Francesc Arabí entra a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València, on té concertada una conversa amb EL TEMPS per parlar sobre el seu llibre Los tentáculos del truhan i, pocs segons després, salta l’alarma de l’edifici.
La presència d’aquest periodista de raça genera suspicàcies per allà on passa, però la raó no resulta tan excitant: ha premut el botó que no tocava quan tractava d’obrir una porta. Falsa alarma, doncs.
A la cartera, l’autor porta tres o quatre exemplars del llibre, un dels quals autodedicat: “Al meu amic Quico Arabí, per la paciència que té suportant-se cada dia i per l’esforç permanent de no enviar-se a fer la mà ell mateix”.
No n’hi ha per menys. Arabí s’ha capbussat —en grau de reincidència— en les malifetes d’Eduardo Zaplana, que és com penetrar en la selva vietnamita. Un cúmul de forats, passadissos secrets i trampes que l’enemic ha deixat pel camí i que cal anar esquivant per eixir-ne viu.
En efecte, si fa tres anys i mig va explicar-nos l’auge de Zaplana i la manera com havia aconseguit salvar-se —per acció o per omissió— de tots els casos de corrupció que havien sorgit al seu voltant, ara Arabí ens conta la caiguda —sembla que definitiva— de qui fou president valencià i ministre de José María Aznar, a més de portaveu del PP al Congrés, abans de canviar la primera línia política per un sou galàctic de Telefónica.
“Molts empresaris, la immensa majoria de mitjans, determinats membres de l’oposició i alguns tècnics, fiscals i jutges són els actors de repartiment d’una pel·lícula, protagonitzada per Zaplana, que va tenir introducció, nus i desenllaç”.
El moment de màxima intensitat va coincidir amb el creixement de la bombolla immobiliària. És a dir, a la primera dècada dels 2000. Per això Arabí destaca en aquesta segona entrega el paper clau dels empresaris, “les séquies que feien circular els diners a través del subsol”. Ens presenta un Zaplana “que no era un home de partit, sinó que el partit era ell; una persona plenament conscient que el poder va lligat als diners”. En aquest sentit, “qui els administrava, qui podia generar valor, eren aquells que depenien dels polítics per a transformar un centímetre d’herba en un paradís de formigó”.
La seua trajectòria dilatada com a redactor de política en el diari Levante-EMV —va començar a treballar-hi en 1992 i és en excedència des de 2016— li va permetre comprovar que “els òrgans vitals de la corrupció” sempre són els empresaris. I acostumen a ser-ne els grans pagans, molt per damunt dels polítics, que se n’erigeixen en els protagonistes principals.
El mateix Arabí exhibeix el marcador de Terra Mítica: “19 empresaris i dos polítics condemnats”. En el cas del parc temàtic benidormer, com tantes altres vegades, Zaplana se’n va poder escapolir.
Fora mites
A Los tentáculos del truhan, desmunta molts mites, com ara que Juan Cotino era un campsista de soca-rel.
“Cotino era campsista en l’esfera pública, al matí, i fora dels focus, de vesprada, era zaplanista”, afirma Arabí. Fora de l’horari lectiu, efectivament, van orquestrar la gestió de les comissions obtingudes mitjançant la privatització de les ITV i les concessions eòliques.
El pragmatisme, i no la filiació ideològica, va guiar la trajectòria de Zaplana com a polític. “No va dubtar a fitxar Rafael Blasco, a qui havien fet fora del PSPV, per tal d’afermar-se en el poder, d’igual manera que dues dècades més tard va potenciar l’expansió de Ciutadans en detriment del PP. El seu objectiu, per sobre de tot, consistia a fer negocis”.
Un altre mite que cau és el de la ciutat de València com un oasi de la corrupció, malgrat que “l’equip mèdic habitual” de l’urbanisme el conformaven Alfonso Grau, la mà dreta de Rita Barberà, i l’advocat José María Corbín, cunyat de l’alcaldessa, una altra persona de la seua més estricta confiança, poliencausat en el cas Assud. Tots dos, amb la participació d’empresaris que no formaven part de l’star-system, però que, tanmateix, eren notablement influents —com Jaime Febrer—, van fer i desfer els plànols de la València que Barberà es vantava d’haver posat en el mapa.
“Al PAI del Grau hi havia tots els sospitosos de costum”, entre els quals Febrer, present a molts dels plans urbanístics més polèmics. Tots ells, per cert, clients del despatx de Corbín. “I a tocar d’allà, uns sobrecostos de 600 milions de la Ciutat de les Ciències que caldria precisar on van anar a parar. Per bastant menys, uns 40 milions, un jutge anomenat José Castro, va obrir la causa del Palma Arena”.
Messi, Alèxia Putellas i Zaplana
Per les pàgines del llibre desfilen personatges molt sinistres. Des d’un misteriós empresari sirià fins a Marcos Benavent, l’intitulat ionqui dels diners del cas Taula, passant per dos autèntics fora de sèrie en el món dels diners tèrbols: la traficant d’armes Beatriz García Paesa, neboda de l’exagent del CESID, i l’uruguaià Fernando Belhot, a qui Arabí descriu com “el Messi de la delinqüència offshore”. I si ell era Messi, ella era Alèxia Putellas. Amb Zaplana, formaven un trident indestructible. O això podia semblar.
Segons les investigacions del cas Erial, Zaplana va posar-se en mans de tots dos amb la finalitat d’amagar i netejar el capital obtingut per la via de les comissions.
Per bé que no era un dels clients de capçalera, Belhot va quedar sorprès amb les connexions de Zaplana. “Va adonar-se que tenia contactes internacionals al més alt nivell, com l’argentí Mauricio Macri”. No era l’empresa Odebrecht ni el bufet panameny de Mossack Fonseca, però Zaplana tampoc no era qualsevol.
El mecanisme de blanqueig de comissions tenia dues extremitats: les societats de Luxemburg i les empreses valencianes. La meta era justificar la compravenda d’accions entre elles. En el sobrepreu d’aquesta compravenda era on es catalitzaven les comissions.
En nou anys, però, Zaplana no va creuar ni un correu ni un SMS amb Belhot, tot i la confiança que manifestava amb el tresorer de la seua fortuna. Per l’empresa on treballava, de seguida s’hauria assabentat d’una intervenció telefònica, raó per la qual la UCO de la Guàrdia Civil, la Fiscalia Anticorrupció i la instructora han anat amb peus de plom.
“Mai no va subscriure un contracte privat amb Belhot; aquest és un dels arguments de més pes que utilitza la seua defensa per exonerar-lo”, afirma Arabí. “Però entre els camions de proves que hi ha en contra seua”, subratlla, “figuren els testimonis de García Paesa i Belhot declarant que els diners eren de Zaplana”.
Això ja ha possibilitat que els valencians recuperen 11 dels 20 milions d’euros que, segons la investigació, Zaplana va ingressar com a mínim. Curiosament, ningú no els ha reclamat. En cas de fer-ho, Zaplana s’hauria incriminat. “A Zaplana, tan sols cal fer-li una pregunta: si els 11 milions no són seus, per què Belhot els ha regalat als valencians?”.
Arabí en detalla més proves: “Els dos testaferros de Zaplana en aquesta jugada són dos amics íntims: Joaquín Barceló, Pachano, i qui era el seu cap de gabinet, Juan Francisco García. I els 2,4 milions repatriats en efectiu per Belhot a instàncies de Zaplana van ser canalitzats a través de la secretària personal de l’expresident, Mitsouko Henríquez. Les claus en poder de Zaplana obrien el pis —comprat a través d’una societat pantalla— al barri de Salamanca de Madrid, el personal de neteja va ser contractat per Gregorio Fideo, ajudant de cambra de Zaplana, i la mudança va organitzar-la la mateixa Mitsouko Henríquez.”
L’autor s’ensuma, a més, que “entre els diners que Zaplana tenia a la Banca Privada d’Andorra, hi hauria moltes de les comissions percebudes en la construcció de Terra Mítica”. Una de les causes que va ser capaç d’esquivar, “un dels avions que van acabar estavellant-se i que no va agafar perquè va pagar al pilot perquè isquera abans de l’hora prevista”. “La sort no es té, la sort es busca”, sentencia.
Conscient dels silencis que tenia comprats i de la destrucció de proves que havia presidit la seua etapa política, sempre repetia allò de “ustedes nunca podrán demostrar nada”. En aquesta causa s’està esforçant a invalidar la instrucció, tal com ja va succeir en el cas Naseiro. “No li importa la veritat, sinó la veritat judicial; el capital reputacional se li’n fot”, opina Arabí. “En el fons no és un polític a l’ús, sinó un empresari de la política; més que amics, ha tingut socis”. Fins i tot en l’oposició. José Bono, José Blanco i el difunt Alfredo Pérez Rubalcaba en poden donar fe. “Tots ells van instar el PSPV a deixar tranquil Zaplana”, assevera.
Enemics a sou
I és que Arabí no sols para atenció en Zaplana. Tal com diu, “la corrupció dels primers 2000 era com la droga dels 80”, i n’és bona prova els polítics opositors que apareixen al seu llibre.
“Una anàlisi minuciosa dels PAI aprovats els anys de la bombolla ens proporcionaria moltes sorpreses”, assegura. “Hi havia milers de militants i centenars de càrrecs públics de l’oposició molt honorables, però d’aprofitats, va haver-n’hi alguns. Veient que el domini del PP anava per llarg, i com que la carn és feble, van decidir passar-se al costat fosc”.
El llibre inclou informació relativa al presumpte finançament il·legal del PSPV-PSOE en les campanyes de 2007 i 2008, amb el cap de finances, Josep Maria Catalunya, al centre de l’huracà. A través de PAI com el de Xixona i de les empreses contractades per la societat estatal Acuamed a fi d’aixecar les dessaladores del Programa AGUA. “Una part dels diners que algú va demanar per al partit va acabar en butxaques privades”.
No sols a València, on l’exportaveu municipal i exsubdelegat del Govern espanyol Rafael Rubio es troba encausat, l’actuació de l’oposició està sota sospita. A petita escala va haver-hi casos com Burjassot, on un macroprojecte comercial va eixir endavant amb el vistiplau de tots els grups. “Els empresaris no volen conflictes, compren consensos perquè ningú no qüestione res”. Hi apareix Pere Mayor, un clàssic del nacionalisme valencià.
“El corrupte no considera que ho és”, escriu Arabí en un epíleg deliciós. “Entre la por i els diners, la gent escull els diners”, anota. “No és algú sense escrúpols i amb passamuntanyes, és algú que pensa que li premien per generar riquesa; per no sentir-se brut, s’autoconvenç d’això. Fins i tot a la presó, pensen que només van cobrar un estímul sense factura.”