Fins ara, en el conjunt d’Espanya la situació de la sanitat madrilenya havia acaparat els focus mediàtics. És equiparable la situació de la sanitat pública madrilenya amb la catalana?
—Tenim alguns punts en comú, però el soroll polític que hi ha a Madrid sortosament no és a la resta d’Espanya i a Catalunya, tampoc. A més, ací fa temps que treballem per arribar a consensos i acords. No s’ha de perdre de vista que, en el cas de Catalunya, des del mateix moment del traspàs de la competència, patim un mal finançament, la qual cosa provoca que ens situem a la cua d’Europa en inversió sanitària. A això cal sumar la crisi econòmica de 2008. Quan encara no ens havíem refet, va esclatar la pandèmia.
—Una de les seues principals preocupacions com a metges és la manca de sanitaris. Hi ha qui sosté, però, que aquest no és el problema de fons.
—Sí, ho és, és un problema greu. Fins i tot abans de la pandèmia nosaltres vam advertir, d’una banda, que hi hauria una manca de recursos econòmics; i d’una altra banda, que a la dècada dels vint afrontaríem un problema greu des del punt de vista laboral. I ha arribat la dècada dels 20 i el que tenim és que no hi ha metges. Hi ha un mantra que diu que els metges marxen, però això no és cert. El que passa és que no estem formant suficients metges a Catalunya. Fins fa poc, un de cada tres metges que es col·legiaven eren estrangers. Ara la proporció ja és d’u de cada dos. I són persones que procedeixen de països que no disposen de sistemes de formació equiparables i homologables al nostre. Malauradament, els col·legis oficials no estem capacitats per avaluar competències i, per tant, no podem garantir que aquestes persones tinguen els coneixements necessaris per incorporar-se amb garanties.
—De qui és la responsabilitat que no s’haja planificat adequadament la formació?
—El problema és que no hem disposat d’un sistema que avalués les seues necessitats, amb la qual cosa a hores d’ara no sabem quants metges necessitem. I ara es jubilaran tots els metges boomers i no hem fet cap previsió.
—Després de la primera onada de covid, el Col·legi va redactar un document de reflexió sobre les necessitats de transformació del sistema. Què se n’ha fet, d’aquell document?
—A aquell document s’hi van adherir tots els col·lectius implicats en el sistema sanitari i el vam presentar al Congrés dels Diputats, al Ministeri, als grups polítics i a la Generalitat. La Generalitat, amb Quim Torra, va crear una comissió d’experts que va fer un full de ruta de 30 mesures. En les darreres eleccions els principals partits polítics portaven el compromís d’assumir les directrius del comitè d’experts. Els principals problemes que tenim són tres: un és el finançament i la manca de recursos econòmics; l’altre és laboral, per la manca de metges; el tercer té a veure amb el model.
—Precisament, en la darrera entrevista que li vam fer a EL TEMPS vostè deia que hi havia un problema d’estructura. Per què?
—Tenim un sistema sanitari que era bo per al perfil de població que teníem a finals del segle XX. Ara bé, en el segle XXI, i en bona part per l’èxit de les polítiques de salut desplegades fins ara, tenim una població molt envellida, i això requereix un abordatge diferent, que no siga tan hospitalocèntric com ho ha estat fins ara. Tenim un model d’organització primària que no és homologable a Europa, perquè tenim un sistema molt rígid, que podríem dir que és cubà. Ens cal avançar cap a sistemes que donen més autonomia als professionals i que empoderen els equips que hi treballen. A hores d’ara, tenim que el 40% dels metges d’atenció primària es dediquen a tasques burocràtiques que són impròpies, o que podria fer un administratiu. Això no té cap sentit. Si els alliberàrem d’aquestes tasques, disposaríem de més recursos humans i assistencials. Com és possible que encara siguen els metges els qui han de fer els justificants de baixes? No pot ser que l’atenció primària acabe sent un calaix de sastre.
Durant la pandèmia totes aquestes burocràcies van desaparèixer, però, tan bon punt tornàrem a la normalitat, van reaparèixer. Hem tornat a la rigidesa administrativa i burocràtica d’abans de la pandèmia. A banda, som els professionals més mal retribuïts d’Europa. I tot plegat, genera malestar i cansament físic, anímic i psicològic. A nosaltres, com a Col·legi, no ens correspon pronunciar-nos sobre la vaga, però entenem i compartim les raons per convocar-la. La nostra voluntat, com he dit, és que hi hagi consensos i acords. Les mobilitzacions i la vaga són un símptoma del malestar, però ens equivocarem si les reivindicacions són gremials. Aquest no és un problema salarial. El malestar té a veure amb la manera com ens obliguen a proporcionar l’atenció sanitària.
—Creu que aquest missatge l’entenen els polítics?
—Tenim una bona interlocució amb el conseller Balcells, però no és menys cert que, una volta superada la pandèmia, tenim la percepció que el tema sanitari ha deixat de ser prioritari. I després arriben les eleccions i comencen a prometre no sé quin hospital o no sé quin centre de salut. Però és que hem creat un model expansiu sense pensar en els recursos humans que teníem i els que ens farien falta. Estem posant entrebancs perquè la gent estudiï medicina, quan tenim que el 50% dels nous col·legiats han de vindre de l’estranger. Ens hem d’espavilar, perquè estem fent les coses molt malament i ens juguem la qualitat de l’atenció sanitària del futur.
I dit això, vull deixar clar que els metges no marxen fora. Dels 43.000 col·legiats que teníem l’any passat un poc més de 230 van marxar. D’aquests, el 60% eren estrangers. No estem formant el que necessitem ni els perfils adients. El 80% de l’alumnat que es forma a Lleida o Tarragona ve de Catalunya o el País Valencià. Molts retornen a casa seua en acabar els estudis, però s’han format en el sistema públic català. Alguna cosa no estem fent bé. Hi ha especialitats i àrees d’expertesa que, si no es reforcen, patirem.
—Hi insisteixo: de qui es la responsabilitat?
—Jo fa deu anys que soc president del Col·legi i en aquest temps hi ha hagut cinc consellers i altres cinc ministres. Per això crec que, més enllà de les anades i tornades de la conjuntura política, ens cal un gran pacte, assumit per tots, perquè aquest model és obsolet. En un moment determinat, Catalunya va liderar la modernitat del sistema, però —hi insisteixo— el que funcionava al segle XX ja no funciona ara.
No podem permetre’ns que tota l’assistència que requereix una població envellida recaigui sobre els hospitals com passava abans de la covid i torna a passar ara. Perquè una part de la saturació de les urgències hospitalàries i de primària que ja patim té a veure amb les situacions de pobresa o impossibilitat d’atendre la persona. En alguns casos, les retallades en l’àmbit dels serveis socials i en l’atenció comunitària tenen com a conseqüència les hospitalitzacions.
Per tant, ens cal reforçar l’atenció sanitària, però també l’atenció social. Ens cal intervenció interdisciplinària en equip, perquè, si no, els paràmetres de pobresa augmentaran. El que no pot ser és que la sanitat acabe sent un calaix de sastre que done solucions a problemes que haurien d’haver-se abordat des d’altres àmbits. El sistema sanitari és una garantia d’igualtat entre els ciutadans, però, perquè mantingui la seua fortalesa, ens cal incorporar canvis. Si hi invertim, és una garantia de recuperació social i econòmica. El sistema sanitari és una font de riquesa, protegeix els més vulnerables, crea llocs de treball; genera coneixement i genera innovació tecnològica. Ens cal, per tant, prestar-li atenció.
—Per què l’atenció primària està tan bescantada com a destinació professional?
—En això crec que també hem de fer autocrítica. Si ens passem el dia lamentant-nos com de malament està la primària, és normal que els qui surten de la universitat no s’hi sentin atrets, a pesar que és una especialitat extraordinària. I tant que hi ha problemes, però hem de començar a canviar una mica el discurs.
Dit això, crec que el model organitzatiu mata l’atenció primària. Hi ha models de gestió diferents on els serveis de llista d’espera són baixíssims. Al Regne Unit o Dinamarca, per exemple, els equips d’atenció primària tenen autonomia. Ací es van assajar alguns models d’autogestió que es van mostrar positius, però, a causa dels prejudicis ideològics, no es van desenvolupar més. Ens cal anar més enllà de les estructures tan rígides i normatives. Ho vam veure en la primera onada: el sistema sanitari necessita altres tipus de normes. Hi ha immobilisme i inèrcies que fan molt difícil el canvi.
—Em parlava abans de la importància d’una bona assistència com a garantia d’equitat. Els darrers anys i a causa de la degradació de la sanitat pública, hi ha hagut un increment molt important de les assegurances privades. Què n’opina?
—El que em preocupa molt és que estan apareixent pòlisses que són, literalment, una merda. Una pòlissa per 15 euros al mes no és una pòlissa, sinó una estafa, que, a més, fa mal a les companyies i mútues que sí que estan fent bé les coses. Crec que el model que hem tingut fins ara ha estat beneficiós i que la coexistència del sector públic i el privat ha donat bons resultats. Darrerament, assistim al sorgiment de pòlisses que són una merda. Aquesta guerra no ens duu enlloc. Una pòlissa per 15 euros al mes no és una pòlissa, sinó una estafa. Em preocupa que s’estigui enganyant a la gent. Aquestes pòlisses tenen molta lletra petita amb moltes exclusions. Hem de pensar-hi.
Perquè, mentrestant, hi ha moltes companyies i mutualitats que fan un esforç per donar un servei adequat i competitiu. A Catalunya s’ha demostrat que la convivència entre un sector públic i un de privat té resultats positius.