Per què ha triomfat la pau a Colòmbia?

Després de més de mig segle d'un conflicte sagnant, el Govern colombià i les FARC han segellat un acord de pau històric, que haurà de ser ratificat pels ciutadans. Analitzem els factors de l'èxit d'unes negociacions que van començar fa quatre anys.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan fa quatre anys començaven a Oslo unes noves negociacions entre el Govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC, ho feien amb molt escepticisme per part de tothom. Després de mig segle de guerra, més de 200.000 morts i quatre milions de desplaçats interns, qualsevol intent d'acordar la fi del conflicte havia fracassat estrepitosament. Van fracassar amb els presidents Belisario Betancur, César Gaviria, Ernesto Samper i Andrés Pastrana. Amb unes FARC que no havien canviat gaire el discurs, la prudència no feia traïdor.

Quatre anys més tard d'aquella trobada a la capital noruega, però, els acords ja són una realitat. S'han signat a L'Havana, on estava instal·lada la taula de negociació. El president Juan Manuel Santos ja els ha entregat al Congrés de la República. Només falta que el poble de Colòmbia el ratifiqui. "Avui podem dir que s'ha acabat la guerra", es felicitava Santos aquest dimecres a la nit. En la mateixa línia, el cap negociador de les FARC, Iván Márquez 'Timochenko', afirmava: "Acaba la guerra amb les armes i comença el debat amb les idees".

A continuació analitzem algunes de les claus que permeten explicar que les negociacions que van començar a Oslo i van continuar a L'Havana hagin acabat a bon port.

Una agenda ben definida

Des del principi, en l'anomenat Acord General que va donar lloc a la conformació de la taula de negociacions, van fixar-se els punts de discussió. Un total de sis capítols que s'havien de tancar cadascun per separat, sense donar lloc al mercadeig: 1) política de desenvolupament agrari integral; 2) participació política; 3) final del conflicte; 4) solució al problema de les drogues il·lícites; 5) determinar qui són les víctimes del conflicte armat, i 6) mecanismes de ratificació dels acords de pau.

Alguns capítols van tancar-se amb certa rapidesa, com el del conflicte agrari o el de la participació política de les FARC (que tindran assegurada la representació al Congrés durant dues legislatures). Altres han costat més, com el de les víctimes -al qual les dues delegacions han dedicat la majoria d'esforços-, o la ratificació dels acords, on s'ha imposat el plebiscit del Govern colombià per sobre de l'Assemblea Constituent que proposava l'organització guerrillera.

Entre aquests punts, s'han aconseguit altres importants acords, com el d'alliberar tots els nens reclutats per les FARC durant aquests anys. Més d'11.000 menors van ser reclutats per la guerrilla entre els anys 1975 i 2014. També s'ha acordat que els ingents recursos que ha aconseguit l'organització gràcies al narcotràfic seran destinats al combat d'aquest. Amb la desaparició de Pablo Escobar, les FARC és avui el càrtel més important del país

El coratge polític de Santos

Qui aquest dimecres anunciava que "podem dir que s'ha acabat la guerra", avui és el president de la República. Però fa tan sols set anys era ministre del gabinet del president Álvaro Uribe, el principal enemic que ha tingut procés de pau. I no un ministre qualsevol: Juan Manuel Santos era ministre de Defensa. Era l'encarregat de la resposta militar a les FARC.

Però Santos, que fins i tot va fundar el seu Partido de la U en honor a Uribe, s'ha mantingut ferm en la seva voluntat d'arribar a la pau. Malgrat els molts entrebancs que hi ha hagut enmig del camí. Els entrebancs que ha posat les FARC i, també, els que ha posat el seu predecessor. Uribe va arribar a plantejar l'any passat que Santos havia d'anar a la presó: "Santos és l'únic del meu Govern que hauria d'estar a la presó, perquè va anar a tombar el Govern i refundar Colòmbia".

Durant l'equador de les negociacions de pau, Juan Manuel Santos va tenir una prova de foc clau: les eleccions presidencials del 2014. El president colombià es presentava a la reelecció, i ho feia amb tot el seu capital polític apostat en el procés de pau, que ja estava en fase avançada. Els comicis van convertir-se pràcticament en un plebiscit sobre el procés de pau. I va aparèixer un nou actor polític, el Centro Democrático d'Álvaro Uribe, que representava el 'no'. Santos, que representava el 'sí', va obtenir el mandat en la segona volta.

El canvi d'actitud de les FARC

Un dels factors que ajuda a explicar l'èxit de les negociacions de pau és l'actitud de la guerrilla. Fa quatre anys, quan van tenir lloc els primers contactes a Oslo, el discurs de les FARC era molt agressiu, gens conciliador, com si res no hagués canviat en els últims 50 anys. Iván Márquez 'Timochenko', cap negociador de la guerrilla, exigia llavors la desmilitarització de l'Estat colombià i gairebé la revolució marxista. "Avui hem vingut a desemmascarar aquest assassí metafísic que és el mercat, a denunciar la criminalitat del capital financer, a asseure el neoliberalisme a la banqueta dels acusats com a botxí de pobles i fabricació de mort", deia el guerriller.

Però durant aquests quatre anys, les FARC ha anat deixant enrere la vella retòrica i ha mostrat la voluntat d'adaptar-se al nou món que alguns dels seus membres ni tan sols coneixen. "Sabem que res s'aconseguirà fàcilment o ràpidament", admetia Iván Márquez el passat juny. "Aquesta és la crida a construir el nou país i, per tant, la crida a la defensa de la pau i la reconciliació, a la promoció d'un nou tipus d'activitat política, a la consolidació de la civilitat i la més àmplia democràcia".

Fins i tot ha demanat perdó per alguns dels seus crims més atroços, com la massacre de Bojayá, al departament de Chocó. El 2002 els guerrillers van entrar a l'església d'aquest municipi, on van morir un centenar de civils. Després de reunir-se amb representants de les víctimes, Pablo Catatumbo 'Jorge Torres Victoria' va dir a la premsa que "amb això busquem recollir l'immens clamor de pau de la nació sencera".

Avui la Comissió de Propaganda de les FARC es diu Comissió de Comunicació. Per altra banda, el seu programa de notícies per Internet, que abans es deia 'Noticiero Insurgente', ara es diu 'Nueva Colombia Noticias'. De vegades cal fixar-se en les petites coses.

La persistència

El fantasma de les negociacions fracassades del Caguán (1999-2002) sempre ha estat present. Perquè no han estat pocs els obstacles que ha hagut de superar el procés de pau. Uns obstacles que a molts van fer dubtar de nou. Com ara la mort, durant les converses preliminars de 2011, d'Alfonso Cano, un dels líders més importants de la guerrilla; o la mort l'abril del 2015 d'onze militars, que va fer que Santos ordenés aixecar l'ordre de suspensió dels bombardejos contra campaments de les FARC. També quan la guerrilla va fer el passat febrer una "jornada pedagògica" a La Guajira, sense autorització del Govern i amb una forta presència d'armes. En aquell moment sí que van aixecar-se de la taula de negociació, però aviat s'hi van tornar a asseure.

De fet, aquesta ha estat una de les ordres que ha dominat tot el procés de negociacions: no aixecar-se de la taula de negociacions. Resoldre totes les diferències en el diàleg. Davant les crisis, les crides a no aixecar-se de la taula han estat moltes i de diferent procedència. Alguns cops hi han intercedit els països garants (Cuba i Noruega) o els països acompanyants (Veneçuela i Xile). Les persones properes als equips negociadors també destaquen el paper de desllorigador del periodista i escriptor Enrique Santos, germà del president colombià, que va ser una de les persones que va començar les converses preliminars amb el grup guerriller.

Inicialment s'havia plantejat el 23 de març d'aquest any com a data límit per a aconseguir un acord definitiu. Aquell dia no va passar res, més enllà de la constatació que, com tothom admetia ja, costaria una mica més. Finalment ha estat cinc mesos més tard, el 23 d'agost. Preguntada per EL TEMPS sobre si haver fixat una data havia estat un error, l'excandidata a vicepresidenta Clara Rojas, segrestada durant sis anys per les FARC, responia: "Realment aquesta va ser la intenció de les parts, la de voler arribar a aquella data. Però no van aconseguir ultimar els detalls sobre l'abast dels últims temes. Al final el que compta és que aconsegueixin firmar l'acord".

El suport incondicional de la comunitat internacional

Sens dubte, la imatge va ser inèdita: un secretari d'Estat dels Estats Units assegut en una mateixa taula amb els membres de les FARC. Encara és més impactant quan la guerrilla colombiana forma part de la llista nord-americana d'organitzacions terroristes. Però l'escena va tenir lloc el passat 22 de març, durant la visita d'Obama a Cuba. I aquest dijous, el mateix Obama felicitava Santos per l'acord assolit: "Els Estats Units està orgullós de donar suport a Colòmbia en la seva recerca de la pau". I és que els Estats Units s'ha bolcat amb la pau colombiana, com també ho ha fet la resta de la comunitat internacional.

Hi han donat un suport entusiasta líders de tot el món, des del francès François Hollande, l'alemanya Angela Merkel i l'espanyol Mariano Rajoy, fins al canadenc Justin Trudeau, el rus Vladimir Putin i el veneçolà Nicolás Maduro. Tant els Estats Units com la Unió Europea s'hi han compromès també amb programes d'inversió relacionats amb la construcció de la pau.

També els organismes supranacionals hi han participat. Després d'anunciar-se l'acord històric aquesta setmana, el Parlament Europeu s'oferia a supervisar el plebiscit per la pau. "És fonamental aconseguir un suport popular com a base per a un procés de pau", deia Martin Schulz, president de la cambra. Aquesta iniciativa se suma a la del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que enviarà a Colòmbia una missió per a verificar la implementació dels acords.

L'anhel de pau dels colombians

La nit del dimecres, centenars de persones van acudir a l'anomenat 'parc dels hippies' de Bogotà per a escoltar en directe l'anunci oficial d'aquest acord històric, que es feia simultàniament des de la taula de negociacions de L'Havana i el palau presidencial de Nariño. Fins i tot s'hi va instal·lar una pantalla gegant, a la plaça. La majoria de cartells tenien un denominador comú: la paraula 'pau'. Perquè, després de més de mig segle de conflicte, és el que anhela la majoria de ciutadans.

L'última onada de l'enquesta bimensual de l'empresa Gallup, realitzada entre el 21 de juny i el 2 de juliol, indicava que el 69% dels colombians pensava que la millor manera per a solucionar el problema de les guerrilles era "insistir en els diàlegs fins a aconseguir un acord de pau". Tan sols el 28% creia que la solució era "no dialogar i tractar de derrotar-los militarment". Set de cada deu enquestats també es mostraven partidaris d'iniciar conversacions amb l'altra guerrilla encara activa, l'Ejército de Liberación Nacional (ELN).

Ara els colombians tindran una nova oportunitat per a ratificar aquest compromís amb la pau. Serà el pròxim 2 d'octubre, quan, en un plebiscit, hauran de dir 'sí' o 'no' als acords de L'Havana. Ja estan fent campanya pel 'sí' la majoria de partits polítics, organitzacions socials i empresarials. Pel 'no' pràcticament només el Centro Democrático de l'expresident Álvaro Uribe.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.