Annals de la Violència

Les cares del terrorisme

Els sospitosos d'haver comès els atemptats a Barcelona i Cambrils dels quals ha transcendit el nom són joves, molt joves, i amb una presència activa a internet.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un cop més, els seus perfils mostren les excepcions de l’informe  Estado Islámico en España, elaborat pel Real Instituto Elcano, on s’assenyala, entre altres coses, que la mitjana d’edat d’aquells vinculats a l’organització terrorista s’acosta a la trentena i que viuen en entorns urbans. No és la primera vegada que la tendència general mostrada en aquest document es veu qüestionada. A finals de juliol del 2016, dos germans van ser detinguts a la petita localitat d’Arbúcies (Selva) acusats d’estar implicats en l’enviament de divises a Estat Islàmic (EI). Aquest cop, les detencions s’han donat a Ripoll i Alcanar, d’uns 10.000 habitants. I els arrestats integrarien l’estreta franja del 5,4% d’homes vinculats al grup gihadista i detinguts amb edats compreses entre els 15 i els 19 anys. Un dels segments més minoritaris.

Aquestes dades constaten la dificultat d’establir un patró de radicalització mínimament homogeni. I més complicat és determinar-ne un pel que fa al procés de radicalització. Diversos analistes parlen del fenomen dels “imams de Twitter” per il·lustrar-ne una de les vies: individus que des de les xarxes socials fan proselitisme pro EI amb què captar militants per a la seva causa.

El novembre del 2015, l’Institut Europeu per la Mediterrània (IEMed) va convidar Alberto Fernández, vicepresident del Middle East Research Institute (MERI). Fernández estigué al capdavant de la Coordinadora per a les Comunicacions Estratègiques Contraterroristes (CSCC, les seves sigles en anglès) del Departament d’Estat dels Estats Units. Una unitat creada amb l’objectiu d’orientar i informar el Govern nord-americà de les comunicacions dels extremistes violents, inclosos els gihadistes. Aquells anys l’amenaça es concentrava en Al-Qaeda.

“El que fa Estat Islàmic és una feina de pedòfils: un cultiu molt individualitzat i personal”, explicava l’analista. “Parlo amb tu, i parlo amb tu hores i dies, no només segons i minuts. És un procés íntim, individual”, seguia. Del sumari del cas d’un veí de Mataró, aquest sí, sobre la trentena d’anys, se’n desprenia que la relació s’hauria forjat d’aquesta forma. Era un noi solitari, no es relacionava amb la comunitat magribina ni anava a l’oratori. Passava les hores a un locutori del barri de Rocafonda. La mare feia 20 anys que no trepitjava el seu Marroc natal, no duia hijab —el vel islàmic— i estava casada amb un home d’ascendència espanyola. En el seu cas, fou un procés de transformació online.

Alberto Fernández assegurava, amb la seva experiència, que EI segmenta de forma molt precisa els seus públics i modula el missatge per adaptar-lo als col·lectius als quals va dirigit. Aquesta és una feina, recordava ell, que es paga molt i molt cara quan la fa una empresa privada. I ara per ara els estats no l’estan replicant per curtcircuitar la radicalització, en part, pels costos que implica. El grup terrorista la fa per convicció, i de mitjans no n’hi falten. Amb el veí de Mataró, van detenir, també, una noia adolescent de Fuerteventura (Canàries). Ells dos s’haurien conegut a internet amb la mediació de tercers.

Cal dimensionar, però, l’abast d’aquesta forma de captació. L’informe de l’Elcano constata que els que han assumit les idees gihadistes d’EI per aquesta via representen un 18,4% del total. La majoria, es diu al text, es radicalitzen en un entorn mixt: certes lectures rigoristes de la fe mahometana preparen el terreny perquè, un cop que entren en contacte amb qui els convida a la violència, ho facin en nom de l’Islam. De confirmar-se la hipòtesi que l'imam de Ripoll seria darrera la radicalització dels joves implicats en els atemptats de dijous i divendres l'exemple encaixaria. Enric Miravitlles és investigador a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB) i autor d’una publicació acadèmica que posa èmfasi en les contranarratives.

La seqüència de la radicalització que acaba derivant en violència de motivacions polítiques i religioses és la següent: greuges, percebuts o reals, ètnics, nacionals, individuals o, en aquest cas, religiosos. Una ideologia que atorga una explicació global i una forma amb què encarar aquests greuges orientant el comportament a una forma de vida concreta. I, finalment, contactar i interactuar amb els que disposen dels mitjans o els coneixements per fer ús de la violència. L’estratègia dels últims anys d’EI passa per promoure atacs terroristes amb els menors mitjans i més rudimentaris possibles. Els atropellaments de Niça i l’atemptat de Barcelona en serien alguns exemples.

Anys ençà l’aposta de l’organització era cridar a engrossir les files del seu exèrcit a Síria i l’Iraq. I un dels que respongué la seva proclama fou Hamza Benfatina, un jove natural de Tànger que va marxar amb el seu germà Zakaria a Síria la primavera del 2014. Els dos van jurar fidelitat a Harakat Sham al-Islam, un grup fundat per marroquins. La nacionalitat dels seus impulsors ha tingut un paper en el fet que molts joves provinents d’aquest país s’hi enrolessin.

Hamza era molt jove quan va decidir fer el pas. Tot just tenia 19 anys. Va arribar a Catalunya com a menor no acompanyat la primera meitat del 2000 i romangué sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) fins el 2010. Va matricular-se a diversos instituts, i no hi havia res a la seva vida que dugués a pensar que prendria una decisió tan dràstica. Falten dades encara per fer-nos una idea de les persones involucrades en els atemptats que visqué Catalunya el proppassat dijous. Però, si no totes, aquestes són algunes de les cares i processos que haurien viscut els que han fet seva la guerra santa contra l’infidel.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.