De vegades, les definicions enciclopèdiques poden ser enrevessades i excessives. Llegim, per exemple, al costat del nom i cognoms d’algú coses com “periodista, escriptor, assagista i columnista”. Quan n’hi hauria prou amb dir “escriptor”, perquè tot periodista escriu (o hauria de fer-ho), així com ho fan els assagistes o els columnistes, sense el títol de periodisme a la butxaca. Escriure és la pulsió innata inherent a aquells substantius i ningú no ho posa en dubte.
En el cas de la música, és habitual referir-se a un personatge vinculat a l’art dels sons com a “pianista i compositor”. O “cantant”. O “director d’orquestra”. O “guitarrista i crític musical”, etc. No n’hi hauria d’haver prou amb dir “músic”? Aquesta categoria ho inclou tot. Matisem: inclou una pulsió natural cap a la música, sigui des del vessant que sigui, amb un matís: més de la meitat dels crítics musicals que exerceixen aquest noble ofici a casa nostra són músics diletants, però no pas gent amb coneixements tècnics o fins i tot històrics i estètics del fet musical: la impostura campa a tort i a dret en algunes tribunes públiques o centenaris rotatius nostrats que malmeten la professió.
Serveixi aquest preàmbul per aplaudir, d’entrada, l’encertat títol del llibre que Lluís Brugués i Agustí va publicar la tardor passada. Parlem de la biografia d’un dels nostres excel·lents ambaixadors de la música: Antoni Ros Marbà. El volum, editat per Dinsic, es titula Antoni Ros Marbà, músic. Sí senyor. I de cap a peus, afegiria jo.
La personalitat i trajectòria d’Antoni Ros Marbà
Nascut a L’Hospitalet de Llobregat el 2 d’abril de 1937, Ros Marbà ha fet tots els papers de l’auca: arranjador, pianista, compositor, pedagog (catedràtic als conservatoris Municipal de Barcelona i després del Liceu), orquestrador i director d’orquestra. Com a compositor, arranjador i orquestrador ha treballat en àmbits tan contrastats com la Nova Cançó, la sardana, els himnes (el del centenari del Barça i l’arranjament de la darrera versió oficial d’Els Segadors), peces infantils, música simfònica, de cambra, Lied i òpera. I sempre amb rigor, amb respecte, amb bonhomia, amb companyonia, amb professionalitat cap a col·legues, cap a solistes i cap a membres de les orquestres amb les quals ha treballat. I amb una catalanitat de pedra picada.
De les seves classes han sortit futurs i referencials batutes de casa nostra com les de Josep Pons, Salvador Brotons, Edmon Colomer o Manel Valdivieso entre d’altres. I ha treballat amb solistes de la categoria d’Alexis Weissenberg, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Maria Joâo Pires, Rosa Sabater, Lluís i Gerard Claret, Mstislav Rostropóvich i tants altres.
Ha dirigit orquestres com l’OCB/OBC, l’ONE, la de la RTVE, la NHK, la de Cambra d’Holanda, la Simfònica de Galícia… fins i tot la Filharmònica de Berlín quan Herbert von Karajan n’era el titular. I ho ha fet arreu d’Europa, dels Estats Units i de diversos països asiàtics, des d’Israel fins al Japó, passant per Corea del Sud o la Xina. I no cal dir que el nombre d’enregistraments és nombrós i de qualitat.
En Ros Marbà pesen dos referents inel·ludibles: Eduard Toldrà i Sergiu Celibidache. El primer, per la gran tradició que entronca el passat, present i futur de la música catalana i punt d’enllaç amb altres dos grans compositors admirats per Ros Marbà (Montsalvatge i Mompou) i per heretar-ne l’Orquestra Municipal de Barcelona (futura OCB/OBC). El segon, per la concepció de la música des de la radicalitat de la fenomenologia. I és que Ros Marbà, sense els extremismes de “Celi”, sempre ha estat un home que no tan sols ha fet música, sinó que l’ha pensada i l’ha ajudada a construir des de la tècnica, la sensibilitat i una pulsió oberta a l’inefable. Això és el que ha fet d’Antoni Ros Marbà un músic complet. Un músic, en definitiva.
Per això costa tant (o no, tenint en compte el país que tenim) que empreses com les que va dur a terme davant de l’OCB en una primera etapa o de l’ONE en el seu moment topessin amb algunes dificultats, de caràcter bàsicament sectari i per personalismes externs fora de lloc. Tampoc no s’entén (o sí, tenint en compte el país que tenim) l’oposició frontal d’una regidora de l’Ajuntament de Barcelona al nomenament de Ros Marbà com a director musical del Gran Teatre del Liceu, a proposta de qui aleshores n’era director general, Josep Caminal.
Per sort, Antoni Ros Marbà sempre ha fugit de divismes i no ha hagut d’agafar massa vegades el telèfon per dirigir orquestres i formacions diverses arreu del món. Ha estat un músic sol·licitat i molt ben reconegut per públic i crítica. Sense fer soroll, però sempre fent (bona) música, a aquest hospitalenc universal mai no li ha mancat la feina, tot i algunes etapes dures (especialment recents) de la seva vida.
Sobta, això sí, que un home com ell, tan vinculat al Liceu on ha dirigit òperes amb èxit com ara Salome, The Duenna, Otello, El cas Makropoulos, Billy Budd o Le nozze di Figaro (entre moltes altres) tingui encara tancada en un calaix l’òpera Benjamin at Portbou. No hauríem de permetre que una òpera sobre Walter Benjamin, escrita per un dels degans de la música a casa nostra, quedi sense estrenar. O que s’estreni sense la dignitat pròpia d’un espectacle que mereix una bona versió escenificada, no pas un parell de descafeïnades versions en concert. Queda dit.