Els recursos consideraven que una disposició transitòria de l’Estatut de Catalunya s’extralimitava quan pretenia que «els fons propis de Catalunya situats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Arxiu Reial de Barcelona s’integren en el sistema d’arxius de Catalunya».
Contra l’Estatut de Catalunya, tot s’hi valia i els presidents aragonès i valencià d’aquell moment (Iglesias i Camps, respectivament) van decidir presentar els recursos inconstitucionalitat per treure’n més rèdit polític que altra cosa (com després ha passat amb altres batalles per l’art sacre de la Franja o les obres de Sixena, del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i del MNAC).
Però, al contrari que en Sixena, la sentència 14/2013 del TC va considerar, en contra d’Aragó i el País Valencià, i a favor de Catalunya, que «no existia extralimitació competencial en unes previsions legals que, salvaguardant l’aplicació a aquests conjunts documentals de la legislació espanyola, reforçaven el règim de protecció dels seus fons».
Les polèmiques sobre l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) tenen el seu origen, segons molts experts, en el dia que Felip V va batejar amb aquest nom l’antic Arxiu Reial de Barcelona. Fins al 1714, l’Arxiu Reial no era un arxiu històric sinó un arxiu viu, de les disposicions reials de Catalunya, de la mateixa manera que a València hi havia l’Arxiu del Regne de València i a Mallorca i Saragossa, els seus arxius corresponents. Els arxius de València i Mallorca existeixen encara i conserven tot allò que originalment s’hi va desar. El de Saragossa, per desgràcia, va ser cremat el 1809 en la Guerra del Francès. Els documents que es van salvar i recuperar (sembla que també n’hi va haver que es van furtar i s’han venut posteriorment en subhastes privades) es conserven a l’Arxiu de la Diputació de Saragossa.
Les característiques peculiars de l’Arxiu Reial de Barcelona és que la seva constitució és prèvia i que, des del segle XVIII, s’ha anat engreixant amb altres arxius exclusivament catalans.
En primer lloc, l’Arxiu Reial de Barcelona era anterior als altres: el va crear Jaume II el 1318 i contenia, de bon començament, tot allò que fa referència a tota la Corona fins que es creen els Arxius del Regne en cada lloc (el 1419, a València; el 1461, a Saragossa, i el 1585, a Mallorca). Després de la creació d’aquests arxius de cada regne, a Barcelona s’hi continuen arxivant les coses comunes com ara les cartes reials, causes judicials, pergamins i correspondència privada dels reis, a més de la documentació del Consell d’Aragó, constituït el 1494 i format per documentació de l’antiga Corona, és a dir d’Aragó, Catalunya, Mallorca i València, però també Nàpols, Sicília i Sardenya. Aquesta acumulació de documents amb valor legal vigent dels regnes s’atura quan Felip V imposa el Decret de Nova Planta.
Amb els Borbons, l’Arxiu Reial passa a ser un arxiu històric amb el nom de Arxiu de la Corona d’Aragó i comença a empassar-se altres arxius històrics. El 1738 s’hi suma la documentació de la Reial Audiència, que inclou les queixes presentades davant dels reis i les resolucions que se’n van derivar en cada cas, des del 1372.
Una altra secció que s’afegeix a l’ACA és la de Patrimoni Reial, amb documentació de l’antic Mestre Racional, una institució de la Corona amb funcions de tresorer a tots els territoris (Va centralitzar el control dels comptes de tots els territoris de la Corona fins que el 1419 es crea el Mestre Racional de València i el 1420, el d’Aragó).
Dins de Patrimoni Reial també hi ha la documentació de la Batllia General de Catalunya, que administrava les rendes del patrimoni reial al Principat de Catalunya.
Una altra secció de l’ACA que és exclusivament del Principat és la de la Generalitat de Catalunya -o Diputació del General en la seva antiga denominació-, que aplega tota la documentació de la institució del segle XIV fins al Decret de Nova Planta.
El segle XIX, els fons de l’ACA van augmentar considerablement com a conseqüència de les desamortitzacions de béns religiosos que començaren amb Mendizábal el 1836. Bona part de la documentació dels ordes religiosos i militars que s’havien afeblit i desestructurat va passar a l’ACA.
L’origen de les altres tres grans seccions de l’ACA són la delegació d’Hisenda de Barcelona (del segle XVI al XX), el monestir de Ripoll i el de Sant Cugat del Vallès, d’on procedeixen importants còdex medievals.
En termes qualitatius, aquestes són les peces fonamentals de l’ACA però, en termes quantitatius, el seu fons es va enriquir molt (es va multiplicar per set) durant la Guerra Civil, amb fons particulars. A l’estudi L’arxiu de la Corona d’Aragó. Un nou perfil per a l’Arxiu Reial de Barcelona, que Ramon Planes, Laurèa Pagarolas i Pere Puig van fer el 2003 per encàrrec de l’Associació d’Arxivers de Catalunya, els autors destacaven aquest fet: «Per un costat, l’ACA s’acabà beneficiant molt i molt de la concentració de fons que portà a terme la Generalitat de Catalunya durant la guerra de 1936-1939 a fi de protegir-los, unes concentracions de fons que havien de ser provisionals. Acabada la guerra, bona part d’aquests fons fou recuperada pels seus titulars, institucions, òrgans i territoris d’origen; però una altra part, no». Alguna institució també va optar per l’ACA: «També hi foren ingressats fons que, estatutàriament, eren de competència de la Generalitat. A tall d’exemple, només cal recordar que fou aleshores quan ingressà a l’ACA molta documentació del Palau de Justícia de Barcelona».
L’informe afegia que «d’ençà de 1939, l’ACA ha ingressat un gran embalum de documentació de l’administració perifèrica de l’Estat a Barcelona, a més de fons històrics d’altres tipologies (Reial Audiència de Catalunya, patrimonials, etc.), tots igualment referits de manera exclusiva a Catalunya. Fent una estimació generosa, a partir de les dades publicades pel mateix Arxiu, en ocupar Barcelona les tropes de Franco, l’ACA contenia entre dos i tres mil metres lineals de documents. L’any 1981 en tenia quinze mil, segons el seu director». Set vegades més.
La proposta de l’informe en aquell 2003 ja era recuperar el perfil original de l’ACA i passar la resta de la documentació a Arxius de la Generalitat: «El perfil que el present document proposa per a l’ACA és el d’un arxiu tancat que custodiï els seus fons documentals actuals que provinguin de l’administració reial, tant els que afecten el conjunt de l’antiga Corona d’Aragó com els que provenen d’institucions exclusives de Catalunya. Es tractaria, substancialment, d’un arxiu reial medieval i modern, els conjunts documentals bàsics del qual han de ser el fons originari de l’Arxiu Reial de Barcelona, el fons del Consell d’Aragó, el fons del Mestre Racional, el de la Batllia General de Catalunya, el de la Intendència General de Catalunya, el de la Reial Audiència de Catalunya i el de la Governació General de Catalunya».
La resta de coses, especialment els documents privats ingressats a partir del 1936, no responia, al seu parer, a la concepció lògica de l’ACA. «Tots els fons, parts de fons i documents que no responguin a aquest origen [l’Arxiu Reial, el Consell d’Aragó, etc] i que afectin exclusivament Catalunya, han de ser transferits a la Generalitat de Catalunya, que els ingressarà en arxius del Sistema d’Arxius de Catalunya».
L'últim Pla d'Arxius de la Generalitat de Catalunya, Arxius 2030, preveu "fer efectiva la disposició de l'estatut d'autonomia de Catalunya que es refereix als fons propis de Catalunya conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó".