Les 50 efemèrides de 2018

Quan Cambó va visitar València el 1918

A les acaballes de la Restauració borbònica, el polític català Francesc Cambó va viatjar a València per tal d’incentivar les polítiques d’orientació perifèrica. Una visita que es repetiria en distintes ciutats de l’Estat. Si bé, a València, les coses no van acabar de funcionar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Si en el acto del Lírico se habló del catalán y del castellano ó el español –cosa que no se mencionó en el Principal– no fué por una fútil cuestión de idiomas o dialectos, sino por la significación política del cambonismo, por castigar de algún modo una traición».

Així s’expressava el diari blasquista El Pueblo el 19 de gener de 1918, un dia després de la conferència pronunciada per Francesc Cambó a Castelló de la Plana i cinc més tard de la que va fer a València. Entre crits de «Viva Cervantes» i xiulets per expressar-se en català, l’acte del líder de la Lliga Regionalista va ser boicotat gràcies a l’aliança espontània -i inèdita- de republicans i dinàstics. Un fet desagradable que va impedir l’objectiu de donar empenta a una burgesia autòctona per construir una política alternativa a la llavors predominant. Cambó no era, ni de bon tros, un polític separatista. Però aleshores hi havia un precedent de l’actual blaverisme que va impedir, amb demagògia, l’alternativa regionalista plantejada per Cambó, que tingué acceptació en altres territoris.

El règim dinàstic d’Alfonso XIII donava especial protagonisme a les elits castellanes en el poder central. Les burgesies perifèriques, sotmeses a lleis i governs adversos, buscaven maneres distintes de traslladar el seu dinamisme a una política encallada, presonera d’un passat prolongat. L’any 1917, però, es donà un parèntesi significatiu. El govern espanyol de concentració, encapçalat per Manuel García Prieto, no només comptaria amb dinàstics –conservadors i liberals– als ministeris, sinó que incloïa dos polítics de la Lliga Regionalista: Lluís Duran i Ventosa i Felip Rodés. La Lliga era liderada per Francesc Cambó, que havia substituït Enric Prat de la Riba després de la seua mort.

Tots dos, amb altres companys de partit, viatjaven arreu de la península per estendre el seu pensament a la resta de territoris. Allò era un intent de transformar Espanya. De catalanitzar-la. En aquest cas, de "donar-li una estructura burgesa", tal com deia Alfons Cucó. Aquest era l’objectiu del catalanisme primigeni, partidari de la modernització de l’Estat. El 1917 Ventosa viatjava a València, on fou ben rebut. El diari conservador Las Provincias celebrava que «el pueblo catalán está dando pruebas de una vigorosa mentalidad en estos supremos instantes. No aspira y no defiende soluciones que sólo atañen a su región: quieren la salvación de España. El pueblo valenciano siente las mismas ansias de redención que Cataluña y espera sólo que surjan los apóstoles que dirijan el movimiento para proclamarlo. Los amarguísimos instantes por que atraviesa su riqueza, debido al abandono de sus gobernantes, sobredamente demuestran que no se puede esperar del centralismo más que la ruina».

Una lloança que coincideix amb el relat que Borja de Riquer fa sobre els objectius de Cambó en aquesta visita. "Volia crear una àmplia aliança per canviar la política i va buscar sectors valencians, no només valencianistes -que existien, tot i tenir poca força-, a més d’una burgesia autòctona que volgués sumar-se a les perifèriques que lluitaven contra el caciquisme i la falsa política oficial del sistema de la restauració". Una idea ben rebuda al País Basc, a Astúries, a Galícia o a Andalusia, on Cambó va coincidir amb Blas Infante, destacat nacionalista andalús assassinat durant la Guerra Civil.

L’èxit de la visita a València de Ventosa fou tal que, tal com referenciava Alfons Cucó en la seua obra El valencianisme polític (1874-1939) (Afers), quatre mesos després, una expedició valenciana viatjaria a Barcelona. Entre ells Ignasi Villalonga, qui acabaria sent l’home de més relació política amb Cambó al País Valencià, tal com ho va ser Joan Estelrich a Mallorca. De fet, Villalonga, en aquell moment un dels impulsors del partit Unió Valencianista i redactor de la Declaració Valencianista de 1918 –un dels primers manifests valencians més marcadament nacionalistes–, tenia com a objectiu la constitució de "la gran Espanya que Cambó somnia". Villalonga acabaria sent també el representant de l’empresariat més dinàmic valencià de l’època, a més de governador general de Catalunya durant un mes (novembre-desembre de 1935) quan la Generalitat restava suspesa després dels Fets d’octubre de 1934.

L’actitud de la primera visita es va capgirar tot just un any després, quan Cambó va visitar València amb la mateixa intenció. Ara, el republicanisme valencià vivia un moment de fort enfrontament amb l’Estat. El fet que Ventosa i Rodés foren ministres d’aquell Govern va ser un dels motius pels quals els republicans blasquistes boicotaren l’acte de Cambó. «Les enamorados de una nueva España saben que Cambó y sus amigos pudieron contribuir á llevarnos á ella de no haber traicionado á la Asamblea de parlamentarios. Ellos la iniciaron; ellos, por lo que se ha visto luego, la convocaron para extraer el jugo que les convenía y despreciarla después. El propio Cambó, que ayer, como en actos anteriores, abominó de los movimientos revolucionarios, aceptó con silencio la huelga general de Agosto. Y aquel silencio ó era una complicidad ó una cobardía. Por la Asamblea de parlamentarios y por los sucesos de Agosto, ‘tiene’ Cambó dos ministros en el Gabinete. ¿Por qué no los condenó cuando fueron anunciados? Acaso porque agrigaba la aviesa intención de servirse de ellos, sin responsabilidad alguna». Ho publicava El Pueblo el 14 de gener, l’endemà de la visita de Cambó a València, en una crítica a la gestió dels ministres de la Lliga que hi havia al Govern espanyol. D’alguna manera, es considerava que la Lliga Regionalista contribuïa a mantenir l’antic règim dinàstic. Alhora, però, els dinàstics també participaren en aquell boicot. "Feren la pinça i anaren de bracet amb els republicans, un fet molt significatiu", referencia de Riquer. I és que per als dinàstics "Cambó era un polític perillós pel seu caire reformista".

Tots dos moviments rebutjaren Cambó. I tots dos ho feren emprant l’anticatalanisme. Tal com referenciava també Alfons Cucó, en el diari El Mercantil Valenciano s’explicava que un grup d’assistents a l’acte «se acercó al estrado pidiendo al orador que hablase en castellano. Al oír estas manifestaciones, el señor Cambó se levantó y en castellano dijo que creía hacer una traición a sus convicciones si en aquella ocasión hablaba en castellano y por consiguiente, ante la actitud del público, declinaba el honor de seguir haciendo uso de la palabra».

Una relació complicada

Alguns pensadors com ara Joan Fuster conclogueren que el fet que els primers brots de regionalisme estigueren vinculats a l’àmbit conservador –com ara la Renaixença o les ambicions polítiques de Cambó – entrebancaren l’assumpció de la qüestió nacional per part de l’esquerra. Entre els exemples hi ha el lideratge de Constantí Llombart sobre el moviment de l’esmentada Renaixença, del qual també va formar part Blasco, que va guanyar els jocs florals –concedits per Lo Rat Penat– de 1883 i 1884 amb dos novel·les escrites en català, la primera llengua en què va escriure.

Hi havia, però, més coses que facilitaren l’allunyament de l’esquerra de la qüestió nacional. Per exemple, el paper interessat dels blasquistes. Borja de Riquer recorda que "l’anticatalanisme –i l’antivalencianisme– d’El Pueblo ja hi era quan Blasco, gran aliat d’Alejandro Lerroux, competia electoralment amb Solidaritat Catalana el 1907". El fet català, de fet, va dividir el republicanisme valencià entre els partidaris de Vicent Blasco Ibáñez i els de Rodrigo Soriano, que no s’hi mostraven bel·ligerants. Malgrat tot, Francesc Macià, qui presidiria la Generalitat de Catalunya durant la Segona República i reconegut independentista, assistira a l’enterrament de Blasco Ibáñez, que va morir el 1928.

Hi ha exemples, també, que la instrumentalització de l’anticatalanisme fou un fet. Tot just un any abans El Pueblo, en un homenatge al mariscal Joffre, nord-català que va dirigir l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, reflectia unes paraules de l’escriptor valencià Miquel Duran i Tortajada. «El mariscal Joffre, la figura culminante de la Francia de hoy, el ‘nostre Joffre’, en estos momentos decisivos para los destinos de Europa, desde los campos de batalla, por encima de los Estados y de las fronteras arbitrarias, afirma la unidad de la raza y del idioma que se habla en el Rosellón, su tierra nativa, en Cataluña, en las Baleares y en Valencia». Uns arguments inimaginables en la dinàmica d’enfrontament contra Cambó i, alhora, impublicables en un mitjà d’essència anticatalana.

Cambó, per tant, va ser víctima de l’ús interessat de l’anticatalanisme a València. Malgrat que els relats giraven al voltant d’aquest eix, les intencions de fons eren distintes. La fabricació d’un fals enemic extern servia per guanyar punts en les curses electorals i en el domini del relat polític.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.