannà. I jo tinc por de la muntanya, com es té por de la tardor. És clar que la primavera és cursi i en canvi la tardor és preciosa, però, noi, se la pot permetre gent molt optimista. Jo no soc prou fort o prou segur per permetre’m la muntanya ni la tardor.
—És cert que van estar a punt de fitxar-lo el Barça i l'Espanyol?
—Sí, i el Condal, que estava en primera divisió. Va ser una alternativa en la meva vida, dedicar-me al futbol. Però, com que molts nois treballaven, portaven a entrenar de 6 a 9 del matí. I suposo que jo era massa pijo i, si als altres nois els anava la vida, potser a mi no m'hi anava tant. Un cop, en Joan Teixidor, el poeta, em va dir “tu, als trenta anys, seràs un futbolista vell o un filòsof jove".
—I va triar la segona opció.
—En realitat ho vaig fer per mandra; jo, a les 6 del matí, no existeixo.
—Finalment, es posa ulleres i arriba a la universitat.
—Però abans hi ha, sobretot, la influència del grup del meu pare, que eren gent de la universitat de la república, deixebles de Xirau i de Bosch Gimpera, i que eren fonamentalment en Jordi Maragall, pare del Pasqual, el meu pare, l'Eduard Nicol... I jo vaig créixer sota aquesta aura.
—Aranguren arribà després, doncs.
—Sí, però abans, encara, vaig estudiar dret. I és que, quan li vaig dir que volia fer filosofia, el meu pare, molt prudentment, em va respondre: "ah, ja ho entenc! Tu no vols aprendre a fer ponts ni a curar gent, no; tu vols connexió directa amb el saber!". I vaig pensar que era veritat. Quina carrincloneria, quina pretensió, fer filosofia! De tota manera, l'any següent, i d'amagat del pare, també m'hi vaig matricular. L'últim any, després de fer dos cursos junts de dret, me'n vaig anar a Madrid, i allà em vaig "arangurenitzar". De fet, l'Aranguren i el Valverde –amb qui també havia estat, a Barcelona– van ser dues persones que em van alletar una mica. Fixa't, per exemple, la dutxa d'aigua freda que em va donar l'Aranguren: jo estava escrivint una cosa terriblement existencialista i ell em va dir "ah, molt interessant, el que dius. Mira, llegeix-te això i això...". Ho vaig fer i tots els llibres minaven el que havia escrit. No li va caldre dir-me res, però que bé, que algú et pugui fer de clínic de l'ànima amb bona fe. Ho agraeixes tota la vida.
—Hi ha qui l'ha anomenat "filòsof-futbolista" perquè toca el món real. Fins i tot ha arribat a la pràctica política.
—I he estat molt amb criatures, sobretot. Es al que més temps he dedicat, m'ha obsessionat. També he escrit sobre això, sense publicar-ho.
—Ho farà?
—Jo m'he acostumat a escriure només del que em mobilitza, però mai en primera persona. Bé, sí que ho he fet, però ho he guardat. Tinc moltes i moltes llibretes i no sé si tindré el temps d'estructurar-ho, la falta de pudor d'escriure-ho, la capacitat de fer que tingui un valor formal i no només catàrtic. A més, jo crec que, pel que fa a l'art, has de tenir una relació de memòria amb la passió i jo, en aquest cas, no ho he fet, he anat prenent apunts en calent.
—Però, i la política institucional, què és, per a vostè?
—Es la manera, prou imperfecta, com es negocien els interessos d'un país. Un parlament és un concentrat accelerat d'interessos, passions i identitats. Hi sobra rebombori, però un parlament és una maqueta del país. Hi veus, sobretot, que només hi ha una veritat política, que és la pluralitat de les veritats polítiques. No hi ha transcendència respecte d'això. Es tracta, per tant, d'aconseguir que els altres creguin que el que tu proposes també els interessa a fi i efecte que la gent que viu en un barri trist pugui estar una mica millor. Aquesta passió "des-il·lusionada" en el sentit de no il·lusa la vaig viure amb el Pasqual Maragall. Jo me'n vaig haver de sortir, però ell ha tingut la capacitat de saber que fer política també és fer xantatge a determinats personatges. És molt difícil tractar amb cert tipus de gent i recordar-te del que vols, encara, sense perdre el necessari punt de candidesa.
—Al Parlament Europeu, va ser l'abanderat de l’ús del català. Com valora el resultat final de tot aquell procés?
—Desastrós. Va sortir per sort i va morir per mala sort. Ho vaig aconseguir gràcies al fet que el PSOE, per anar contra CiU, s'hi va posar a favor –i, efectivament, després d'això van perdre un diputat. Llavors se'ls va ocórrer, al Miquel Roca i al Xicoi, fer una cosa que políticament costa d'entendre. Jo defensava l'oficialitat del català i ells van fer un joc de mans i van dir: no serà el reconeixement de l'oficialitat del català sinó el reconeixement oficial del català. Amb l'oficialitat jo tenia dret a un sistema de traduccions, dret a parlar en català. Però el reconeixement oficial de la llengua catalana no vol dir això, sinó que Europa faci: "Sí, el català existeix". I punt. La diferència era abismal. Però vaja, al mateix temps em vaig dedicar a temes de Centreamèrica i vaig participar activament en l'entrada a l'OTAN.
—En l'entrada?
—Sí, sí, i ho dic perquè és una vergonya de la qual estic molt orgullós. De vegades em pregunten, però per què, com? A més, contra el Morán, pobre, que era molt amic meu. Va ser l'operació més divertida que he fet, d'amagat, jugant com m'agrada, d'extrem dret –o esquerre, és igual. Els plenaris són absolutament avorrits, amb discursos inaguantables i tot això, però tens de tant en tant la possibilitat de fer alguna cosa. I per a un profe que no ha fet ponts, com deia el meu pare, quan pots remeiar el dèficit crònic de fer ets sents, com diuen a Mèxic, la mamà de Tarzan.
—I, a banda d'això de l'OTAN, hi ha algun altre exemple?
—Els diners que ha rebut la República Dominicana. En una reunió en el Parlament Europeu jo vaig dir: "Molt bé, el protocol haitià s'accepta, però per a tota l'illa!" Hi van estar d'acord sense saber que la República Dominicana i Haití són a la mateixa illa!
—De la seua relació amb la política n'han sortit un parell de llibres. Hi ha coses, però, que no explicarà mai?
—Tu també hi ha coses que no expliques. Per pudor, per lleialtat... Jo en tinc molt, de pudor. Passa com amb els arbres, que han de tenir un tros sota terra, cobert, un tros protegit –el tronc– i un altre d'aeri, clorofíl·lic. Res d'explicar-m'ho tot o ensenya-m'ho tot. Jo miraré de tocar-ho quan pugui i tu voldràs o no voldràs. Per tant, des de la lleialtat fins a la sexualitat, la meva vida és l'equilibri que hi ha entre arrels, tronc i fulles.
—"Si no puc dir el que penso, de què em serveix ser boig?" és, però, una frase de Calderón que vostè cita sovint.
—Es veritat, però com que no acabo de ser boig... De tota manera, a EI cortesà i el seu fantasma sí que era una mica sarcàstic.
—I va tenir algunes conseqüències.
—Sí, es va acabar el bròquil. En la lògica dels partits, si ets una persona una mica coneguda no faran mai un gest fort que tingui un cost polític, però et neutralitzen.
—Ha afirmat també que escriu quan està trist i confús.
—De fet, escriu una proporció molt petita de la població, amb una patologia especial, persones que s'aïllen i tenen la mania d'explicar per curar-se del que han vist o han fet. Hi ha una mena d'amargor, de melangia o de tristesa, en l'intel·lectual crític.
—Podem dir que fa llibres a contrapèl de la veu dominant?
—Jo no penso, mai. Jo contrapenso. Per una qüestió moral. Les unanimitats són sospitoses.
—Quant de temps creu que li queda, a l'estat-nació?
—A mi m'agrada el que deia un jueu modern: "no s'han de fer profecies, sobretot sobre el futur". Però bé, hi ha una autonomia de les superestructures que fa que durin més que les causes que les van provocar. Això pot durar temps, encara, i pot tenir capacitat de reconversió. Avui, l'instrument operatiu ja no és l'estat, però li queden tots els elements simbòlics i la capacitat de fabricar nacionals. Ara, el cost de ser espanyol és enorme. Sobretot per a una regió com la nostra, és insensat tenir aquesta espècie de pes a la cama que es dedica a fer la política que convé –suposant que el PP fes la política que convé al seu país– a la suma d'Almeria, Càceres. I això no crec que ho pugui aguantar la lleialtat.
—És una qüestió de lleialtat?
—Sí, el monopoli de la violència legítima genera amor. Es la síndrome d'Estocolm, és esgarrifós. Acabes estimant la persona que ha pogut decidir sobre la teva vida i la teva mort i no ha exercit aquest dret. Per això jo estic contra el catolicisme. A Dios, entre otros inconvenientes hi explico com n'és, de paorós, que primer ens declarin culpables de la nostra desgràcia ("vau pecar i, per tant, ho sento: a partir, a parir, a treballar!") i, acte seguit, au, "us redimeixo!". O sigui: t'acuso i et salvo. I et tinc, és clar. Tant si fa déu o un polític, és repugnant.
—I com ens en sortim, d'això?
—Pel que fa a l'estat, s'anirà veient que només ens dóna efectes especials i cada vegada són més cars. Quant de temps pot durar un mal negoci? És difícil de dir. De tota manera, la disfuncionalitat actual de la superestructura dels estats –que proven de compensar amb publicitat– respecte de la infraestructura no pot durar molt de temps. Jo espero que els meus fills, almenys el de tres anys, puguin viure en Catalunya independent, és a dir, tan dependent i interdependent com tothom, però amb un seient a l'ONU que et protegeix. Aleshores podríem ser una Catalunya independent i espanyolista.
—No són contradictòries, hispanitat i independència?
—Nooo. Jo sóc hispà igual que un colombià. Dir-los-ho així, reconèixer les complicitats que hi tenim una manera de convèncer, de seduir. Si no els agradés ni això, jo faria la guerra. Però que fotut que per poder ser dos estats normals i parlat haguem de fer la guerra...! Tanmateix: no pot ser que jo vagi a Madrid i em senti que per a ells sóc "lo otro”. Això, més que el que pensen, en diu des d'on pensen,. I jo no puc estar manat per aquesta gent, no puc. De fet, jo em vaig fer independentista a Madrid.