Els 43.000 metges i metgesses de Catalunya tenen els dies 24 i 25 de gener marcats en roig en el calendari. Per a aquell dia, Metges de Catalunya(MC) ha convocat una vaga per protestar per la degradació de la sanitat pública. El catàleg de reivindicacions és llarg: millorar les retribucions i les condicions de treball; planificar les necessitats de facultatius en el mitjà i llarg termini; incrementar les places MIR per cobrir el dèficit d’especialistes; regular els descansos d’acord amb les recomanacions de les institucions europees; regular el nombre de pacients per dia en atenció primària; incloure la formació mèdica continuada com a part de la jornada laboral... «Si no s’hi actua, si no hi ha més inversió, si no es tracten millor els professionals, serà la mort de la sanitat pública», van assegurar els responsables de MC, el 28 de novembre passat, durant la roda de premsa on es va anunciar la mobilització. El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, la Societat Catalana de Neurologia i les societats catalana i espanyola de psicòlegs clínics han donat suport explícit a la convocatòria.
Si no s’arriba a un acord, serà la primera vaga del col·lectiu mèdic des que esclatà la pandèmia. La darrera va ser el novembre de 2018. També al País Valencià el sindicat CESM —de tall netament conservador— ha convocat aturades el 17 de gener que ve. I si bé cap altre sindicat valencià hi ha donat suport, la successió de protestes dels professionals de la medicina és un símptoma del malestar que s’està forjant al voltant de la sanitat pública. Quasi dos anys després de l’esclat de la pandèmia, les ferides han començat a supurar. Els problemes s’acumulen i es cronifiquen: descontentament dels professionals; llistes d’espera que s’eternitzen; problemes greus en l’atenció primària; pèrdua de confiança de la ciutadania en el sistema...
L’últim baròmetre sanitari del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) indicava que el 57,1% dels enquestats consideraven que el sistema sanitari estava bé o necessitava algunes millores xicotetes. Pot semblar un indicador alt, però és, també, la xifra més baixa de la darrera dècada. «Hi ha problemes estructurals que s’han fet més evidents amb la pandèmia. Les costures del sistema sanitari han saltat pels aires», assegura la Comissió de Salut de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona, un ens que s’enquadra dins la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.
L’Estat espanyol, que sempre s’havia vantat de disposar d’un sistema sanitari solvent i més competent que el d’altres països europeus, ha vist com els problemes emergeixen i es fan evidents a tot arreu. El desmantellament de la sanitat pública madrilenya ha acaparat, els darrers mesos, tota l’atenció mediàtica, però no és menys cert que són molts els territoris on s’ha produït una progressiva degradació de la sanitat pública. «La pandèmia només ha desvetllat els problemes que ja existien», assegura Pamela Pereyra, professora del màster en Salut Pública i investigadora en desigualtats de la salut de la Universitat d’Alacant.
I tot això passa a pesar que les autonomies destinen cada any ingents quantitats de diners a aquesta partida. Què li passa a aquest malalt?
El 36,9% dels enquestats pel CIS han d’esperar més de tres mesos per anar a l’especialista. A Catalunya, l’espera mitjana en atenció primària és d’11,59 dies, la més alta de l’Estat. També és capdavantera pel que fa al temps que cal esperar per a una operació: 151 dies, segons les dades del Sistema Nacional de Salut. En la primera setmana de l’any, al País Valencià, calia esperar vuit dies per tindre una cita amb el pediatre. Segons l’Ib-Salut, a les Illes, el temps de demora per a una primera visita amb l’especialista és de 60,7 dies.
I tot això passa a pesar que les autonomies (no s’ha de passar per alt que es tracta d’una competència que gestionen les comunitats) destinen cada any ingents quantitats de diners a aquesta partida (vegeu el gràfic). Es tracta, en tots els casos, de la partida més abundosa. Els 1.991 milions d’euros que hi destina el govern de les Illes representa el 31,24% del total del pressupost. Al País Valencià significa el 28% (s’ha de fer notar que, si bé percentualment la xifra ha baixat progressivament, això és degut, en bona mesura, a l’increment de la partida destinada al deute). Respecte de 2012, de fet, la partida ha duplicat el seu volum. Així doncs, què li passa a aquest malalt?
Sagnia de bitllets
En primer lloc, si bé les partides que s’hi destinen els darrers anys s’han incrementat, no és menys cert que a la sanitat pública li han quedat greus seqüeles de l’etapa de crisi que va precedir a l’esclat de la bombolla immobiliària. La recepta austericida de Brussel·les va tindre com a conseqüència un aprimament dels pilars de l’estat del benestar. Com explica el metge Javier Padilla en el seu llibre ¿A quién vamos a dejar morir? (Capitán Swing), entre 2008 i 2015 la despesa sanitària en el conjunt de l’Estat va caure en 8.800 milions d’euros l’any i, a través de la disminució de les taxes de reposició, es van eliminar 5.000 places de metges.
Entre 2008 i 2015 la despesa sanitària en el conjunt de l’Estat va caure en 8.800 milions d’euros l’any i es van eliminar 5.000 places de metges
A això cal sumar, a més a més, un sistema de finançament autonòmic que perjudica de forma molt severa el País Valencià, Catalunya i les Balears. En el cas català, recentment la Cambra de Comerç de Barcelona va fer públic un informe on estimava que, per tal de tindre una despesa mitjana per capita equiparable a l’europea (2.978 euros), hauria de destinar-hi un 31,6% més del que a hores d’ara hi destina. Això significa un dèficit anual de 5.450 milions d’euros.
«Bona part del dèficit en despesa sanitària total s’explica per l’actual sistema de finançament autonòmic —avisava la Cambra—, que essencialment redistribueix els recursos en funció de la població ajustada. Aquest criteri de distribució genera un anivellament per capita entre les diferents regions de la despesa sanitària pública (que representa al voltant del 70% de la despesa total en sanitat). Així, la despesa per capita en salut pública a Catalunya (1.524 € el 2019) va ser pràcticament idèntica a la mitjana estatal (1.492 €), malgrat que el PIB per capita (a preus corrents) a Catalunya va ser un 18,1% superior a la mitjana estatal l’any 2019».
«Un pitjor finançament significa menys llits hospitalaris per habitants, més llistes d’espera i pitjor qualitat assistencial», explica Rosa Atienza, que és responsable de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO del País Valencià, un dels sindicats que s’ha posat al capdavant de les mobilitzacions perquè el Govern espanyol actualitze un model que està caducat des de fa vuit anys. Els successius governs del Botànic han aconseguit situar la mitjana de la despesa sanitària del País Valencià en la mitjana estatal (cosa que no passava durant la gestió del Partit Popular), però li manquen els recursos que escaurien per anar més enllà i compensar els dèficits de les etapes anteriors.
«Les mancances econòmiques, de gestió i de planificació del sistema s’han solucionat a costa dels professionals sanitaris», avisa Atienza. La pandèmia del coronavirus va convertir-los, durant un temps, en herois de la societat. La sanitat pública va esdevindre la trinxera des de la qual combatre aquella calamitat epidemiològica. Molts professionals (des dels metges més veterans als zeladors nouvinguts) van haver de treballar en condicions pèssimes i fins a l’extenuació per donar resposta a aquella emergència. Les plantilles es reforçaren i proliferaren els aplaudiments des de les balconades. Els cartells de les finestres deien que «tot anirà bé», mentre als hospitals alguns professionals arriscaven la seua vida davant un virus desconegut.
Mentrimentres, quedaven patologies sense diagnosticar i les proves es postergaven. El resultat de tot plegat va ser, d’una banda, la fatiga crònica dels professionals de la sanitat i unes llistes d’espera i un agreujament de les patologies no diagnosticades. La demanda sanitària, segons CCOO, s’ha incrementat el 20% d’ençà de la normalització de la pandèmia. Tot plegat, ha esdevingut una mena de tempesta perfecta, un pacient polipatològic que amenaça de requerir respiració assistida.
Primària, l’aneguet lleig
I és en l’atenció primària on el diagnòstic és més funest. Tothom amb qui ha parlat EL TEMPS coincideix: és en els centres de salut de barri on hi ha la clau per a un funcionament correcte del sistema. Segons l’OCDE, els països haurien de destinar el 25% de tot el seu pressupost sanitari a l’atenció primària. La realitat és, tanmateix, que a casa nostra cap territori no arriba al 16%, segons les dades del Ministeri de Sanitat: les Balears hi destina l’11,8%; Catalunya, el 13,3%, i el País Valencià, el 15,1% (vegeu el gràfic). Predomina, doncs, un model de sanitat hospitalocèntric.
«És veritat que els últims anys la inversió sanitària s’ha incrementat, però el destinatari d’aquests increments ha estat sobretot l’atenció hospitalària. L’atenció primària no ho ha estat», es lamenta Luz de Myotanh Vázquez Canales, metgessa de família i membre de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària. En el seu cas, va optar per aquesta especialitat perquè trobava l’atenció hospitalària molt deshumanitzada. Tot i que ara està temporalment en excedència, treballa al Puig, un municipi de l’Horta Nord de 9.000 habitants. La vocació per aquest tipus de medicina, explica, ha disminuït de forma molt notable les darreres dècades. L’aspiració de la majoria dels qui comencen el grau de medicina és treballar en un hospital, en bona part perquè els sous tendeixen a ser més alts i, sobretot, perquè les condicions solen ser més bones. Només el 6,6% dels qui treballen en aquest subsector, de fet, tenen contractes indefinits. «Hi ha un desprestigi social de la medicina de família», lamenta Vázquez de Miotah. De fet, encara que el nombre global de metges i metgesses per cada 1.000 habitants ha crescut en els darrers anys, s’ha estancat en el cas de la medicina de família.
Especialment a les grans ciutats, aquests professionals de la medicina tenen càrregues assistencials molt altes. Hi ha professionals que cada jornada han d’atendre fins a 40 pacients, una xifra inassumible que no permet destinar el temps necessari a cada consulta. Les societats científiques i els sindicats recomanen 28 pacients per dia i un mínim de 10 minuts per pacient. Els professionals alerten que sense temps no hi ha un bon diagnòstic. En el seu catàleg de peticions al Departament de Salut, Metges de Catalunya reclama que el màxim de pacients per dia siga d’entre 25 i 28 i que, almenys, a cadascun d’ells se’ls puga destinar 12 minuts.
«L’assistència primària a Catalunya s’està desballestant», assegura la Comissió de Salut de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona, entitat des de la qual critiquen que, a les grans ciutats, els successius departaments de Salut de la Generalitat de Catalunya hagen optat per la fragmentació dels serveis d’atenció específics, en detriment dels centres de salut.
«El problema de la sanitat primària és que resulta poc rendible políticament. Als polítics el que els agrada és inaugurar hospitals o anunciar la incorporació de determinada tecnologia. Això té un impacte immediat, mentre que un bon centre de salut i una bona atenció comunitària tenen resultats en el termini de 20 anys», lamenta Rosa Atienza, de Comissions. Ja no cal ni parlar de les polítiques que tenen per missió prevenir, millorar la salut i fomentar l’autocura. “Hem d’empoderar la gent i educar-la en l’autocura. Ens calen polítiques socials que eviten o previnguen la malaltia”, sosté José Ramón Pons, director mèdic de l’Hospital General Universitari de Castelló.
«Una bona atenció primària és la base d’un bon sistema sanitari. Si la primària va malament, l’atenció hospitalària va malament», avisa Vázquez Canales. En part per abordar aquesta problemàtica, al País Valencià es va posar en marxa un Pla d’atenció primària 2022-2023 dotat amb 326 milions d’euros. El conseller de Salut de Catalunya, el doctor Manel Balcells, s’ha compromès en els pròxims dos anys a destinar-hi el 25% de tot el pressupost. A l’agost, l’executiu de Francina Armengol va enllestir un Pla estratègic d’atenció primària per al període 2022-2026.
En tot cas, els professionals de la sanitat també reclamen disminuir la càrrega burocràtica que a hores d’ara han d’assumir o la creació de figures que, com ara la nurse physician al Regne Unit, assumisquen tasques mèdiques que no requerisquen l’atenció del metge o la metgessa. «Tenim un problema de recursos, però també d’organització. I tampoc no pot ser que continuem regits per una Llei general de salut que es va aprovar fa 40 anys», lamenta Vázquez Canales, que reclama polítiques per fer més atractiu la medicina comunitària. «No tenim un problema de falta de metges. Més important que això és la falta d’infermeres», avisa.
Sangoneres
«Amb l’arribada de la pandèmia s’ha evidenciat, d’una banda, l’important rol que tenen l’atenció primària i la salut pública dins el sistema sanitari, i, per altra banda, s’ha evidenciat el progressiu deteriorament que patia la sanitat pública al llarg dels diversos anys, com la falta de contractació de personal, contractes precaris, salaris baixos, retallades financeres, externalització de serveis, llistes d’espera, etcètera», exposa Pamela Pereyra.
El resultat de tot plegat és l’erosió de la confiança en la sanitat. Les asseguradores sanitàries estan fent l’agost enmig d’aquest mantra que preconitza l’imminent col·lapse del model. Tant al País Valencià com a Catalunya el nombre de persones que contracten pòlisses sanitàries s’ha incrementat al voltant d’un 20% des de 2014. Com més llargues es fan les llistes d’espera, més gran és la temptació, entre els qui tenen recursos, d’utilitzar aquesta crossa. «La sanitat privada està parasitant la pública», assegura la Comissió de Salut de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona.
Els grans inversors fa temps que hi esmercen diners, sabedors que aquest és un sector en creixement. Abans les asseguradores oferien serveis especialitzats; ara, també, els més bàsics, i «sense esperes», recalquen. «En la sanitat pública la salut és un bé social i comunitari; en la sanitat privada, en canvi, la salut és un bé de mercat —exposa Pamela Pereyra—. La indústria de les asseguradores privades sap que el camp de la salut és un mercat molt rendible i durador en el temps, potser més que qualsevol altre producte. Si no es té accés al sistema públic, tots estaríem disposats a gastar l’últim euro de les nostres butxaques per tenir cura de la nostra salut. El deteriorament del sistema públic de salut és, per tant, una pràctica política, és la creació indirecta del mercat de salut».
Una visita cada dos mesos
L’Estat espanyol és un dels països que més freqüenta el metge. Segons dades de l’OCDE, el 2017 cada persona hi va acudir una mitjana de 7,3 voltes. D’entre els 25 països analitzats, la població espanyola està entre les vuit que més recorren als serveis sanitaris. Totes les persones consultades per a aquest reportatge coincideixen que cal un canvi de cultura mèdica.
“Les societats han canviat molt. Abans la gent no anava al metge per una grip. Hi ha simptomatologies que es poden curar a casa, que no cal la supervisió mèdica. Tanmateix, vivim en una societat on sembla que necessitem la validació d’un metge per confirmar que estem malalts”, assegura la metgessa Luz de Myotanh Vázquez Canales, que recalca que això “no és culpa dels pacients, sinó de la manca d’educació mèdica. No pot ser que durant molt de temps li hàgem dit a la gent que no es pot automedicar i que ara li diguem que no vinga a la consulta”. En la societat de la immediatesa tothom vol una resposta ràpida, tant si es tracta de comprar un llibre, contactar amb un amic o saber perquè li cau el moc.