«República (espanyola) o Monarquia (espanyola)? Catalunya!» La frase, encara avui dia, continua sent de rabiosa actualitat, tot i haver estat pronunciada fa més d’un segle. Potser ―Qüestió de noms pel mig― caldria actualitzar-la. I és que quan Francesc Cambó l’amollà, en un míting al teatre del Bosc de Barcelona (15 de desembre de 1918), encara faltaven quatre anys perquè en un poble de la Ribera del Xúquer nasqués en Joan Fuster. Millor dir, amb la «cautela esmolada» que reivindica Fuster: «República (espanyola) o Monarquia (espanyola)? Països Catalans!». Cambó hi creia, a la seua manera en els Països Catalans i el seu partit, la Lliga Regionalista, també. El catalanisme del moment, però, condicionat per la manca de tradició del corònim Catalunya per a anomenar així el país de «tots» els catalans, emprava la fórmula «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» per a definir la nació catalana completa. El gran factòtum de la Lliga, Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, escrigué a La nacionalitat catalana (1906): «parlem de la Catalunya gran, que no és el Principat tan sols, ni Mallorca, ni el Rosselló, ni València, sinó València i Mallorca i el Principat i el Rosselló tots alhora». I conclou: «Tots som uns, tots som catalans». També l’historiador Ferran Soldevila, des del seu coneixement profund de la història catalana, reivindicà així la pàtria sencera de «tots» els catalans, «Per la Catalunya Gran», a les pàgines del diari barceloní La Publicitat (26 de juliol de 1923). Cert és que la Lliga Regionalista, formada per conspicus noucentistes (moviment cultural d’arrel burgesa que predicava la raó, l’ordre, la serenitat i la mesura), havia apostat per la modernització ―«catalanització»― d’Espanya i estimulava les particularitats de les regions de l’Estat amb l’objectiu d’assolir una mena d’estat de les autonomies avant la lettre. El País Valencià era, doncs, una part més a vertebrar en aquella Espanya somniada, encara que també molt especial per als membres de la Lliga. El prohom de la Lliga Joan Ventosa i Calvell fou enviat a València en 1917 a captar adhesions i n’aconseguí la del pròcer Ignasi Villalonga i Villalba, que arran d’això s’atreví a crear la Unió Valencianista Regional i a redactar la Declaració Valencianista (14 de novembre de 1918), que recollia el projecte de la Lliga per al Principat estricte. Redactada en català, en el català codificat per Pompeu Fabra, no oblidava aquella Declaració els Països Catalans: «L’Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient, conservant íntegra la seua personalitat». En quins altres Estats? En 1978, els redactors de la nova Constitució borbònica no oblidaren tal possibilitat i ―voilà!― s’empatollaren l’article 145.1, dedicat especialment als catalans: «En cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes».
Cambó a València
El somni de Francesc Cambó i Batlle (Verges, 1876 ― Buenos Aires, 1947) i els regionalistes de la Lliga no era del gust de l’Espanya carpetovetònica i voraç, però a les perifèries no castellanes i més concretament a les catalanes, potser, podia reeixir. Al País Valencià, si més no, hi ha qui ho intentà. L’estada de Joan Ventosa a València agafà ―diguem-ne― en calçotets l’espanyolisme local. Però quan Cambó visità València un any després, l’espanyolada, monàrquics (els ultres de sempre) i republicans (els blasquistes, que vaja una colla de destarotats!) tots plegats, no consentiria. El 13 de gener de 1918, diumenge, Cambó havia participat al matí en un acte organitzat per l’incipient valencianisme i parlà ―és clar!― en la seva llengua materna, com no podia ser d’una altra manera. A la vesprada, fou invitat per la Unió Gremial a impartir una conferència al teatre Líric i, quan començà a dissertar, en la llengua compartida per catalans estrictes i valencians, fou interromput per una part dels assistents, els rebentaplenaris ultres i blasquistes, amb una xiuladissa i crits de «¡fuera!», «¡que hable castellano!», «¡viva Cervantes!» i «¡viva España!». El líder lligaire, davant l’enrenou organitzat, declinà continuar i marxà, no sense advertir a la concurrència que seria trair les seues conviccions si a València acceptava la imposició del castellà. Cinc dies després, al Teatre Principal de Castelló de la Plana, pogué realitzar la seva conferència, en català, sense cap problema.
Monàrquics o republicans, tots aücaven Cambó aquell jorn de gener de 1918 i, sobretot, vociferaven «¡viva España!». Ni uns ni altres, doncs! La resposta de Cambó al dilema de monarquia o república resulta lògica: «Catalunya!». Més enllà de l’anècdota, l’incident del teatre Líric en 1918 retrata la malaltia espanyolitzant que encara avui sacseja la política i la societat valencianes, amb poques excepcions, incapaces encara d’assumir sense complexos llur realitat lingüística i nacional. A Cambó no li deixaren parlar en català a València, la llengua pròpia dels valencians, perquè els paladins de les «nuevas glorias a España» (ep! Que l’himno el posaren de moda els blasquistes) li ho impediren, com impedirien la normalització del català, embolcallats d’empastifades blaves i himno en boca, en els anys (els setanta i els vuitanta del segle passat) d’imposició de la Segona Restauració borbònica o ―diguem-ne― del franquisme trans. I d’aquella pols vénen els fangs del present, estabornits encara, els valencians, per les conseqüències d’aquell infame Estatutet de 1982, que, cuinat per mans canallesques, condemnà el País Valencià a ser irrisòria ―«imbecil·litat» li deia l’Emilio Attard― «Comunitat».
Canviar Espanya?
Cambó pretenia canviar Espanya, però Espanya ―ai llas!― és irreformable. Per poc, a València, no coincidí amb l’espanyolíssim Miguel de Unamuno, que era a la ciutat del Túria amb motiu de les noces del seu fill fill major, Fernando, amb Maria Rincón de Arellano, filla d’un notari de la ciutat. Unamuno a València, fou invitat a donar una conferència pel diari El Mercantil Valenciano (4 de gener de 1918), conferència en la qual parlà de Catalunya: «Cataluña no es una región más oprimida que las otras. Cataluña y Castilla son un matrimonio que no congenia, y la salvación, triste es decirlo, no es otra que la separación del alma castellana y catalana, aunque el cuerpo siga siendo uno mismo». Parlà del català: «Prat de la Riba dijo que Cataluña era la Prusia de España, y que era preciso conquistar a España por medio de la lengua catalana, aquella lengua que el gran Maragall calificó de áspera. Este odio a la lengua española se explica, porque en castellano se le han dicho muchas cosas a Cataluña; pero no se le ha enseñado nada». I parlà de Cambó: «Cambó no pide monarquía ni república: quiere Cataluña a secas». Unamuno, en mode endevinaire, s’avançà al discurs de Cambó del 15 de desembre d’aquell any. Unamuno, pervers, calfava l’ambient i incitava a boicotar el líder de la Lliga, el gran «enemic» d’Espanya, perquè a causa del catalanisme «la unidad de la patria se ha roto». Ostres, ni l’Abascal de Vox! Unamuno, ja ho retratà Fuster, era «la Niña de los Peines y Conchita Piquer en una sola pieza». Ras i curt, «un pelma», com el definí l’escriptor castellà Francisco Umbral a Diccionari para pobres (2007).
Amb gent d’aquest pelatge, com l’Unamuno ―«y los demás», que diria Fuster―, què pretenia canviar Cambó? Vet ací el pecat original del catalanisme polític eixit de la Renaixença, que renuncià a la independència a canvi de vagues esperances d’una autonomia política que Espanya no pretenia concedir. Valentí Almirall, l’ideòleg d’aquest catalanisme d’aspiracions rebaixades escrivia a Lo catalanisme (1886): «Consti, doncs, que al comparar les queixes que pot presentar Catalunya pels agravis rebuts de sos dominadors amb lo document monumental de la independència americana, no en volem treure totes les conseqüències que podríem. Volem, sí, que es vegi, que el nostre catalanisme regionalista té tanta raó, que si es detura en un punt que no arriba al separatisme, no és per falta de dret, sinó perquè no creu convenient exercitar-lo». I això per què? Per què el «nostre catalanisme» no aspira a la independència? Doncs mireu que amolla Almirall: «Volem la llibertat així per a nosaltres com per a los nostres adversaris, i encara que les circumstàncies nos portessin a poder pendre la revenja, no voldríem fer amb ells lo que ells han fet amb nosaltres». Ras i curt, per una mena de bonisme poca-solta, amb el qual els pròcers de la Lliga s’omplien la boca, condemnats a ser espanyols, i al nord de l’Albera francesos.
Què us diré? La història ha demostrar que el paper de «salvadors» d’Espanya no li correspon fer-ho al catalanisme i que Catalunya ―la Gran Catalunya o Països Catalans― no pot coexistir plegada amb Espanya si no és sota la supeditació, denigrant per a la part catalana, de la una a l’altra. Cambó, decebut per l’actitud intransigent de la monarquia a la qual havia donat suport i perquè Espanya li resultava intractable, reconegué a Per la concòrdia (1929) que la defensa de la no separació d’Espanya responia a criteris no ideològics sinó pragmàtics: viabilitat econòmica, capacitat de la burgesia catalana per a liderar el projecte i, sobretot, perquè Espanya tenia armes, un exèrcit, i Catalunya no. Conformem-nos, doncs, a aconseguir un autogovern en una nova Espanya que ajudarem a transformar. Vet ací per què advocà per enèsima vegada, per pragmatisme no per convicció, en la solució no independentista.
Polític controvertit i mecenes necessari
Cambó és una figura controvertida, que en el pecat, finançar els militars facciosos revoltats en 1936, portà la penitència. Certament, els fets de 1936 el superaren. Bé, Cambó havia estat amortitzat políticament des del moment en què Alfons XIII consentí el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera en 1923. El suport, en un excés de pragmatisme, a aquella Monarquia caduca dels espanyols marcà el seu periple polític. El 4 d’abril de 1904 a Antonio Maura, cap del govern espanyol, s’entestà a portar Alfons XIII a Barcelona. Precisament, fou Cambó qui pronuncià, a l’Ajuntament, el discurs de benvinguda al monarca. Aquest acte ja fou motiu de polèmica al si del catalanisme polític incipient del moment i provocà l’escissió de l’ala esquerra de la Lliga, després d’això aglutinada entorn del diari El Poble Català i el Centre Nacionalista Republicà. Cambó, en part per la influència del seu mentor als inicis de la seva carrera política, l’advocat Narcís Verdaguer i Callís (cosí de mossèn Cinto), s’arrenglerava a les files del catalanisme conservador i possibilista, decidit a pactar, si calia, amb la Monarquia corrupta de la Primera Restauració borbònica per a la consecució de beneficis polítics immediats, el «peix al cove» del pujolisme de la Segona Restauració, i també de personals. La fortuna de Cambó ―arribà a ser un home riquíssim― es forjà a través dels manejos polítics i empresarials (el pelotazo a l’espanyola, en el llenguatge polític d’avui). La de Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003, també. La derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial, portà a la compra pel holding europeu Société Financière de Transports et d'Entreprises Industrielles (Sofina), amb seu a Brussel·les, de la Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad (CATE), que tenia la concessió de proveïdora de llum de la ciutat de Buenos Aires, a l’Argentina. La CATE aleshores, es convertí en Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHAE) en 1920 i s’ubicà a Madrid i Barcelona, amb el 20% del capital espanyol. Cambó es convertí primerament en el seu vicepresident primer i després en el seu president, responsable del pagament de suborns a la classe política argentina, inclosos els presidents Marcelo Torcuato de Alvear (1922-1928) i el colpista Agustín Pedro Justo (1932-1938), tripijocs que li reportaren copiosos beneficis. Precisament, a l’Argentina, a Buenos Aires, on s’instal·là des del 1941, és on traspassà el 30 d’abril de 1947.
Una part de la riquesa que acumulà li serví per a subvencionar el govern franquista de Burgos aixecat contra la II República espanyola. Quan l’esclat del cop militar de juliol de 1936, casa seva, a la Via Laietana de Barcelona, fou assaltada per milicians de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que la convertiren en la seu del grup, i la repressió dels anarcosindicalistes s’encebà contra molts militants de la Lliga que foren vilment assassinats. Cambó salvà la vida perquè no llavors era a Barcelona. L’agressivitat revolucionària decidí Cambó, horroritzat per les circumstàncies, a donar suport als militars colpistes. Potser, incaut, pensava que tornaria el destronat Alfons XIII, que tornaria aquell règim del qual fou diputat i ministre. El Borbó, però, no tornà i en seu lloc s’instal·là a l’Estat espanyol una dictadura ferotge, enemiga acèrrima del catalanisme i la catalanitat.
Ara bé, que els errors polítics no amaguen les iniciatives culturals, de país, que Cambó patrocinà, com la Fundació Bernat Metge (1922), dedicada a l’edició i traducció de textos clàssics, llatins i grecs, al català; la Fundació Bíblica de Catalunya, consagrada a la traducció dels llibres bíblics de l’hebreu i el grec al català; la Fundació Cambó a la Universitat la Sorbona de París (1930), que tenia la missió d’internacionalitzar la cultura i la llengua catalanes; el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra (1932), que codificava definitivament el català; la Monumenta Cataloniae (1932), col·lecció amb la comesa d’arreplegar el corpus artístic català; l’Etnologia de la península Ibèrica de Pere Bosch i Gimpera (1932); la Història de Catalunya de Ferran Soldevila (1934), obra emblemàtica de la historiografia catalana noucentista, a la qual Joan Fuster qualificà com «la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit» («La plenitud del nou-cents (1911-1931)», a Literatura catalana contemporània, 1972); o la traducció al català de la Divina Comèdia de Dant, a cura de Josep Maria de Sagarra (iniciada en 1935). Cambó fou un mecenes formidable ―i molt necessari― de la cultura catalana. Pujol ―val a dir-ho― quan li tocà també ho va ser. Des de Banca Catalana finançà el Grup Enciclopèdia Catalana, Òmnium Cultural, la Llibreria Ona i l’Escola de Mestres Rosa Sensat.
Les comparacions són odioses, però sovint necessàries. Tots dos, Cambó i Pujol, representen el catalanisme possibilista que tractà de ressuscitar el vell pactisme d’altres temps en la relació amb una Espanya que pretenien reformar, però en essència irreformable, que acabà engolint-se’ls. Cambó ajudà a estintolar la Monarquia en 1917, quan l’efervescència social del moment amenaçava amb liquidar-la, acceptant ser ministre de Foment, efímerament, a l’executiu de concentració presidit per Antonio Maura, i repetí com a ministre, ara d’Hisenda, també amb Antonio Maura de president del Consell de Ministres, en 1921. I això, malgrat la negativa espanyola ―més aviat silenci― a concedir un estatut d’autonomia a la Catalunya Principat. Pujol també contribuí a apuntalar la Monarquia hereva del dictador Franco, però, a diferència de Cambó, a canvi de gestionar la misèrrima autonomia, amanida amb alguna prebenda, que el règim eixit de la Constitució de 1978 concedí al Principat.
Sí, el Principat aconseguí l’autonomia, la restauració de la Generalitat de 1931, però ara amb rostre monàrquic, no republicà. Cambó s’esforçà en 1917 a convertir la Mancomunitat de províncies concedida pel govern d’Eduardo Dato en 1914 en una regió autònoma, però no reeixí. Cambó ni la Lliga mai no conceberen l’autonomia catalana simètrica a la d’altres regions de l’Estat. No volien un «cafè per a tothom» ni la conversió de l’Estat espanyol en una federació. Autonomia per a qui la meresqués i Catalunya ―de moment Catalunya Principat― la mereixia. Però a Espanya l’autogovern català l’esverava i encara avui la continua esverant. Com a molt, el «problema catalán», puix que Catalunya, per la seva sola existència és en si un problema per a Espanya, «solo se puede conllevar», com etzibà el filòsof espanyolíssim ―un altre «Niña de los Peines y Conchita Piquer en una sola pieza»― José Ortega y Gasset en seu parlamentària en 1932. Conllevar, o sia: catalans, us foteu i cara a la paret! Condemnats a ser espanyols. Els espanyols de debò, mentrestant, us suportaran, faran la viu-viu fins a la vostra extinció final.
Precisament, per a superar la tal conllevancia sorgí el catalanisme polític, el possibilista, encara massa afectat pel record de la desfeta de 1714, i el més arruixat, disposat a prendre un altre cop les armes si calia per a alliberar el país. Des dels inicis de la Renaixença, la feblesa militar catalana ―Catalunya no té exèrcit― era esgrimida com a factor determinant en la no reclamació de cotes de llibertat nacional majors. Recordem que Joaquim Rubió i Ors, al pròleg de Lo Gaiter de Llobregat (1841), ja apel·lava a la manca d’exèrcit com la causa que Catalunya no podia aspirar a la independència política i, doncs, s’havia de conformar únicament amb la independència literària: «Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària...». Comptat i debatut, si el catalanisme no arriba al separatisme, com afirmà Almirall, «no és per falta de dret, sinó perquè no creu convenient exercitar-lo» i, la lluita armada hi ha qui no la veia convenient. Bé, això ho creien els possibilistes, no els arruixats que, sense pèls a la llengua, reivindicaven la independència fos com fos (Francesc Macià al Congrés espanyol en 1918): «Jo només us dic que nosaltres volem formar una nacionalitat lliure i independent perquè aquesta nacionalitat catalana pugui assistir a la Lliga de les Nacions, portant allí la seva civilització i la seva cultura».
L’autonomia frustrada
La I Guerra Mundial arribava a la seva fi i l’allau de nous estats sorgits de la descomposició dels imperis centrals, els perdedors de la guerra, esperonà el catalanisme possibilista a reclamar l’anhelada autonomia. Per a Cambó era, així la defensava a Madrid, «la solució autonomista del problema català»: «Volem la nostra llengua, el nostre dret, la nostra vida catalana, i així no creiem anar contra Espanya, puix qui l’estima veritablement, ha de voler i amar la regió. [...] Volem que se’ns reconegui la personalitat catalana» (Madrid, Congrés, 25 d’octubre de 1918). Però Espanya ―ai Espanya!― es mobilitzà en contra, com sempre ha fet i fa, amb una campanya de premsa intensíssima, mentre el nou govern de Manuel García Prieto (del Partido Liberal Fusionista), que substituí el del conservador Antonio Maura, amagava el cap sota l’ala. En definitiva, conllevaban, en espera que escampés la boira. Cambó, irat, presentà una interpel·lació i abandonà les Corts, a qual cosa provocà una crisi de govern i la caiguda de l’executiu de García Prieto. Crisi política en un moment complicadíssim després de l’experiència de la vaga general revolucionària d’agost de 1917 que pretenia el canvi de règim, que encara cuejava. La Monarquia continuava amenaçada i, ara, els parlamentaris del catalanisme «possibilista» estaven disposats a deixar-la caure si no s’atenien les seves reivindicacions. Fou aleshores quan Niceto Alcalá Zamora, el futur primer president de la II República i aleshores diputat pel partit liberal de García Prieto, li amollà a Cambó que era incompatible ser el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya. Vet ací l’eterna contradicció de Cambó i la dèria eixelebrada d’aquells burgesos de la Lliga, atipats de pragmatisme, a mantenir Catalunya unida a Espanya. Però Alcalá Zamora ―deia― es mostrava obert a dialogar. Dialogar? Ai el diàleg! Era la forma de dir, dialoguem, sí, però d’autonomia ni parlar-ne. Ostres! I aquesta història, o sia, el diàleg inútil, continua a dia d’avui. Amb altres protagonistes, sí, i un segle després, sí, però continua. Altrament, Antonio Maura criticà durament Cambó i les pretensions catalanistes, tot acabant amb una arenga encesa d’espanyolisme, que irrità el líder de la Lliga.
Cambó abandonà el Congrés, marxà de Madrid, i el 15 de desembre pronuncià un abrandat discurs al teatre del Bosc barceloní, que conclou amb una frase que ha passat a la història: «¿República o Monarquia? Catalunya! Nosaltres no hipotequem l’autonomia a la República, no esperem la República, però no desistim de l’autonomia pel temor que la Monarquia pugui caure». La intencionalitat de la proclama és evident: per damunt de tot la fidelitat al país. I, sí, s’inicià el procés per convertir la Mancomunitat en un ens veritablement autònom, no una mera institució administrativa sense poder real. El govern espanyol, presidit ara per Álvaro Figueroa, el comte de Romanones, creà una comissió, extraparlamentària presidida per Maura, per a solucionar el problema catalán, la qual elaborà un text, que pretenia, com era d’esperar, una simple descentralització administrativa. Mentrestant, la Mancomunitat i els parlamentaris catalans anaven fent i el 26 de gener de 1919, al Palau de la Música, fou ratificat el text del projecte d’Estatut, consensuat amb els partits i els municipis. Dos dies després, el projecte fou enviat al govern espanyol.
Febrer fou el mes decisió i ―val a dir-ho― ben calent, políticament parlant. Hi havia dos projectes d’autonomia, el del govern de Madrid, rebutjat pels catalans, i l’elaborat al Principat. Cambó defensà el projecte català al Congrés i fou esbroncat per l’espanyolisme intransigent. Altrament, el govern espanyol no acceptava discutir un altre text que no fóra l’elaborat per la comissió de Maura. A tot això, comença la vaga de la Canadenca, els avalots s’ensenyoriren de Barcelona. El 27 de febrer la capital catalana restà sense electricitat i Romanones declarà l’estat de guerra al Principat i tancà les Corts. L’Estatut de la Mancomunitat, definitivament, moria abans de néixer. L’autonomia de Catalunya, la resolució del problema catalán restà aparcat sine die.
Aquell projecte d’Estatut es frustrà. I, veritablement, fou una llàstima, perquè aquell Estatut, si hagués reeixit, reconeixia la possibilitat de formar part de Catalunya a les altres parts de la Catalunya Gran. No oblidaren el país sencer els redactors de l’Estatut de 1919. Prat de la Riba escrigué a La nacionalitat catalana: «Aixequem-la ben amunt aquesta senyera de la Catalunya Gran. En els bons temps d’aquesta terra, tots ens dèiem catalans, tant els fills del Principat, com els de València, com els de Mallorca, i ens ho deien els nostres reis, i ens ho deien per tot el mar llatí; com catalans per un igual ens anomenen avui els etnòlegs estrangers, i amb aquest comú denominador, sota una mateixa taca de color, ens representen en els atles etnogràfics». I conclou: «Els homes més eminents de Mallorca ja l’han proclamat ben alta, aquesta unitat suprema de la raça, i catalans s’han anomenat i catalans de Mallorca anomenen els fills de l’illa daurada. També se n’adonaran un dia a València i llavors la Catalunya Gran, redimida, forta i plena, podrà somniar amb una “més gran” Catalunya, la que batega en els patois i dorm en els arxius d’enllà dels Pirineus».
Tornarà a ser Catalunya gran, triomfant, rica i plena? Els catalanistes dels inicis del segle XX, fossin possibilistes o fossin arrauxats, hi creien. Ara també hi creiem, al País Valencià també; Joan Fuster ―a qui tant devem els que estimem la nostra pàtria― el primer, però... Si no hi ha unió, de tots els catalans, no hi ha esperança. En el redescobriment de la Catalunya Gran, i que sigui el més aviat possible, ens va la vida. Què ens importa que a Madrid hi regni un reietó o presideixi un president de república? «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres», deia Fuster. Dit i fet, als valencians ens convertiren en innòcua, iniqua i imbècil «Comunitat». Així, doncs, als cants de sirena que ens vinguin d’Espanya, haurien de respondre, sigui des de València, des de les Illes, des del Principat, a la manera de Cambó: Catalunya! En definitiva, com proclamà el savi català de Sueca, a l’històric Aplec de Castelló de la Plana (25 d’abril de 1982), «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a Poble».