Els crítics

Els paisatges irreals de Michael Kenna

Algunes de les millors fotos de Michael Kenna que es poden veure a El paisatge del sentiment, organitzada per la Fundació Toni Catany, basen la seva força en el contrast entre la immensitat dels paisatges retratats i el format tan reduït de les imatges.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Veure una foto de 20 x 20 centímetres d’un paisatge format per una llarga extensió de terra nevada rere la qual s’alcen una boscúria espessa o unes muntanyes coronades per un cel inacabable crea una impressió de grandiositat miniaturitzada. Per a l’espectador, l’efecte té alguna cosa de paradoxal. D’una banda, percep la majestuositat sense matisos del paisatge; de l’altra, sent que aquesta majestuositat, que vista al natural el desbordaria, aquí se li presenta d’una manera delicadament domesticada, cosa que fa que s’hi senti integrat. Aconseguir, com ho aconsegueix Kenna, que la contemplació admirativa amb què captes un paisatge arribi a l’espectador sense que se senti empetitit i alhora fent que quedi retut davant la bellesa imponent del que veu, no és un mèrit artístic menor.

Nascut a Lancashire (Anglaterra) l’any 1953 en el si d’una família catòlica d’origen irlandès, sembla ser que la primera vocació de Michael Kenna va ser el sacerdoci. No és una informació anecdòtica: moltes de les seves imatges —tant se val si hi surt un paisatge enorme o només un arbre— estan amarades d’una magnificència gasosa de tons entre misteriosos i místics que, més enllà de quines siguin avui les creences del fotògraf, potser ve d’allà. La religió, en tot cas, aviat va cedir el pas a la seva vocació autèntica: la fotografia. Kenna va començar com a fotògraf comercial, però la descoberta de l’obra dels pioners Eugène Atget i Alfred Stieglitz, entre d’altres, el va decantar cap al gènere que des de fa prop de quatre dècades ha conreat gairebé en exclusiva: el paisatgisme.

Viatger empedreït, aquesta exposició inclou fotografies de paisatges xinesos, japonesos, sud-coreans, francesos, venecians... Els més interessants i ben resolts des d’un punt de vista estètic són els més exòtics en l’occidentalisme de Kenna, perquè són aquells en què les dèries estilístiques o les seves predileccions formals es concreten d’una manera més desimbolta i evident. Entre aquestes predileccions, una destaca per sobre de les altres: la de mostrar els paisatges no d’una manera descriptiva sinó expressiva o interpretativa, és a dir, renunciant a la precisió literal del realisme i abraçant un artifici de ressonàncies simbòliques i poetitzants. Alain D’Hooghe, el comissari de la mostra, explica que Kenna duu a terme el seu propòsit fotografiant els paisatges en “moments d’entrada poc propicis a la fotografia (l’alba, el crepuscle, la nit imminent)” i recorrent “a llargues exposicions (des de pocs segons fins a unes quantes hores)” que li permeten “enregistrar tota mena de fenòmens imperceptibles a simple vista”. El resultat són unes fotografies, en blanc i negre, que irradien un halo d’irrealitat: la neu és d’una lletositat invasiva, hi ha branques i fulles d’aurons que semblen galàxies vegetals, la imatge d’una tanca sobre un camp nevat fa pensar en un dibuix abstracte fet amb tinta i llapis, un llac del qual sobresurten quinze pals sembla haver-se eixugat i haver-se convertit en un vertiginós i puríssim buit blanc...

Curiosament, aquesta mateixa tècnica aplicada a paisatges europeus —és a dir, més humanitzats— dóna com a resultat unes fotografies més aviat òbvies: els jardins de les Tulleries i de Versalles queden reduïts a fantasmagories preciosistes, i Venècia té invariablement l’atmosfera de somni una mica decrèpit que sol associar-se a la ciutat dels canals. Ni tan sols a aquestes fotografies, però, no se’ls pot regatejar la gràcia compositiva i una fascinació per la bellesa que s’encomana.

El paisatge del sentiment

Michael Kenna

Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor

Del 21 d’abril al 13 d’agost del 2017

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.