Atemptat a Barcelona

Joan Garcia del Muro: "Els terroristes no radicalitzen l'islam: islamitzen la seva radicalitat"

Joan Garcia del Muro és professor a la facultat de filosofia de la Universitat Ramon Llull. També és escriptor i un dels seus assaigs, Soldats del no-res, analitzava les causes que conviden alguns joves d'origen musulmà a simpatitzar amb l'Estat Islàmic. L'escrit el va fer mereixedor del premi Octubre d'assaig, oferit per l'editorial 3i4

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per què es va interessar en la qüestió del món musulmà?

Fa molts anys vaig intentar fundar a la facultat de filosofia un grup de diàleg islàmic-occidental. Vam estar bastants anys intentant dialogar, entenent-nos en unes coses més i en unes altres menys. I des de llavors hem mantingut l’amistat amb els nois musulmans que hi havia. És així com et fixes més en aquesta mena de notícies, que es fan més emocionals. Ho mires tot amb més curiositat. I el que em sap més greu, coneixent aquesta gent, és aquesta simplificació que fem sovint. Com si islam volgués dir en general fonamentalisme, radicalisme, terrorisme... És tan absurd com si des d’allí algú ens fiqués a tots els occidentals en la mateixa categoria. Hem d’estar a la contra d’aquestes visions tan reductivistes, tan simplistes. I a mesura que s’ha anat complicant la cosa amb el creixement del gihadisme, el tema s’ha anat fent més urgent i més important.

 

Per què hi ha gent interessada a oferir aquesta perspectiva simplista?

És un mecanisme psicològic estudiadíssim. Si aconsegueixes fixar un enemic o un perill que estigui fora, això condiciona molt el teu grup. I sobretot, perdona moltes de les coses que tu pots estar fent malament. Jo no diré que això sigui sempre amb mala intenció, però és clar que tenir un perill amenaçant pot ser beneficiós. L’exemple més clar és la guerra del terror del George W. Bush amb Blair i Aznar. Jo no diria que això és una conspiració, però sempre els hi va bé. I sempre que hi ha una desgràcia com aquesta, sempre es parla del xoc de civilitzacions, de la civilització i la barbàrie...

 

Un dels arguments que fan els qui ofereixen aquesta visió és que els musulmans no condemnen de manera enèrgica els atemptats com el que es va donar a Barcelona.

En això et donaria la raó. Hi ha condemnes. Però sí, són massa dèbils en això. És cert. És una cosa que no fan bé.

 

No esperava aquesta resposta.

Hauríem de distingir. Hi ha, jo diria, molta part del col·lectiu musulmà que és la més perjudicada per les polítiques i pràctiques occidentals. I ens veuen a tots nosaltres com els culpables dels seus mals. En aquest sentit, la majoria d’ells no comprenen aquest fanatisme i mai no farien aquestes coses. Però la feblesa d’alguna de les condemnes pot venir d’aquí. Per exemple, una cosa que per a mi va ser feridora va ser quan en l’atemptat de Niça, en els instituts de les rodalies de París no van poder fer els minuts de silenci. Els van evitar, perquè sabien que gran part de l’alumnat el boicotaria i la situació encara seria pitjor. Però d’una altra banda hi ha una part importantíssima dels musulmans que li sap molt greu tot això. I aquesta és una mica la tesi que defenso en el meu llibre: la gran majoria dels que fan aquests atemptats, els de Bataclan, Londres, Niça... No eren especialment bons musulmans ni bons creients. No és que de tan bons musulmans que fossin acabessin matant, sinó que si observes les seves vides, t’adones que eren nois que no anaven a la mesquita, no feien ramadà, bevien alcohol... I, curiosament, es van islamitzar molt ràpidament per arribar a fer aquestes barbaritats. Llavors, en comptes de radicalitzar l’islam, el que van fer és islamitzar la seva radicalitat.

Això, des d’un cert col·lectiu musulmà, el més cultivat i moderat, sap molt malament. És com si l’islam fos una manera de donar sortida a les seves frustracions personals. Del poc que encara sabem de l’atemptat de Barcelona és que un dels implicats era de Ripoll. T’adones que molts d’aquests són gent que han nascut aquí, que han estudiat aquí, que han treballat aquí. I llavors, l’enfocament aquest del “xoc de civilitzacions”, un “nosaltres” i “els altres”... Nosaltres estem, d’alguna manera, contribuint a nodrir d’efectius aquests grups terroristes. Evidentment no diré que és la nostra culpa, és culpa d’ells, per descomptat. Però nosaltres tampoc ens ho podem mirar tan còmodament quan tot això està sortint de les nostres cases, de les nostres escoles, dels nostres barris... Tot això té a veure una mica amb vides fracassades, amb intents d’adaptació, d’integració en una societat que no els ha acabat d’integrar.

 

Com s’arriba, des d’un fracàs personal, a militar en aquesta mena d’organitzacions?

Això és molt complex. Ho han estudiat molt a França i aquí encara no ho han fet gaire. Però els que ho han fet a França han establert, fins i tot, unes tipologies: els captadors d’aquesta gent són molt hàbils. I ho fan via Facebook, xarxes socials... Això està estudiadíssim. I la majoria no estan captats a les mesquites. El que els hi ofereixen no són els codis de conducta de l’islam ni aprofundir en l’Alcorà, sinó una altra cosa. Ho simplifico: jo sóc un immigrant de segona generació que viu aquí i vaig a l’institut, etc. Intento socialitzar-me, adaptar-me a la vida d’aquí. I això significa tallar amb les meves arrels. I si sóc un nen de 16 o 17 anys, doncs he de beure alcohol, sortir amb noies... Aquest és un procés que molts viuen, i és com renunciar a una sèrie de valors de prestigi social. I quan ho fan, veuen que encara no se’ls acaba d’acceptar. Llavors, viuen en terra de ningú: els valors dels seus avis ja no els hi valen, perquè ja han viscut aquí. Però els valors d’aquí tampoc no són els seus. Molts d’ells així ho perceben: són estrangers en la seva terra d’origen i en la seva terra d’acollida. És una sensació una mica de buit, de buit identitari. No s’acaben de definir. I el que els ofereixen els captadors de l’Estat Islàmic és, precisament, una identitat ja creada, construïda completament, que no necessita de fer gaires voltes, que et convida a una comunitat que no te l’has de treballar més. I això es tradueix en una acció directa: vindràs amb nosaltres, et tractarem bé... I a més, et convertiràs en un heroi. Ofereixen el que més els interessa. I molts dels vídeos de l’Estat Islàmic són obres d’art cinematogràfiques, tot està estudiat amb guionistes, etc. I narren una història que pot enganxar perfectament el noi o la noia a través d’un univers emocional que els convenç. Evidentment és fictici, és fals. Per això, diria que l’islam té un pes fonamental, però jo no diria que els que fan això són musulmans radicalitzats. És una altra cosa.

 

La integració es veu encara més entrebancada amb atemptats com aquest.

Està claríssim. En realitat, això és patent a França, sobretot. Perquè aquest ha estat el país més afectat fins ara. Però un dels danys col·laterals més grans és precisament aquest: la comunitat musulmana que, precisament, està fent més esforços per integrar-s’hi. Són els principals afectats col·lateralment. I no són col·laterals en uns altres països com Síria, on són les principals víctimes d’aquests atemptats.

 

Catalunya estava preparada per rebre aquest colp?

No ha estat una gran sorpresa. Nois d’aquí havien marxat i tornat de països en guerra. Hi havia informes de radicalització. Estaven colpejant en els principals llocs on més ressonància hi ha, i Barcelona és un d’aquests punts on es preveia que ens podia tocar. No és tant com allò que passava fa uns anys, quan relacionàvem l’atemptat a Madrid amb la guerra de l’Iraq. Això ha canviat. I busquen fer el màxim mal possible amb allò que anomenen terrorisme low cost, amb el lloguer d’una furgoneta i amb algú que està disposat a morir.

 

Com pensa que reaccionarà Catalunya?

Espero que siguem capaços de posar un filtre. Evidentment hi ha uns culpables, i amb ells caldrà aplicar tota la mà dura que calgui. Però que això no augmenti la nostra intolerància i els nostres prejudicis. Que no ens faci ser un poble pitjor.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.