Més reconegut a França que al seu propi país, Antoni Clavé (Barcelona, 1913 – Saint-Tropez, Occitània, 2005) és una de les grans figures de l’art de la segona meitat del segle XX. Pertany a una generació d’artistes que van veure truncat el seu rumb artística causa de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial. Aquest fet explica que el 1939 fugí a França, on a principis dels anys quaranta hi estableix la seva residència, i que la dedicació total a la seva obra no es produeixi fins a 1954. El seu és un itinerari marcat pel caràcter polifacètic que abraça àmbits tant diversos com la pintura, l’escultura, el gravat, el cartellisme, la il·lustració, la fotografia, els assemblatges tèxtils o l’escenografia.
La Galeria Jordi Pascual ha volgut una vegada més posar en valor la figura de Clavé amb una tria d’obres realitzades entre els anys seixanta i dos mil. Amb el títol Antoni Clavé. La tècnica i l’atzar la vintena de peces seleccionades tenen una història individual i una entitat pròpia, però alhora es vinculen entre sí per crear un context discursiu amb un fil conductor cronològic que afavoreix seguir un periple temporal i un desenvolupament del tot coherent. L’exposició posa el focus tant en la seva tècnica agosarada com en l’atzar que segons les seves pròpies paraules: “Picasso em va dir en una ocasió que no toqués tant la tela i que sabés deixar-la a temps. L’atzar arriba sol i cal saber-lo escoltar”.
L’aventura plàstica de Clavé és el resultat d’una exploració permanent. Quan tot just compleix quaranta anys, decideix consagrar-se exclusivament al seu art, deixant de fer els decorats teatrals i les il·lustracions que fins a aquells moments compartia amb la seva tasca creadora. Amb tot, la dedicació a l’escenografia el va ajudar a valorar el poder de la matèria, la textura i el trompe-l’oeil, tan importants per a la seva producció posterior, així com per conèixer en profunditat la pràctica artesana que li possibilità emprar diferents tècniques al seu abast, obtenint sempre resultats autènticament innovadors. Pel que fa al color, el negre, que sempre el va atraure enormement i que subratlla el caràcter de tenebrisme barroc de la seva obra, contrasta amb esclats de vermells sagnants, blaus mediterranis i ocres desèrtics.
La sèrie dels reis i dels guerrers dels anys 50 marquen la gran ruptura respecte al que havia fet anteriorment. Són unes de les suites més conegudes i estudiades de l’artista en abocar-lo a un món fantàstic i amb les que s’introdueix en aspectes de la condició humana com ara la glòria, la vanitat o l’ambició. L’encàrrec d’il·lustrar amb litografies l’edició de bibliòfil de Gargantua de Rabelais li permeté estudiar una iconografia medieval i realitzar una galeria de personatges de guerrers, reis, reines, monarques i cavallers, tractats amb una ironia caricaturitzant i arcaica que trenca amb els herois de la mitologia. Conserven encara una certa definició geometritzant, que serveix d’eix estructurador d’una pintura que es mou amb llibertat per introduir-se cap a l’abstracció. De la figura hieràtica i frontal només en resta l’esquema constructiu i se’n destaca el rostre -amb accentuació dels ulls i del nas- com a element expressiu que dialoga amb la gestualitat del fons. Clavé, per una banda, segueix la lliçó de Picasso quant a la descomposició i, per l’altra, s’aproxima a l’informalisme amb els gestos, taques, relleus, densitats i gruixos que emplenen la superfície d’energia i força. Els personatges, d’arrel expressionista, semblen aparicions que emergeixen d’un fons espectral provinent del tenebrisme barroc espanyol que s’accentuarà a la dècada dels anys 70 quan inicià una etapa fosca, austera i dramàtica, en la que el negre esdevé protagonista. Una excel·lent peça d’aquesta etapa és Guerrier au fond noir (1978) en la que de la figura se’n realça el cap com a element expressiu que dialoga amb la brutalitat gestual.
En endinsar-nos als anys 60, les obres de Clavé esdevindran invencions introspectives, transmutades en símbols a través del domini de mitjans plàstics. La temàtica dels reis donarà pas a l’homenatge a Domenikos Theotokopoulos, El Greco. Etapa molt fructífera que denota l’interès de Clavé per l’estudi dels clàssics i per l’aspecte barroc tant impregnat en tot el seu discurs. Quan el l964 i l965 decideix evocar la imatge torbadora del cavaller de la mà al pit, sense deixar d’al·ludir a aquest personatge amb clares connotacions significants, ja ofereix un plantejament abstractitzant. Insisteix en aquesta mà estilitzada i etèria, una mà vehement que a poc a poc s’aïlla del context i es transforma en guant, tot convertint-se en un dels emblemes de la mitologia pròpia de Clavé. La main (1964) n’és un gran exemple en aquesta mostra. Però, a mesura que penetrem en el temps, veurem que la forma es va dissolent i ja s’anuncien les seves característiques combinacions insòlites de tota mena de materials, en què es manifesta l’atzar de les empremtes i el misteri de l’aparença.
Seguint el fil cronològic, durant la dècada dels 70 la forma i el color esclaten: apareixen les empremtes d’objectes i el trompe-l’oeil de paper arrugat, recurs que acompleix una finalitat semblant a la del collage de papers arrugats, tot confrontant la riquesa tàctil amb la qualitat visual. Les papiers froissés són una constant que l’artista empra com a mitjà per construir una obra poètica que plora amb el degoteig del color. Aquest il·lusionisme òptic ha estat una de les aportacions més personals i atractives de Clavé: els doblegaments, arrugues i plecs d’un paper o tela sobre la qual s’ha polvoritzat pintura, dóna com a resultat -en desplegar la superfície- presències estranyes, vestigis ocults que evoquen escrostonats, esquerdes o rocams, com ara C’est bien Lui (1976) i La Tâche d’Encre (1976-1977).
El 1941 s’instal·la a París i el 1944 estableix amistat amb Picasso, decisiva per a la seva creació. Més endavant, a la col·lecció A Don Pablo, en homenatge a Picasso i realitzada entre el l981 i el l985, Clavé rellegeix imatges provinents dels gravats de Picasso i es desvetllen records sobre el gran mestre que tant havia admirat. Dues obres molts significatives d’aquesta suite són: A Don Pablo (1982) i Instruments sur la table (1985).
Amb motiu d’unes destacades exposicions, l’any 1986 va fer una llarga estada al Japó; una cultura i una civilització que va retrobar després d’una primera incursió (1972) quan ja va quedar fascinat per la seva estètica. Sorgeix la sèrie Retour du Japon (1986-87), pintures-collage que resumeixen la seva contundent potència plàstica i en la que apareixen personatges inspirats en el teatre de Kabuky. Sense títol (1986) i Avec Ankos, Molt Japonisant (1987) -ambdues pertanyents a la sèrie Retour du Japon– deixen ben palès el pont establert amb el món nipó, adoptant com a element pictòric suplementari uns grafismes japonesos que són les signatures que els cal·lígrafs posen al peu i que esdevenen la marca o segell d’aquest conjunt d’obres. Quan el 1972 també viatja als Estats Units s’inspira en els grafits dels carrers i del metro de la ciutat de Nova York on hi retornarà el 1989. La sèrie Vu a New York materialitza el xoc que li produeix la vida urbana agressiva i desestabilitzadora amb uns traços incisius i enèrgics, degotejos i cal·ligrafies desordenades i amb uns signes arrauxats i violents executats amb gran espontaneïtat. Al llarg dels darrers anys va mantenir el mateix combat cos a cos i la força creativa de sempre. El seu recorregut es va anar consolidant a través de qüestionaments, afirmacions, dubtes i lluites, tothora en una confrontació entre ordre i caos, construcció i destrucció, figuració i abstracció, tradició i modernitat.
Antoni Clavé té instal·lades a Barcelona varies obres públiques: Monument al Centenari de l’Exposició Universal de 1988, Parc de la Ciutadella, (1990); Tríptic del 92, Ajuntament de Barcelona (1991) o L’Espai Clavé al Palau de la Generalitat de Catalunya que mostra permanentment una selecció de la seva obra. Entre els seus principals reconeixements figura el Premi de la UNESCO en gravat amb motiu de la XVIII Biennal Internacional de Venècia (l956), Premi KamakuraMuseum a la Biennal de Gravat de Tokio (l958), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i Medalla d’Or de Bellas Arts, Madrid (l984). Fou nomenat Commandeur dans l’Ordre des Arts et des Lettres pel Ministeri de Cultura francès (l986).
Antoni Clavé. La tècnica i l’atzar
Galeria Jordi Pascual
Enric Granados, 47. Barcelona
Fins al 31 de gener de 2023