Un jove fotògraf —n’acaba de fer 30— és destinat a l’Espanya franquista en el seu primer treball internacional. Ha d’il·lustrar un llibre del professor Jean Sermet sobre aquell territori ignot situat a l’extrem sud-occidental d’Europa, sotmès a una dictadura i que encara pateix els efectes devastadors de la Guerra Civil. El volum en qüestió es titularà L’Espagne du Sud i se centrarà en el País Valencià i Andalusia, raó per la qual Dieuzaide —a qui acompanya la seua esposa, Jacqueline— s’hi atura especialment. Fita cada racó, observa cada cara... I clic! Dispara la seua càmera.
El resultat és un àlbum corprenedor del País Valencià de fa poc més de mig segle. Un país endarrerit, en què el rellotge semblava haver-se aturat, cosa que va quedar marcada a la seua ment. “Quaranta anys després, encara puc descriure’n el temps, dir l’hora, les circumstàncies i la història de cada imatge, o la càlida emoció de la meua diferència”, escriuria Dieuzaide l’any 1990. Es tractava, tal com va explicar, de “retindre i preservar les realitats quotidianes del carrer o del món del treball essencialment artesanal i rural, els gestos ancestrals dels pescadors, la mística religiosa, la sensualitat de la dona, la dolçor o l’orgull de la seua cara, l’arrogància del seu cos, l’emoció de la seua carn, així com les complicitats del rostre d’un xiquet, i també l’univers de les persones senzilles que mostren el seu honor o la seua alegria”.
La llum hi juga una funció preponderant. “M’agrada la llum quan travessa de banda a banda una imatge i li dóna la seua tercera dimensió”, deia Dieuzaide. “Fotografiar és escriure amb la llum”, aquest era el seu lema. I és per això que la llum s’escola a cada fotografia, malgrat la foscor del moment. Un País Valencià amb molt de negre i poc de blanc, que, no obstant això, hi apareix reflectit amb mestratge.
El Museu Valencià d’Etnologia repassa, fins el 10 de setembre, aquell viatge iniciàtic del fotògraf occità. L’exposició consta de diversos apartats en què es detallen les activitats agrícoles i ramaderes pròpies de l’època, la pesca, el transport i les comunicacions, l’economia de subsistència i els costums i tradicions. En total, s’hi poden contemplar 115 imatges i algunes de les càmeres que va fer servir Dieuzaide, que es va popularitzar com a Yan, el pseudònim amb què ocultava el cognom familiar. I és que son pare no veia amb bons ulls la seua dedicació professional.
El recorregut pel País Valencià va ser extens. Hi ha imatges de la costa i de l’interior, de les grans ciutats i de poblacions menudes, però en totes s’hi percep la decadència del moment. La pobresa generalitzada. Peníscola, Sagunt, València i la seua Albufera, Gandia, Oliva, Villena, Alacant, Oriola... Una ruta que no deixa indiferent ningú. Ni tampoc els oriünds.
Perquè, en efecte, quan Dieuzaide va viatjar per les comarques valencianes, va fer-ho en un descapotable, “la qual cosa sens dubte cridaria poderosament l’atenció per on vulga que passara i, per descomptat, la dels protagonistes de les seues fotografies, els mitjans de transport dels quals —tant els de les persones com els de les mercaderies— eren prou rudimentaris”, recorda l’historiador Manuel Cerdà en un catàleg encapçalat per la imatge d’una comunió a la Safor en què l’única nota de color —blanc— és el vestit de la xiqueta que la pren per primera vegada.
No tot allò que es veu a les imatges forma ja del passat, però. Com detalla Cerdà, “les autoritats i el clero escortaven els xiquets fins a les seues cases després de rebre la primera comunió —com es veu en les imatges i com encara es fa en molts municipis— o tancaven cavalcades i processons, tal com continua ocorrent en molts municipis”.
Algunes de les fotografies que integren l’exposició van ser captades per Dieuzaide tot just dues dècades després: l’any 1971. Els avanços són poc significatius, pràcticament imperceptibles. Els oficis i l’entorn continuen sent els mateixos. I les mirades, també.
Les mirades. L’altra gran obsessió de Dieuzaide, a més de la llum: “M’agrada fotografiar la mirada, no aquella que es roba, sinó la que m’ofereix el seu orgull, la seua arrogància o la que s’abandona amb confiança perquè sent que la busquen per a comprendre-la. Això no és fàcil, encara que aquest ha de ser el comportament d’un fotògraf digne d’aquest nom. Els temps han canviat molt des que han irromput les hordes de turistes i els paparazzi armats fins a les dents amb càmeres i zooms agressius, sense pudor i sense respecte”.
Paraula de Dieuzaide.
EL GENI AMAGAT
Jean Dieuzaide va nàixer el 1921 en el si d’una família humil a la població rural de Grenade-sur-Garonne (Occitània), i malgrat el recel dels pares, des de ben jove va reeixir com a fotògraf: a Tolosa de Llenguadoc, que esdevindria el seu lloc de residència habitual i on moriria l’any 2003, va captar l’alliberament de la ciutat. Un dels primers retrats oficials del general Charles de Gaulle —immortalitzat al davant del pòrtic de l’ajuntament— es remunta a aquells dies tumultuosos de l’estiu del 1944, en plena Segona Guerra Mundial. Va ser el primer gran reportatge de Dieuzaide, a només 23 anys.
El 1949 va il·lustrar La Gascogne, un llibre de Joseph de Pesquidoux publicat a l’editorial Arthaud, que tot seguit va fer-li un nou encàrrec: creuar la frontera francesa per tal d’endinsar-se a l’Espanya endarrerida que patia el jou del franquisme i les conseqüències d’una altra guerra cruenta. És així com va germinar L’Espagne du Sud, que va veure la llum el 1953 i representa un testimoni visual magnífic d’aquella etapa fosca. Una experiència que va impactar-lo especialment i en què va poder conèixer Salvador Dalí. De fet, una de les imatges icòniques del pintor empordanès —si no la que més— va fer-la Dieuzaide en el decurs d’aquell viatge: l’artista emergeix de la mar amb la mirada tan característica i el seu bigoti prominent coronat amb dues flors de gessamí.
Va ser el primer fotògraf a rebre el prestigiós premi Niepce —l’any 1955— i el 1961 també va guanyar el premi Nadar, en aquest cas gràcies a les fotografies amb què va il·lustrar els dos volums de Catalogne Romane. “Jo no prenc una fotografia, és ella la que s’entrega”, va dir una vegada per tal de restar importància al mig milió d’imatges del seu arxiu, que la família ha cedit a la ciutat de Tolosa. “Una obra immensa i desconeguda, realitzada d’una manera senzilla però amb fe, per un home treballador i honest que va ser mon pare”, en paraules de Michel Dieuzaide, el seu fill. “Probablement, un exili a París l’hauria dotat a ell i la seua obra d’una aura comparable a la de Doisneau, Boubat, Cartier-Bresson o Ronis”, opina Michel, “però la seua opció vindicativa, i els seus orígens i la seua professió, van desbaratar una veleïtat que li havia passat pel cap, sense que no aconseguira mai minvar la seua determinació de treballar i lluitar des de la seua terra occitana”.