Precisament, el fet que la Rambla representara l’avantguarda en certs períodes de la història suposa un greuge comparatiu. I és això el que afecta alguns dels seus veïns. Consideren que, d’allò, només en queda el record, les cançons, els llibres i els testimonis. Ara, la Rambla és l’espai que acull els turistes i expulsa els nadius, farts d’aglomeracions i de serveis exclusius per a turistes que deterioren —quan no anul·len— la qualitat de qualsevol oferiment. Tal com deia Xavier Masip, la Rambla anticipa els fets que es traslladen al país. I aquests fets també poden ser negatius. Un és el de la massificació, que rebenta l’originalitat d’un espai que, per a molts, ja ha deixat d’existir.
Alguns no són tan catastròfics. Però el canvi és visible per a tothom. La florista Carme Romero explica que “la Rambla ha anat canviant, per a bé i per a mal. Nosaltres som floristes, som distints del que hi ha al voltant: una petita illa dins d’aquesta bogeria. I no canviem tant. Però sí que ha canviat el perfil del passejant. Majoritàriament són estrangers, sense gaire sensibilitat envers les flors... Per sort, tenim els nostres clients, que sempre ens són fidels”.
Aquesta és la realitat present després de dècades de canvi constant.
Dels ‘marines’ a la droga
A inicis dels anys 50, els marines nord-americans s’acostumaren a atracar els vaixells al port de Barcelona, passejar la Rambla i explotar-la per al seu profit. Segons Lluís Permanyer, “aquells eren els anys daurats del principal carrer barceloní”, dotat de bars, restaurants, botigues... i prostíbuls. Més tard, el 1976, el mosaic de Joan Miró se sumava als diversos símbols emblemàtics del passeig. Era la Rambla de la Transició, la que acollia personatges com el Chico Ocaña, tranvestits desconeguts a la resta del país i estils de vida avui, afortunadament, molt més normalitzats.
Com s’ha dit anteriorment, l’atracció de novetats pot ser positiva o negativa. Entre el món desconegut que descobria Barcelona també hi havia el de la droga, trist protagonista a la Rambla des de finals dels anys 70. “La Rambla en aquell moment era una zona perillosa, on el barceloní s’apropava al Liceu però, més enllà, no hi baixava a certes hores”. Així ho recorda Xavier Masip, qui explica que en aquell temps “no hi havia accés a la platja perquè tot estava ocupat pel port. Això va fer que la droga s’estengués molt pel barri Gòtic i pel Raval”. La Rambla, amb la plaça Reial, va ser un d’aquests punts calents de traficants i baralles.
És curiós observar la paradoxa de la convivència entre dos mons antagònics. Si a començament del segle XX passejaven per la mateixa Rambla els burgesos que freqüentaven el Liceu i les classes més populars, vuitanta anys després la droga s’afegiria a tota aquesta amalgama de realitats enfrontades. L’estil provocador, de llibertat, la imatge de la Barcelona més canalla també oferia foscor. Aquest, però, és un tret inseparable de la Rambla: el fet que és de tothom, una barreja insubornable. Xavier Masip explica que, fa anys i panys, un dels espectacles que la Rambla oferia als més humils era “veure baixar dels taxis la gent del Liceu vestida de gala”. Les imatges posteriors, però, serien més cridaneres.
I arribà el 1986
Molts situen l’inici de la Barcelona actual en l’any en què la van designar ciutat olímpica. Era el 1986. Un canvi que, com calia esperar, començà per la Rambla. Poc abans d’aquell fet històric, el nombre de veïns ja hi anava disminuint. Els negocis amb l’habitatge eren suculents. Molts d’ells, gent gran, no comptaven amb ascensors, dels quals no podien prescindir. A poc a poc la gent marxava i els habitants fixos eren substituïts, progressivament, per veïns ocasionals. Molt més nombrosos. La Rambla es va reforçar com a meeting point i com a indret turístic. Potser, aquell era l’inici de les externalitats actuals. Segons Xavier Masip, però, els jocs van servir per “dignificar l’espai, eliminar els problemes de brutícia, d’il·luminació i de perill”. Segons uns altres, però, el remei va ser pitjor que el que hi havia.
Claret Serrahima és un dels dissenyadors gràfics més reconeguts a tot l’Estat espanyol. I és popular, també, per la seua implicació en la ciutat de Barcelona. Especialment en la Rambla. Tot i haver fugit de la militància política, reconeix que sempre ha estat molt a prop d’Iniciativa Verds, malgrat que també era part del Consell per a la modernització de la cultura quan assessorava l’ex-conseller convergent de Cultura Joan Guitart. Comissarià, també, una exposició per a la candidatura a la Generalitat de Pasqual Maragall. Més tard, dissenyà el logo del PSC. Serrahima va ser un dels que es van oposar als Jocs Olímpics. I, de fet, va marxar de Barcelona durant la celebració. La seua polivalència a l’hora de col·laborar amb distints partits es deu, explica, al fet que ho fa “en contextos diferents, treballant per a la ciutat i sempre amb sentit crític”. Un sentit crític que l’ha ubicat en el pessimisme.
La seua negativitat la resumeix amb un argument: “S’han posat catifes als turistes. I això mata la ciutat”. I tot es deu, segons ell, a una actuació estructural. “És curiós, perquè als polítics d’aquest país no els interessa gaire la cultura: els interessa més aviat el folklore i l’oci. Entenent la cultura com a acció de risc, d’avantguarda, de recerca i, evidentment, donant suport a les noves generacions... Aquesta cultura que moltes vegades ha estat capdavantera a Barcelona. Actualment s’aposta més per la quantitat que per la qualitat. És a dir, per la quantitat de persones que visiten un museu i no pel contingut intel·lectual. I aquest no és un problema aïllat”, opina. De fet, l’exemple perfecte és el de la Rambla. “És per això que Barcelona s’està enfonsant. Perquè aquest progrés és només econòmic. Quan algú parla de progrés només parla d’economia. I quan algú va en contra d’això li diuen que va en contra del progrés; de quin progrés estem parlant? És per això que critico el turisme i ja fa temps que he dit prou. Perquè Barcelona està perdent la seva ànima, la seva dignitat”.
Qui perd els orígens perd la identitat
El dissenyador fa servir aquesta frase de Raimon per definir el que, segons ell, ara passa a Barcelona. Claret Serrahima va arribar a ser vice-president de l’esmentada Associació d’Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla. Ara és membre de la junta directiva, i defensa la tasca de la seua plataforma que, segons diuen tant ell com Xavier Masip, ha estat totalment ignorada pels polítics. “Tenim tot allò que patrocinava el ministre franquista de Turisme, Manuel Fraga Iribarne: alcohol, sol i platja”, critica.
Per capgirar la situació que està patint Barcelona, l’any 2010 es va presentar, des de l’Associació d’Amics, un Pla Estratègic de la Rambla que, recorda Serrahima, aprovaren tots —“tots!”— els partits. I des de llavors, no se n’han tingut més notícies. “Vam estar treballant en el pla estratègic durant quatre anys. Tenia uns punts elementals: llevar els quioscos que ara dominen el començament del passeig, fer un procés de neteja i traure el mobiliari que resta mal col·locat”. Alhora, també es volien posar obstacles al carrer per frenar la velocitat dels cotxes i adaptar-ho tot per als vianants. Plantejaren, fins i tot, prohibir el trànsit a vehicles privats, i limitar-lo només a veïns, autobusos, taxis i mercaderies. “A la Rambla cal traure coses en lloc de posar-n’hi”.
El plantejament era la resposta a una realitat que avui és augmentada però que llavors ja incomodava molts dels veïns de la zona. La Rambla perdia els darrers quioscos d’ocells, una decisió defensada especialment per Jordi Portabella, regidor d’Esquerra Republicana, quan l’alcalde socialista Jordi Hereu governava amb majoria simple l’any 2009. “Mentre el senyor Portabella volia liquidar la venda d’animals a la Rambla, patrocinava el zoo de les bèsties. És a dir: pots tenir un lleó engabiat però no pots tenir un peixet o un ocell”. Aquells llocs de venda de mascotes es van substituir, en un inici, per quioscos d’artesania tradicional. Finalment es van convertir en llocs de venda de gofres i fast food. I de barrets mexicans, d’imants de flamenques i toros d’Osborne. “Aquesta és la imatge que els turistes s’emporten de nosaltres”.
Una imatge que s’ha generat al gust d’ells. Perquè, de fet, ja hi ha bars que a certes hores de la vesprada no serveixen cafès: només atenen per sopar. Adaptació a l’horari europeu. El menjar, congelat, no respon a la qualitat gastronòmica que pot oferir Barcelona. Xavier Masip exigeix que els negocis “s’adaptin” a la població autòctona. Però no res indica que això es puga donar.
Enyorança inevitable
Tenint present tota aquesta realitat més que consolidada, no és estrany que Claret Serrahima exclame que prefereix la rambla dels marines dels inicis dels anys 50 a l’actual. “Així li ho vaig expressar a l’alcalde Xavier Trias en un sopar, quan m’ho va preguntar, amb tota la intenció, si preferia la Rambla actual o aquella del passat. I sí, absolutament, prefereixo la Rambla de prostíbul i passarel·la d’abrics de visó, escenari de bombes anarquistes i d’Ocañes llibertaris, indret de lluita sindical i de processons beates, de correfocs i capgrossos, de turistes i carteristes i de celebracions del Barça. Però els polítics prefereixen una Rambla irrespirable, d’aparador, només per al turisme. En definitiva, ara sí que podem dir ‘de fora vingueren i de la Rambla ens tragueren’. Jo recordo aquella Rambla de fets singulars que ja no hi és i que ha estat substituïda per turistes que van, no compren, fan fotos i ens fan fora. Hi ha un error conceptual aquí”, conclou.
Conscient que la seua preferència en aquest cas no és políticament correcta, el dissenyador se sorprén que s’accepten els milions de turistes, “tota aquesta gentada estúpida que ve a la Rambla i que no sap ni on són”. “Sí, la prostitució és incorrecta, però i el què hi ha ara? Gent que la fan fora de casa, lloguers inaccessibles, màfies pertot arreu... Aquest cinisme em mata”. Al mateix temps, quan Serrahima és qüestionat sobre si el seu plantejament obeeix a un segrest de la nostàlgia, respon amb bona quota d’indignació. “La nostàlgia ni és bona ni dolenta, però si la pol·lució de la ciutat és molt superior a fa 50 anys o si la Boqueria abans era un mercat i ara és un restaurant i una escenografia per fer fotos, això és nostàlgia?”.
El canvi polític de 2015, que va obrir la porta del govern local a una coalició neòfita —els Comuns— tampoc no ha servit per redreçar el rumb de la Rambla. “L’alcalde Maragall (1982-1997) va fer el Maremàgnum tapant les vistes al mar des de la Rambla. L’alcalde Clos (1997-2006), el Fòrum, un projecte de dimensions desproporcionades que encara avui és inservible. L’alcalde Hereu (2006-2011) va fer el projecte fallit de la Diagonal. L’alcalde Trias (2011-2015) estava entusiasmat a fer una pista d’esquí al port... El govern municipal actual no té intencions de tirar endavant cap macroprojecte i això és bo; però també demanem que col·labori per recuperar la Barcelona en què molts creiem”. I Serrahima està segur que no poden fer-ho. “És un partit, crec, de bones voluntats, però molt inexpert. Com va dir l’alcaldessa Colau: ‘n’estem aprenent, és com si féssim un màster’. La pregunta és si aquest màster és de dos anys, de quatre o de més. Espero que, sent un partit d’esquerres no vagi cap al centre, ja que l’única esquerra que ens quedaria és la CUP i així és molt difícil canviar Barcelona”.
Té solució?
Tot i que l’ex-vice-president d’Amics de la Rambla està convençut que no, és inevitable fer-se aquesta pregunta i comprovar si, verdaderament, no hi ha res a fer. Traslladar el luxe a la Rambla, convertir-la en un bulevard d’elit amb Rambla Catalunya i el passeig de Gràcia, tal com s’està intentant fer —d’alguna manera— al Paral·lel, amb restaurants d’estrelles Michelin i botigues d’alta gamma, és una qüestió plantejada. Serrahima reconeix que “no està d’acord amb aquesta solució”, tot i que “és cert que acabaria amb el que tenim ara”. El que tenen són veïns marxant, lloguers turístics irregulars i dades colpidores, com la que dóna Xavier Masip: només una vintena dels pisos de lloguer al voltant de la Rambla són legals.
Per solucionar les aglomeracions, els operadors turístics es plantegen actuar en uns altres barris de Barcelona. Parlem de Gràcia, de Sant Andreu o de Sants, encara lliures de tot això, malgrat que ja senten l’assetjament. La globalització, finalment, convida a acceptar que totes les ciutats acaben equiparant-se pel que fa a l’oferta de serveis i oci. Barcelona n’és una gran víctima, i la Rambla, una vegada més, s’ha convertit en el centre neuràlgic d’aquest procés que acaba, malauradament, generalitzant-se a tot arreu. I aquest procés, tot apunta, no s’aturarà. Serrahima protesta perquè els polítics plantegen desconcentrar el turisme i expandir-lo. “Hi estic en contra, absolutament. Per la Rambla no ens hem de preocupar més, l’hem perduda. Salvem, doncs, el que queda”. El dissenyador, finalment ironitza. Perquè “si dius aquestes coses, ets un turistofòbic”.
Podrem tornar a ramblejar?