Ministeri de la Crueltat

Les cinc infermeres catalanes que els feixistes mataren dos cops

L’expedició del capità Alberto Bayo per reconquerir Mallorca per a la República va ser un fracàs estrepitós. L’historiador Antoni Tugores reconstrueix la història de cinc infermeres catalanes que en formaven part i van morir cruelment assassinades.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com quasi tots els territoris de l’Estat espanyol, Mallorca té la memòria plena a vessar d’esdeveniments sanguinaris ocorreguts durant la Guerra Civil. Un dels que més destaca, per la seva crueltat i pel relatiu misteri que anys després encara l’envolta, és el brutal assassinat de cinc infermeres catalanes, voluntàries de la Creu Roja, que formaven part de l’expedició del capità Alberto Bayo que el 16 d’agost del 1936 va desembarcar a les costes de Llevant amb l’objectiu de reconquerir l’illa per a la causa de la República.

Com que l’operació va ser un fracàs estrepitós, només dues setmanes més tard, el 3 de setembre, les tropes de Bayo ja reembarcaren en retirada. Ho feien, això sí, deixant al seu darrere moltes víctimes i uns quants centenars de membres de l’expedició que no van ser a temps de reembarcar. Entre els ressagats, hi havia les infermeres. Capturades pels falangistes, van ser traslladades a la petita ciutat de Manacor. Després de ser torturades i violades repetidament durant la nit, el dia 5 al matí van ser afusellades. Aquesta setmana fa vuitanta-un anys. 

Tot i que han estat diversos els escriptors i historiadors que han investigat i escrit sobre aquestes fets —destaquen els treballs de Josep Massot i Muntaner, de Llorenç Capellà i de Miquel Alenyà—, encara hi ha incògnites per resoldre. És per això que l’historiador Antoni Tugores (Manacor, 1948), un dels estudiosos més rigorosos i prolífics de la Guerra Civil a Manacor, on la repressió va ser particularment salvatge, acaba de publicar Moriren dues vegades (Lleonard Muntaner Editor).

És un volum historiogràfic valuós i molt treballat, concebut i muntat com un trencaclosques de peces textuals heterogènies, que inclou cartes personals, notícies de premsa de l’època, fragments de novel·les, passatges del dietari d’una de les infermeres, testimonis presencials dels fets que l’autor va poder entrevistar i extractes de llibres de memòries de diversos protagonistes. Tot això, Tugores ho ha articulat al voltant de la seva relació personal amb Carles Buxadé, un nebot de Daria i Mercè Buxadé, dues de les infermeres assassinades. Tot i que, de tant en tant, el relat pren aires novel·lescos, sempre es manté dins el perímetre del rigor documental i de la veritat històrica. L’autor també fa servir el llibre per passar comptes amb el passat. Si es titula Moriren dues vegades és perquè, a més de reconstruir el periple de les infermeres i d’intentar aclarir les circumstàncies del seu assassinat, denuncia el vel de calúmnies i de silenci amb què durant dècades es van tapar les seves morts.

Una expedició condemnada al fracàs

Les discrepàncies que hi hagué entre les autoritats republicanes de Madrid i Barcelona sobre la conveniència de dur a terme l’expedició proposada per Bayo ja era el pitjor dels presagis. Convençut que Mallorca podria jugar un paper estratègic determinant per al curs de la guerra, Bayo va convèncer les autoritats republicanes catalanes —sobretot les del PSUC— per muntar l’expedició. Ni la Generalitat ni el Comitè de Milícies Antifeixistes ho veien amb gaires bons ulls, però a la fi no hi posaren impediments. En canvi, “l’opinió del Govern de Madrid, expressada per Manuel Azaña, era que l’operació —diu Tugores— representava una insensatesa, i que tot es devia a la petulància i a l’ambició d’alguns polítics de Barcelona”. No cal ser mal pensat per veure en les prevencions d’Azaña el temor que, si l’operació reeixia, Mallorca passés a estar controlada des de Catalunya.

Retrat de les germanes Maria i Mercè Buxadé

Sigui com sigui, el 16 d’agost al matí la primera onada d’expedicionaris, entre mil i dos mil, van arribar a la costa mallorquina, concretament a Sa Punta de n’Amer i a Portocristo, acompanyats per una flota de vuit hidroavions. En les hores i dies següents s’hi sumarien sis mil expedicionaris més. Les indisciplinades tropes de Bayo estaven formades per membres del PSOE, de la UGT, de les Joventuts Socialistes, de l’Estat Català, de la CNT, del POUM, d’ERC, d’Acció Catalana, de la FAI i, sobretot, del PSUC. També hi havia molts estrangers, així com un grup de mallorquins que el 18 de juliol eren a Barcelona per participar en l’Olimpíada Popular. Com que Menorca va ser l’única illa de l’arxipèlag balear fidel a la República, no hi faltaren un centenar de menorquins que s’havien unit a l’expedició quan havia passat per Maó. Tot aquest contingent també incloïa unes quatre-centes dones, la majoria de les quals formaven part dels serveis auxiliars —intendència i secció sanitària—, si bé també hi havia milicianes, esposes de soldats i prostitutes. 

Com que l’expedició va agafar per sorpresa les autoritats feixistes de l’illa, i a més tenia el suport d’uns quants avions republicans per bombardejar la costa mallorquina, el desembarcament va ser tot un èxit. Però en comptes d’aprofitar l’escassa oposició —només dos-cents homes armats amb mosquetons, sense artilleria ni ajuda aèria— per avançar, les caòtiques tropes de Bayo “es dedicaren durant les primeres hores del desembarcament, embriagats per l’eufòria d’un triomf fàcil, a saquejar les cases de Portocristo i a cremar-ne l’església”. Aquests actes no tan sols van suposar la pèrdua d’un temps preciós, sinó que, a més, van servir al bàndol revoltat uns materials propagandístics idonis per “predisposar la població catòlica en contra dels invasors”, escriu Tugores.

Entre la indisciplina dels expedicionaris —sobretot dels anarquistes, es queixaria Bayo anys més tard a les seves memòries— i el temps perdut, la derrota estava cantada. Més va estar-hi encara quan, al cap d’unes hores, les tropes de revoltats van començar a rebre reforços —exèrcit, Guàrdia Civil, Falange, Requetè, milícies— provinents de molts indrets de Mallorca. Ja el primer dia de combat aconseguiren recuperar diverses zones de Portocristo. Per si això fos poc, el dia del desembarcament a la tarda les tropes de Bayo van patir una emboscada terrible dins la torrentera del Riuet. Va ser una matança: es calcula que hi moriren 422 republicans. Si a això hi afegim que aviat els franquistes van rebre l’ajuda de l’aviació feixista italiana, que durant les setmanes que va durar el combat va causar estralls entre els homes de Bayo, queda clar que l’operació va ser un fracàs mortal des d’un bon principi.

Una excusa per a la repressió més sagnant

Quan el 18 de juliol va haver-hi el cop d’estat feixista, tot Mallorca va caure de seguida sota el control dels revoltats. Només unes quantes poblacions resistiren unes hores o pocs dies. Manacor va ser una d’aquestes: no va passar a estar sota el control de la Falange i de l’exèrcit fins al 21 de juliol, quan arribaren reforços des de Palma. Va ser aleshores quan, igual que a la resta de l’illa, els revoltats començaren a detenir tots els dirigents i simpatitzants republicans que no havien fugit o no s’havien amagat a foravila. Explica Antoni Tugores que, abans del desembarcament, la repressió a Manacor havia estat considerable —135 persones van ser tancades a la presó— però que no hi havia hagut cap mort. Això va canviar amb el desembarcament de Bayo.

Antoni Tugores, autor de Moriren dues vegades, és un dels historiadors que més i millor ha estudiat la Guerra Civil a Mallorca.

Amb l’excusa de la proximitat del front, es va obrir la veda. Diu Tugores que els tres dies posteriors al desembarcament “va haver-hi una massacre diària; al Cementiri Vell, van executar els presos que hi havia a Manacor i també en van executar de portats d’altres pobles. Van executar tanta gent que no els pogueren enterrar i van cremar-ne els cossos. Manacor s’havia convertit, d’un dia a l’altre, en la capital de la repressió”, conclou Tugores.

Tenint en compte que parlem d’una ciutat que el 1936 tenia uns 15.000 habitants, les xifres de la repressió feixista a Manacor són esgarrifoses. Entre el 36 i el 37, s’hi van matar uns 140 manacorins. Si hi afegim els que van ser portats d’altres pobles, el total puja fins als 800 o 900 assassinats. A aquests, encara s’hi han de sumar els morts al camp de batalla de l’expedició Bayo, que, pels experts, van ser —la xifra és aproximada— uns 1.700 o 1.800.

Pitjor destí que el de les víctimes caigudes en combat, però, era el que esperava als membres de l’expedició que van quedar ressagats. Va ser el 3 de setembre quan, des de Madrid, es va donar l’ordre de retirada i reembarcament. Segons Tugores, aleshores hi havia 6000 combatents de Bayo escampats arreu del front de guerra, que tenia uns set quilòmetres de fondària en direcció a Sant Llorenç, Son Servera i Artà, i uns catorze quilòmetres de llargària entre Portocristo i Sa Coma. En aquest sentit, va ser gairebé un miracle que, amb només vint-i-quatre hores de marge, només quedessin 400 membres de l’expedició sense embarcar. Als 400 que quedaren, però, no hi hauria cap miracle que pogués salvar-los.

La crueltat feixista contra cinc noies

De les cinc infermeres catalanes assassinades, els investigadors només han aconseguit treure l’aigua clara de la identitat de dues d’elles: les germanes Daria i Mercè Buxadé. Nascudes a Mèxic el 1913 i el 1918, respectivament, en el si d’una família orginària de Santa Coloma de Farners que va fer una petita fortuna a Amèrica i després va tornar a Catalunya, es creu que es van apuntar a l’expedició més per ingenuïtat i per afany d’aventura i de servei que no pas perquè tinguessin un ferm compromís ideològic. De les seves tres companyes se’n sap més poca cosa, quasi res. Una es deia Maria García i, segons Tugores, “segurament devia ser combatent comunista i havia pres part en la revolució de Barcelona”. De la quarta només se’n sap que es deia Teresa. I de l’última, l’autora del dietari que s’ha conservat, no se’n sap ni el nom: només que, segons ha escrit Josep Massot i Muntaner, “era una miliciana anarquista, jove i plena de bona fe”.

Imatge de 47 milicians, fets presoners, a Sa Bassa

El calvari de les cinc infermeres va començar quan, el dia 4 a la tarda, les van trobar amagades al sostre paller d’unes cases de Sa Coma. Des d’allà, les portaren en un camió descobert fins a Son Servera i, després, fins a Manacor. Quan van entrar al poble, van ser rebudes per la cridòria i els insults de molts vilatans. Després de portar-les a l’Escola de Sa Graduada, on les van fotografiar, van ser exposades durant unes hores a Sa Bassa, a la plaça major, perquè fossin sotmeses a l’escarni públic. Un cop humiliades a la llum del dia, les van introduir a l’edifici del Rosari, a la mateixa plaça de Sa Bassa, on hi havia el centre de comandament dels nacionals. Allà, al soterrani de l’edifici, les van sotmetre a un penós examen ginecològic i durant tota la nit les van torturar i violar. El dia 5 al matí les van portar, finalment, al cementiri de Son Coletes, un indret que, per la gran quantitat d’assassinats que els feixistes hi van cometre, ocupa una posició d’honor en la toponímia de la infàmia de la Guerra Civil a Mallorca. Van ser afusellades a les onze del matí. El públic, de nou nombrós, aplaudia.

Aquesta va ser, diu Tugores, la primera mort de les infermeres. La segona va començar pocs dies després, quan, des de nombroses capçaleres afins al bàndol feixista, es va iniciar una campanya de difamació per embrutar el seu nom i justificar el destí brutal que havien tingut. Entre altres coses, es va dir que formaven part de “las hordas catalano-marxistas”, i que eren prostitutes, i milicianes sanguinàries. És a dir: en van dir de tot excepte la veritat.

La veritat, com reivindica Antoni Tugores, és que eren infermeres voluntàries de la Creu Roja que, per bona fe en alguns casos i per idealisme en uns altres, s’havien apuntat a una operació militar que, si s’hagués fet bé, potser hauria canviat el curs de la guerra. Al capdavall, si les autoritats republicanes haguessin apreciat el valor estratègic de l’illa amb tan bon ull com les autoritats colpistes, Mallorca no s’hauria convertit, com diu Tugores, “en un portaavions enmig de la mar”, des d’on, els mesos següents, es van bombardejar quasi cada dia tant Catalunya com la costa valenciana, amb milers i milers de morts. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.