Una de les primeres sèries en estrenar-se aquest 2023 ha estat Kaleidoscope, que ha aconseguit enfilar-se ràpidament a les primeres posicions de la llista del més vist a Netflix. La sèrie explica la història d’un atracament impossible de dur a terme, un subgènere de les sèries d’acció que a la plataforma ja li havia funcionat de meravella amb La casa de papel i, en menor mesura, amb Lupin, dues sèries que de diferents maneres tenien com a protagonistes lladres capaços d’aconseguir dur a terme amb èxit robatoris complicats.
En el cas de Kaleidoscope, l’objectiu a robar són uns títols al portador que tenen un valor de 7.000 milions de dòlars i que són ben segurs en les instal·lacions inexpugnables d’una empresa especialista en seguretat. El directiu d’aquesta empresa, interpretat per Rufus Sewell, és l’objectiu que s’ha marcat el cervell de l’operació, que interpreta Giancarlo Esposito, per aconseguir dur a terme l’atracament. La sèrie té tots els elements habituals d’aquest tipus d’història, incloent el reclutament de l’equip de criminals que durà a terme el cop, la planificació metòdica i l’execució. Es beneficia molt del to de veu hipnòtic de l’actor de Breaking Bad i Better Call Saul (on ja interpretava un personatge particularment meticulós, en Gus Fring) per generar expectativa en cadascun d’uns passos a seguir que són anticipables.
PeròKaleidiscope no ha cridat l’atenció per la història en si mateixa, si no per la manera amb la que Netflix convida l’espectador a consumir-la: els episodis es poden mirar en qualsevol ordre, excepte l’últim que tanca la història. D’aquesta manera, es convida l’usuari a construir el seu propi itinerari. Si cerquen per la xarxa trobaran que ja hi ha gent que s’ha encarregat d’explicar quin és l’ordre que consideren òptim, però la sèrie proposa a l’espectador jugar: es pot mirar seguint la història cronològicament, es pot mirar seguint-la a la inversa, es pot saltar d’un punt a l’altre... Cada entrega està situada en un punt temporal relacionat amb l’atracament, així que és fàcil decidir si es va endavant o endarrere en el temps. Aquesta proposta suposa un repte per al creador de la sèrie, Eric Garcia, que aconsegueix que tots els episodis tinguin una estructura que els faci multifuncionals (això es tradueix en un preàmbul inicial que serveix per crear la sensació de primer episodi en totes les entregues) però irrellevant per l’espectador.
En funció de l’ordre que triem, algunes revelacions vindran primer i d’altres després, el que sabem dels personatges tindrà importància en el que veiem o no la sabrem veure. Però tant és. Al final, són elements intercanviables. La narració és no lineal, però l’experiència del visionat acaba sent similar en totes les seves variants. No és el primer cop que s’experimenta amb aquesta idea (recordin el projecte Mosaic de Soderbergh, on es permetia l’espectador triar episodis amb diferents punts de vista) i es presenta com a quelcom innovador, però la realitat és que la tria de l’audiència té un paper insignificant. El més a prop que ha estat Netflix de crear una experiència realment interactiva continua sent l’especial de Black Mirror. I si aquella fórmula s’ha repetit tan poc sovint és perquè el que aporta no és prou valuós per justificar tota la feina que implica. El mateix passa amb Kaleidoscope, que és una sèrie prou distreta sobre un atracament i per ser això no li calia jugar amb l’ordre dels episodis. A menys que aquest joc sigui només una estratègia publicitària. Si era només això, els ha funcionat, és clar.
Kaleidoscope
Creador: Eric García
Repartiment: Giancarlo Esposito, Rufus Sewell
Minisèrie
Plataforma: Netflix